Translate

dilluns, 20 de juny de 2011

Comptar manifestants, l'eterna assignatura pendent


És una vella preocupació que em retorna cada vegada que he d'informar sobre una manifestació. Acabem de viure el 19-J, en què el moviment dels indignats ha aconseguit una mobilització al carrer que mereix diversos qualificatius, tots ells força indiscutibles: pacífica, apartidista, reivindicativa, plural... Però ja no és tan fàcil posar-se d'acord respecte a la dimensió de la protesta. O sigui, respecte al nombre de manifestants. De la manifestació de Barcelona n'han quedat tres xifres: 50.000, que deia Interior, 70.000 segons la guàrdia urbana i 260.000 segons "els convocants".
Els analistes valoren la notícia a partir de la xifra. Prenen la que els convé més per reforçar el seu discurs preconcebut. A les portades de l'endemà,  la tria i "utilització" de les imatges tenen el valor d'un editorial.
Però el nombre hauria de ser un, i només un. El mateix per a tothom. Sempre m'he resistit, encara que al final no m'ha quedat altre remei, a citar la xifra que donen els uns i els altres, sabent que estic reproduint dues mentides, o almenys dues dades sota sospita raonable. Com a alternativa, podem mostrar imatges del moment central de la manifestació, citar la superfície ocupada a la trama urbana, la durada de la marxa... però mai tindrà la força d'un dígit amb una bona cua de zeros. 

Les "bones" causes no justifiquen inflar les xifres
Fa més de set anys, el 26 de març de 2004, vaig publicar al diari El Punt un article en què ja reflexionava sobre el malestar professional provocat per la manca d'un "comptamanifestants" reconegut per tothom. Feia molt pocs dies de les grans manifestacions de condemna dels atemptats de l'11-M. Es va arribar a publicar que s'havien manifestat 11 milions de persones a tot l'estat, i un milió i mig a Catalunya. És a dir, en aquell moment, un de cada quatre catalans o espanyols. I jo convidava els lectors a fer la llista dels seus coneguts, familiars i veïns i comprovessin si la quarta part s'havien manifestat. Afegia que aquest tipus d'exageracions animades per causes que susciten un ampli consens té un "pecat original" en l'11 de setembre del 1977, quan tots vam convenir que hi havia un milió de persones al passeig de Gràcia demanant l'Estatut. Des de llavors, el referent dels sis zeros s'ha repetit "a fi de bé" quan hem condemnat els assassinats de Miguel Àngel Blanco i Ernest Lluch, o quan el clam del "No a la Guerra" va ressonar més a Barcelona que a cap altra ciutat del món.

Cal una eina compartida per tothom
Avui vull reiterar la proposta que feia en aquell article. Posem el comptador a zero de les xifres -inflades o no- del passat, i prenem la iniciativa per evitar mentir a consciència. Tenim un CAC, un Col·legi de Periodistes, un grapat d'universitats on s'ensenya comunicació i una xarxa de mitjans públics i privats que invoquen com un mantra l'ètica professional i la necessitat de transparència de la vida pública. Seria gaire difícil que tots plegats es posessin d'acord a crear un instrument que, cada cop que hi ha una manifestació, fes un còmput dels assistents, amb criteris contrastats i públics? Estic segur que la tecnologia, avui, permet fer-ho amb un cost mínim en relació a l'eficàcia sociològica i periodística que representaria. Continuar com fins ara vol dir que preferim seguir abonant la manipulació i que la veritat, al capdavall, no ens importa tant.  



2 comentaris:

  1. Existeix software que "compta caps" automàticament. El problema és que aquest tampoc és un mètode gaire fiable: prenem d'exemple la manifestació del 10 de juliol de l'any passat; mirant-m'ho detingudament i comentant-ho amb companys de classe vam arribar a la conclusió que probablement es devia acostar al milió de persones. En aquest cas, però, la tècnica de "comptar caps" fallava, perquè per la superfície de recorregut era tècnicament impossible que tanta gent cabés en "tant poc" espai: a la pràctica, el que fèiem tots quan arribàvem a pl. Tetuan era marxar. No es tracta, doncs, de saber quanta gent hi ha al carrer en un moment donat, sinó quanta gent hi ha passat. I molt em temo que la tecnologia actual no permet diferenciar els caps "nous" dels "vells". Possiblement la tècnica avanci, fent fotografies cada certs intervals de temps, per tal de poder anar comparant en temps real entre imatges i determinar el flux de persones total, però això de moment no existeix, i ens haurem de conformar amb la forquilla actual.

    ResponElimina
  2. Ara és bastant més senzill. Amb observadors sobre el terreny, la medició de superficie de Google Maps i els mètodes de càlcul del Manifestómetro (http://manifestometro.blogspot.com/) s'obtenen xifres molt aproximades. També hi ha els de Lynce.

    ResponElimina