Al mercat de la fruita de Sarajevo hi ha un memorial, fet de vidre, roig viu, amb els noms de les 68 víctimes mortals de la granada que els serbis van llançar des d'un dels turons que envolten la ciutat el 5 de febrer de 1994. Entre els noms hi ha el de Jadranka Minic, germana de Slobodan (Boban) Minic, periodista de Ràdio Sarajevo, que va mantenir-se fidel a la cita amb els oients mentre la ciutat es dessagnava en un setge que va durar tres anys. Minic, que després es va establir amb la seva família a Catalunya -viu a L'Escala-, ha rememorat aquells fets a "Bienvenido a Sarajevo, hermano", que ha publicat coincidint amb el vintè aniversari de la guerra. A la seva manera, Minic compleix així l'exhortació que hi ha també inscrit al memorial del mercat: "no deixeu d'explicar a la gent què va passar a Sarajevo".
El recordatori de les víctimes de la massacre de Srebrenica adquireix una dimensió monumental. Una enorme extensió, a tocar de Potocari, amb milers de tombes amb les restes dels homes que van morir en aquella operació que ha estat titllada com la pitjor matança a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. A l'antiga fàbrica de bateries d'alumini que va fer de base de les forces de l'ONU i on es van amuntegar milers de musulmans, fugint de l'ofensiva de les tropes serbobosnianes de Ratko Mladic, els visitants poden veure un documental on es reconstrueixen els fets d'aquell 11 de juliol de 1995. Azir, que en aquells moments tenia tretze anys, va aconseguir sobreviure. Ha estudiat història i fa de guia "per explicar a la gent què va passar a Srebrenica".
A Tuzla, unes desenes de quilòmetres al nordoest de Srebrenica, hi ha la seu de la ICMP, International Commision on Missing Persons. Identifiquen, amb l'ajuda de l'ADN, les restes que s'han recuperat de les fosses on es van enterrar les víctimes de Srebrenica. Els ossos i la roba o altres objectes es conserven en una gran nau, amb bosses classificades en lleixes, a l'espera de la prova que restitueixi el nom de persona a les restes. Una fortor desagradable ho omple tot. Cada 11 de juliol es fan enterraments massius dels cossos identificats durant l'any. La feina feta és important -hi ha més de 6000 enterrats sobre una xifra estimada de víctimes de més de 8000- però potser no hi seran a temps d'acabar-la, perquè el 2013 caduca el compromís dels països donants per finançar el projecte.
La difusió de les imatges de la destrossa al mercat de Sarajevo va precipitar l'ultimàtum de la comunitat internacional a les forces serbobosnianes i l'exèrcit iugoslau i va representar el principi de la fi del setge de la ciutat.
I no va ser fins que el món va esmorzar, dinar i sopar amb la neteja ètnica practicada a Srebrenica que no es va donar llum verda a la intervenció internacional més decidida, que va decantar la confrontació i va abocar als acords de Dayton.
Per això és tan important explicar què va passar, buscant la màxima veritat, que mai serà tota, davant els negacionistes que, com sempre (igual que amb l'Holocaust, o el genocidi armeni, o les Torres Bessones) denuncien conspiracions i diuen que no n'hi ha per tant.
A Bòsnia i Hercegovina hi va haver una generació que, després de conviure tota la vida, va decidir matar-se. I res no fa pensar que els seus fills no tornin a fer-ho d'aquí a pocs anys. Els nois i noies que són segregats a l'escola sèrbia, musulmana o croata, que escolten un relat de la història amb bons i dolents diferents, que viuen en un país bloquejat per una arquitectura institucional i política inviable, que veuen enfonsar-se el transatlàntic d'Europa sense ni tan sols haver-s'hi pogut acostar, buscaran la sortida en l'afirmació de la pròpia identitat -que aquí és la religió- contra la del veí.
No n'he tornat gaire optimista, però el viatge a Bòsnia m'ha fascinat. La bellesa del país, el seu patrimoni cultural, la seva història torturada -quina esgarrifança, ser a la cantonada de Sarajevo on Gavrilo Princip va atemptar contra l'arxiduc Francesc Ferran desencadenant la Primera Guerra Mundial- i la cordialitat dels seus habitants són la millor carta de presentació. Ja sé que cada any em passa el mateix. Torno de les vacances captivat pel país que hem visitat, militant del poble que ens ha acollit i volent compartir alguna de les experiències i coneixements que el viatge ens ha proporcionat. Enguany, a més, he tornat compartint el neguit de Boban i d'Azir, que cal explicar per no oblidar, i esperar que la justícia s'imposi.
(I que caigui sobre Ratko Mladic, jutjat a La Haia, com explicava fa uns mesos en aquest post carregat d'enllaços audiovisuals que ara encara em semblen més imprescindibles)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada