Ara fa deu anys que, per una d'aquelles coincidències de la vida, la
Marta Pessarrodona em va proposar fer una recerca sobre la figura de la Montserrat Roig televisiva, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort. Després de consultar els seus papers, dipositats a l'Arxiu Nacional i de revisar moltes hores de programes a Televisió Espanyola, vaig acceptar participar en un seminari sobre Montserrat Roig que s'organitzava per aquelles dates. Fruit de tot allò vaig publicar un parell d'articles al diari AVUI, el mateix en què la Montserrat, fins l'últim dia de la seva vida, va escriure la seva columna diària. La figura de la Montserrat Roig té una dimensió literària indiscutible. Ella es definia per damunt de tot com a escriptora, i el periodisme era una manera de guanyar-se la vida. Era així com ella ho veia, però no com ho vivia, n'estic convençut. La meva aproximació al personatge -a qui no vaig conèixer personalment- no casa gens amb un exercici només circumstancial o "alimentari" de la professió. Va tocar tots els gèneres i tots els mitjans i fins i tot alguna de les seves grans obres,
"Els catalans als camps nazis" és un exemple de bon periodisme d'investigació. I enmig d'aquest enamorament inconfessable amb el periodisme, tinc la impressió que se sentia atreta irresistiblement pel mitjà televisiu que, al capdavall, també la va fer visible per a bona part de la població que mai va llegir una ratlla seva.
Avui, 10 de novembre de 2011 amb motiu del vintè aniversari de la desaparició, em ve de gust recordar en aquest bloc, alguns fragments d'allò que vaig escriure fa una dècada sobre la trajectòria televisiva de la Montserrat Roig.
LA TELEVISIÓ: LA FACETA OBLIDADA DE L'ESCRIPTORA
Superar prejudicis
Montserrat Roig va haver de superar els prejudicis que en ple tardofranquisme l'oposició -i especialment l'esquerra- tenia respecte a la televisió. Un dels seus mèrits, compartit amb molts altres treballadors de Televisió Espanyola (TVE), va ser el de girar al revés, des de dins, la principal eina de manipulació i control social del règim.
Amb el programa d'entrevistes Personatges, (aquí, un exemple) la Roig va fer sentir la veu, per primera vegada a televisió, de personalitats que fins llavors n'havien estat excloses, i va permetre a molts catalans descobrir no només què deien sinó fins i tot com eren físicament.
Des d'Antoni Tàpies fins a Cipriano García, des de Cassià Maria Just fins a Pau Vila, Marta Mata, Joan Fuster o Joan Oliver, quaranta-nou personatges van compondre aquell "qui és qui" televisiu. Uns anys més tard, Montserrat Roig escrivia en un article: "Poques vegades al llarg de la meva vida he treballat amb tanta il·lusió i amb tant convenciment que participava d'alguna manera en el nostre redreçament com a poble com dins el programa "Personatges". Un cara a cara
Personatges era, a més d'un programa televisiu, un acte polític. Vist avui, no resistiria les exigències formals mínimes de qualitat televisiva. Era un cara a cara al voltant d'una taula rodona de fòrmica sobre el fons d'una trista cortina grisa, enregistrada només amb dues càmeres molt estàtiques, amb entrevistats que fumaven, bevien i suaven davant els focus, com en el cas d'un jove Lluís Llach a qui la suor va acabar amarant tota la cara sense que ningú l'anés a socórrer.
Montserrat Roig procurava arribar al plató amb una intensa feina prèvia d'estovament del personatge: hi havia passat hores en escenaris còmodes per a l'entrevistat: a casa seva, el seu poble, el seu barri, mentre la fotògrafa Pilar Aymerich els retratava... Això facilitava la comunicació a l'hora de l'enregistrament.
L'entrevista partia d'un apunt introductori, on emergia inequívocament l'escriptora, abans de preguntar al personatge per la seva infantesa i endinsar-s'hi després des de la vessant humana a la social, política o professional. Mirava directament a la cara i feia amb la mateixa calma la pregunta amable i la incòmoda. I no interrompia mai una resposta. Manuel Ibáñez Escofet deia: "Més que entrevistes, Montserrat Roig fa hàbils provocacions al monòleg".
L'opció política
Tret d'alguna excepció, la crítica va acollir Personatges com un programa necessari. Tot i així, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar. El motiu real era l'opció política de Montserrat Roig, que va figurar en les llistes electorals del PSUC. Altres programes que formaven part d'aquella "primavera de la televisió a Catalunya", en expressió de Josep Maria Baget, com Giravolt i Tot Art, també desapareixien de la graella.
Aquella decisió va generar una onada de solidaritat i de protesta, que va culminar en un sopar a l'Hotel Manila, amb dos-cents assistents i moltes adhesions des de tots els àmbits, que va acabar -com qualsevol acte reivindicatiu de l'època- amb el cant d'Els Segadors.
Personatges va tenir continuació en forma de llibre i d'exposició al Palau de la Virreina, de les fotografies fetes per Pilar Aymerich. Així es resolia una de les grans preocupacions de Montserrat Roig, convençuda de la superioritat de la paraula escrita sobre el llenguatge televisiu: "La televisió és un foc d'artifici, la imatge queda engolida en el no-res, convertida en passat immediat però aviat oblidat, com les paraules xuclades dins l'ordinador que no han estat gravades prèviament" (Digues que m'estimes encara que sigui mentida).
La Roig, vetada
A partir d'aquí, TVE veta Montserrat Roig. Encara que la direcció de la cadena negava que formés part de cap llista negra, a l'estiu del 1979, Prado del Rey suprimeix de la programació, a última hora i sense cap explicació, el capítol de la sèrie literària Encuentros con las letras, que ella havia gravat amb Josep Maria Castellet. Tampoc s'emetria el dedicat a Vicent Andrés Estellés.
Aquest incident va adquirir certa dimensió d'escàndol. Miquel Roca i Josep Benet van preguntar al govern de la UCD al Congrés i al Senat sobre el cas. A més, el president de la Generalitat Josep Tarradellas va interessar-se per la qüestió durant una entrevista amb el ministre de Cultura, Manuel Clavero Arévalo.
L'arribada de Fernando Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) representa una nova obertura que permet el retorn de Montserrat Roig. Ho fa amb un cicle d'entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans, en el programa Clar i català. La televisió en color ja s'havia generalitzat, el plató estava decorat amb alguns quadres, hi havia una tercera càmera i es tenia més cura de les qüestions formals.
La sèrie d'entrevistes, premi Òmnium Cultural 1981, va començar amb Josep Tarradellas i es va acabar amb el seu substitut des de feia un any i mig, Jordi Pujol. Aquell cicle va tancar la primera etapa televisiva de Montserrat Roig, marcada pel format estricte de l'entrevista i, com en tants àmbits culturals d'aquell moment, per la dimensió de recuperació política i cultural com a país.
Personatges desconeguts
A partir de 1984 Montserrat Roig es planteja projectes televisius més enllà de l'entrevista. Coneix més el mitjà i en detecta noves possibilitats. A més, compta amb la confiança dels responsables de Televisió Espanyola (TVE) en l'època socialista. Això li permet experimentar amb formats més innovadors. El resultat van ser Los padres de nuestros padres i Búscate la vida, dues sèries en què va donar la paraula a persones normalment excloses dels mitjans de comunicació.
A Los padres de nuestros padres es tractava de gent gran: homes i dones vells que tenien una vida per explicar. L'entrevista s'acompanyava amb reportatges enregistrats en el seu poble, amb la seva família, en la seva vida quotidiana. Després de 26 capítols, Montserrat Roig havia aconseguit dibuixar alguns trets bàsics de la generació d'espanyols que havien conegut de ple la Guerra Civil.
Búscate la vida, emès el 1986 a la segona cadena de TVE, aprofundia en el gènere, però els protagonistes eren ara els joves, els que estudiaven primària quan va morir Franco.
L'abundant documentació que, sobre aquest programa, es conserva al fons Montserrat Roig dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya permet afirmar que va ser el projecte televisiu -juntament amb l'històric Personatges- en què la Roig s'implicà més directament. No l'animava la curiositat històrica de Los padres de nuestros padres, sinó una inquietud profunda davant d'una generació que qüestionava certeses bàsiques de la generació anterior, la de la mateixa Montserrat Roig.
L'impacte dels joves
Es van seleccionar joves de perfil poc convencional: una prostituta d'una barra americana, un novici del monestir de Leyre, un jove intern a la presó de Lleida, una lesbiana que, a més -ja en el 1986-, estava enganxada a la informàtica, l'alcaldessa més jove d'Espanya... I en alguns casos no se'n va sortir. La direcció general d'Institucions Penitenciàries no va autoritzar, per exemple, l'entrevista amb un pres del GRAPO. I una jove okupa -en aquella època encara en deien esquàters- es va negar a última hora a ser entrevistada al plató.
Montserrat Roig es reconeixia impactada pels joves. Li desconcertava que no manifestessin cap emoció especial pel fet de sortir a televisió, i que la seva expressió verbal fos tan pobra: "Em sorprèn la pobresa lèxica d'unes persones nascudes en la cultura de la imatge, amb altres signes de relació que no són la paraula. Són gent que no saben què és la tertúlia familiar. Verbalitzen poc la pròpia experiència potser perquè no tenen necessitat d'explicar-la" (entrevista a "Diario 16").
Montserrat s'acostava personalment als seus personatges. Amb alguns d'ells establia lligams més sòlids. Per exemple, amb un intern de la Model, que era l'únic dels joves que van passar pel programa aficionat a la lectura, i que li llegia i criticava cadascun dels seus llibres.
En altres ocasions, l'espai tenia seqüeles inesperades, com el dedicat a una jove marroquina de Melilla, que va suscitar una campanya de to xenòfob contra el programa i la seva directora a la premsa local. En el capítol que va tancar la sèrie, dedicat a un jove cooperant a la Nicaragua sandinista, el protagonista es va referir a un company català mort ofegat, accidentalment, feia pocs dies.
El pare d'aquell noi va demanar ajuda a Montserrat Roig per convèncer les autoritats espanyoles per repatriar les restes del fill. Així es va originar una viva, i a cops tensa, correspondència creuada entre el pare, Montserrat Roig i el ministeri d'Afers Exteriors.
Però el públic i la crítica van rebre amb poc interès Búscate la vida. Els crítics l'havien despatxat amb comentaris poc entusiastes quan va començar a emetre's i després el van oblidar. La mateixa Montserrat es reconeixia "una mica decebuda pel silenci de la premsa" en una carta que va enviar als crítics dels diaris, demanant-los que es fessin ressò que el programa arribava al seu últim capítol.
La directora lamentava que no li reconeguessin la passió amb què, capítol rere capítol -fins a 26- ella i el seu equip s'hi van lliurar. Els guions en són una bona mostra: cada programa incloïa una llista de més de cinquanta preguntes, travessades d'anotacions personals manuscrites, de paraules guixades i rectificades, de frases il·luminades en l'últim moment, en el mateix plató.
L'última feina
L'any següent, el 1987, TVE encarrega a Montserrat Roig presentar durant una setmana el magazín La tarde. Va ser la seva última feina televisiva. Posteriorment, apareix només intervenint en programes com a convidada (Josep Cuní li va dedicar un Així és la vida i Josep Maria Espinàs un Identitats ) i col·laboradora, encara que va continuar plantejant-se espais que es van quedar al calaix. Al seu arxiu personal hi ha constància, almenys, de tres projectes: una sèrie documental per parlar d'un país o una ciutat a partir d'un escriptor, un cicle que s'havia de titular Los niños del mundo, sobre les condicions de vida de nens en condicions socioeconòmiques ben diverses i una sitcom preparada amb el realitzador Esteve Duran, Propietat horitzontal, datada el juny del 91 (sis mesos abans de la seva mort), sobre les aventures i relacions dels habitants d'una casa de veïns.
En el conjunt de la seva trajectòria, Montserrat Roig és precursora d'una figura molt més freqüent avui que en la seva època: la de l'intel·lectual periodista-escriptor multimèdia, que no limita la seva activitat a un mitjà, sinó que aprofita tots els que té l'abast. Potser avui la dura lluita per l'audiència no l'hauria respectada a la televisió. Però vist amb perspectiva, les seves aportacions al mitjà van ser estimables. Roman, sobretot, com un punt de referència en el gènere de l'entrevista, mai recuperat del tot en la televisió actual, i no seria just oblidar-ho en aquests mesos que la seva figura ha estat recordada, com a escriptora, com a dona i com a militant de tantes causes.
