Córrer (1) Una moda?

Un dissabte a la carretera de les Aigües, o un diumenge a les platges, resseguint tot el frontal marítim de Barcelona, o qualsevol vespre al parc de la Ciutadella, o als vorals de la Diagonal, per damunt de Francesc Macià... A la gent li ha donat per córrer. No només a Barcelona, sinó a tot arreu. Qualsevol ciutat petita o mitjana té els seus circuits informals per a qui de sobte, li agafin les presses.

Però a Barcelona, a més a més, se solemnitza l’exercici individual amb grans cites col·lectives: la marató, la cursa de la Mercè, la cursa dels bombers, la cursa del Corte Inglés... milers de corredors tenen marcades aquestes dates a les seves agendes, com a inexcusables. Els més enviciats també s’apunten a les curses populars que esquitxen tot el territori i fins i tot freqüenten la línia de sortida de les mitges maratons, cada cop més massives. N’hi ha per triar. De vegades s’acaben de decidir per la belllesa de l’itinerari, o per la qualitat del material que l’organització, via sponsors, regala als corredors.

Hi ha una variant més agressiva i exigent d’aquesta tendència: la de les curses de muntanya. No n’hi ha prou amb atrevir-se a fer una marató, els 42.195 metres, sinó que a més a més els farem per Collserola. Què dic per Collserola, pel Pirineu! Les  rutes de senderisme pensades per ser recorregudes en quatre o cinc dies –Carros de foc, La porta del cel, Cavalls del vent...- els més fanàtics les cobreixen en menys de 24 hores. Es perden els detalls del paisatge, segurament, però hi afegeixen l’èpica de les sabatilles destrossades,  les samarretes suades i estripades, l’amenaça de les lesions i un coneixement més exacte dels límits del propi cos.

Aquesta febrada social ha portat l’organització de la clàssica travessa Matagalls-Montserrat, seguida des de fa més de 30 anys per milers d’excursionistes, a plantejar-se, per l’any vinent, una categoria específica per aquells que cobreixen els 84 quilòmetres del recorregut a marxa ràpida.

Per què tothom s’ha posat a córrer? És una mena d’epidèmia del segle XXI? De què fugen? On tenen por d’arribar tard?  És una  moda, potser sí, però costa de trobar-ne cap d’altra que atregui tant homes com dones de totes les generacions i de tota condició social i econòmica. De vegades hi ha una  motivació adicional: córrer per alguna causa benèfica, social, promocional... És el cas de  la Cursa de les dones, que en l'edició 2010 ha aconseguit 10.000 inscripcions de corredores. En l'origen, era una festa atlètica contra el càncer de mama. Ara és molt més...  

Tinc la convicció que correm  per por que se’ns escapi alguna cosa intangible: la salut, la joventut, la frescor muscular. Correm per retrobar una sensació de vitalitat que l'edat  va rebaixant,  una imatge del nostre cos al mirall, un doloret agraït, una posta de sol... 

Córrer està de moda perquè els que corren tenen futur, potser? Mireu l'Alfredo Pérez Rubalcaba,  que de jove corria els 100 metres en 10"9. Va ser un gran velocista, però en la política ha resultat un corredor de fons que no sap quan divisarà la línia d'arribada.