Córrer (2): una passió, una necessitat?

Molt més que una acció física, mecànica, muscular, córrer esdevé també un exercici intel·lectual. Acumulem sensacions que reclamen ser explicades. El cervell bull mentre les cames es mouen i s'estimula la creativitat. Hi ha alguns exemples recents. El més conegut, el llibre "De què parlo quan parlo de córrer", d'Haruki Murakami. Escriure i córrer han esdevingut dues necessitats vitals per a l'autor de "Tokyo Blues". I totes dues les ha adquirides a partir dels trenta anys. Murakami és un corredor de maduresa, que no afegeix èpica a la seva decisió de "córrer seriosament", que vol dir fer-ho cada dia, sigui on sigui. 

Sí que està més carregada d'èpica la cursa vital d'Emil Zatopek. L'ha posat al descobert el francès Jean Echenoz amb un breu relat biogràfic, "Correr".  Zatopek, a qui es va conèixer com la "locomotora humana" era un obrer txecoslovac que el 1945 va començar a córrer i a guanyar curses, malgrat el seu estil desmanegat i el seu físic més aviat esquifit. Va obtenir les medalles d'or dels 5000, els 10000 i la Marató als Jocs de Helsinki, una fita irrepetible fins ara. El règim comunista el va convertir en icona i símbol nacional. Va arribar a ser coronel de l'exèrcit. Però va caure en desgràcia el 1968, pel seu suport a Dubcek durant la primavera de Praga. Zatopek va ser esborrat de l'imaginari txecoslovac i va acabar fent d'escombriaire. Els veïns, quan el reconeixien pel carrer, encara l'aplaudien i victorejaven. 

Però entre els llibres que parlen de córrer, brilla The loneliness of the long distance runner  "La soledat del corredor de fons", d'Alan Sillitoe, mort l'abril d'aquest any. És un dels exponents dels angry young men, els "joves airats" de la literatura britànica dels 60, malgrat que ell sempre  rebutjà aquesta etiqueta generacional. El seu protagonista és Colin, un jove d'un barri obrer  de Nottingham, dedicat a la petita delinqüència, que en un reformatori troba en la cursa de fons una via de reafirmació personal. La novel·la la va adaptar Tony Richardson a una pel·lícula de culte, inoblidable, del mateix títol, el 1962,  protagonitzada per Tom Courtenay. En una de les escenes, els joves del reformatori canten "Jerusalem", el cant patriòtic que acompanya les glòries esportives britàniques. Aquesta cançó diu:

Bring me my Bow of burning gold;
Bring me my Arrows of desire:
Bring me my Spear: O clouds unfold!
Bring me my Chariot of fire!

I will not cease from Mental Fight,
Nor shall my Sword sleep in my hand:
Till we have built Jerusalem,
In Englands green & pleasant Land

El "Chariot of fire" de l'últim vers de la primera estrofa segur que va inspirar el títol de la pel·lícula "Carros de foc", una bella i ensucrada superproducció carregada d'escenes de curses d'"època" emmarcades en la banda sonora de Vangelis, que ja ha adquirit la categoria de tòpic musical per la seva utilització reiterada i indiscriminada.

Aquests són només alguns exemples de fins a quin punt córrer es pot entendre també com una experiència ètica i estètica, no només física. El llibre més proper, i que millor reflecteix en el títol allò que intento explicar  és "Córrer per ser feliç", d'Arcadi Alibés.