L'alcalde terminal

Fa uns dies em vaig trobar un alcalde caminant sol, per un carrer cèntric de la seva ciutat. De tant en tant, algú l'aturava per parlar amb ell, amb una actitud pròxima al condol. Aquell alcalde, que ho era des de feia més d'una dècada, havia perdut les eleccions, i comptava els dies, les hores, que li restaven per fer el relleu amb el seu rival polític. No me'n vaig saber estar, i vaig anar a saludar-lo.  "No ho entenc", arrencà quasi sense pregunta, amb un fil de veu, "nosaltres hem transformat aquesta ciutat, que ara fa goig i és un bon lloc per viure i per treballar". No sabria dir si se sentia més decebut o traït per la gent, per la seva gent. "De fet, nosaltres hem retrocedit molt poc, però els nostres possibles socis s'han enfonsat, i ja no hi ha res a fer". Vaig apuntar que potser ell no n'era el responsable, que el vot municipal no està lliure del corrent polític general, i que el model de ciutat no li havia discutit ni la mateixa oposició... "sí, però nosaltres sempre havíem governat aquí, i ja n'hi ha que diuen que sóc jo qui els ha portat a la  derrota..."

L'alcalde terminal va dir alguna cosa sobre tornar a la seva professió i va continuar carrer amunt, aturant-se encara de tant en tant, per rebre un cop a l'espatlla que encara li augmentava la sensació de viure una desgràcia.

Quan diuen que la política local és diferent, es deuen referir a això. No he vist cap president de govern, ni d'aquí ni espanyol -i n'he vist uns quants- amb aquesta actitud de pèrdua personal després d'una desfeta electoral. Al contrari, en general sembla que s'hagin tret un gran pes del damunt. Però els alcaldes acostumen a viure al carrer i a conèixer les cares i les veus. I poden arribar a perdre la perspectiva temporal de la seva responsabilitat, que assumeixen com una obligació personal. I quan la democràcia, capriciosa, parla, tot se'ls ensorra.

Aquest matí es constitueixen els nous ajuntaments. Al migdia molts alcaldes hauran cedit la vara i encara no se'n sabran avenir.