Quan corro el pensament se m’accelera. Les cames pouen les idees que jeuen en algun racó del meu cervell. Flueixen a doll i el curs de les coses sembla fàcil. Sempre que corro escric mentalment les meves intencions, invento títols de novel·les impossibles i versos sublims que apareixen com esquitxos.
I penso en persones concretes. Sovint se m’apareixen rostres que un dia es van esborrar i em pregunto què se n’ha fet. El temps transcorre al ritme de la meva respiració, a cada pas més exigent, mentre se m’acudeixen detalls per millorar la nostra vida.
Res no em complau més que una cursa enmig del bosc o a tocar de l’aigua. Tots els passejos marítims del món tenen una albada o una posta de sol per ser admirades en moviment. Totes les ribes dels rius tenen camins frescos des d’on deixar-se sorprendre per una família d’ànecs, o el vol elegant d’un bernat pescaire entre canyissars.
Si corro al capvespre, el cos em respon millor que de bon matí. Però sempre he de derrotar la mandra, l’excusa, la presumpta urgència que em diu no, ara no.
Córrer dóna un nou sentit a les estones de solitud i proporciona el plaer estrany de sentir la suor lliscant pels polzes, l’esquena, les costelles. Córrer em fa sentir viu, encara que corri sense córrer, encara que no hi hagi més línia d’arribada que la de tornar a casa, on amb prou feina podré capturar, abans que s’evaporin o s’escolin, les idees i determinacions intuïdes a cop de gambada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada