Les vacances pagades, en perill?

Agost

Un familiar meu, observador exigent i crític de les polítiques econòmiques i socials que s'estan imposant els últims temps, vaticinava fa uns dies que potser ens haurem d'anar acomiadant del concepte de "vacances pagades". Que de la mateixa manera que hem assistit a la posada en qüestió d'algunes realitats que semblaven intocables -els salaris sempre pugen, els funcionaris tenen feina per sempre, la sanitat és gratuïta perquè ja la paguem via impostos, l'estat no pot fer fallida...- un dia pot començar a fer forat la idea que les empreses no tenen perquè pagar el sou dels treballadors durant el seu "improductiu" període de descans. I si això s'acaba convertint en un diktat de rescatadors, siguin els que siguin, la idea pot esdevenir alguna cosa molt més corpòria i inquietant. 

Vaig voler rebatre el seu pessimisme amb l'argument que fer vacances retribuïdes és un dret que no es pot tocar així com així. Vaig recordar algunes dades que vaig consultar fa un any. L'Estatut dels Treballadors deixa clar, a l'article 39, que les vacances no es poden substituir per una compensació econòmica i que no poden tenir una duranda inferior a trenta dies. A més, la Constitució Espanyola, a l'article 40.2, consagra el "dret a vacances periòdiques retribuïdes". El meu parent, no sense raó, em va dedicar una mirada silenciosa i irònica sobre la "dificultat" de reformar lleis com aquestes: un altre dogma de fe del sistema que també s'ha fet miques des que va començar la crisi. Quan han convingut reformes exprés s'ha trobat la manera de fer-les, sense gaire miraments.

Sempre ens quedarà invocar la Declaració Universal dels Drets Humans, que proclama, a l'article 24, que "tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades". És clar que la Declaració no és una llei, no obliga. Té el valor que té, simbòlic i moral, com un catàleg de bones intencions. Però hi ha preceptes que fins  tot els estats formalment més democràtics vulneren. Als Estats Units, per exemple, aquest dret no està reconegut i no hi ha una legislació que asseguri un període de vacances als treballadors.

Dies de vacances pagades previstos per la llei a Europa (2011). Font: Eironline

A la Unió Europea, en canvi, segons un estudi que acaba de publicar Eironline (European Industrial Relations Observatory On-line) tots els països preveuen vacances pagades pels treballadors, que oscil·len entre els 20 dies dels estats de l'antic bloc de l'Est i els 30 de Dinamarca o França. En alguns casos, com Alemanya, la llei només obliga a pagar 20 dies, però els pactes socials els fan arribar  a 30. Espanya figura a la banda baixa -22 dies- però amb el major nombre de festius intersetmanals de tota la Unió: 14 dies.

És clar que el marc nord-americà de relacions laborals és molt diferent de l'europeu. La manera d'entendre i d'aplicar l'estat del benestar, també. Per això sembla impossible que es pugui importar aquest model. Però la paraula "impossible" està massa devaluada per assegurar que aquí mai es produirà un retrocés com aquest. Sobre el paper, aquesta hauria de ser una d'aquelles línies vermelles que no es poden traspassar sense generar una profunda convulsió social. Tot i així, no és difícil trobar ja a la xarxa un cert debat sobre la qüestió, que fins i tot pot haver estat damunt la taula d'algun ministre, dissenyant retallades futures.

S'acaba l'agost, el mes vacacional per antonomàsia. Som molts els que, aquests dies, tenim la sort de reincorporar-nos a la feina. I em sembla oportú dedicar un minut a pensar que les vacances són un bé massa valuós, necessari, vital, i ara també fràgil, perquè, mirant enrere, les sentim com una avorrida pèrdua de temps.