A Phnom Penh ha començat el judici contra Noun Chea, de 84 anys, que va ser el número dos del règim de Pol Pot. Entre 1975 i 1979, els khmers roigs van eliminar físicament 1.700.000 cambodjans, la quarta part del país. És el segon dels cinc responsables vius d'aquell malson que s'asseurà al banc dels acusats. El primer, ja condemnat a 35 anys -en complirà 19-, és Kaing Guek Eav, conegut com Camarada Duch. Dirigia Tuol Sleng, un institut d'ensenyament mitjà reciclat com a centre de tortures renomenat S-21, al centre de la capital. S'hi van assassinar 14.000 persones.
Moltes d'elles encara claven les mirades en les dels visitants que actualment s'acosten al que va ser, en un passat gens llunyà, fàbrica de l'horror i que avui és un museu de la memòria.
Aquella galeria de rostres de nens, homes i dones perplexos m'impressionà més que el maquinari de la tortura que s'hi conserva: els somiers metàl·lics on s'aplicaven electrodes, instruments per arrencar les ungles, esquinçar la pell i desencaixar els ossos... els executors solien ser adolescents de 13 a 15 anys.
Pol Pot va fonamentar el deliri de la seva Kamputxea Democràtica en els més joves, mentalitats no contaminades, "papers en blanc" com diu Denise Affonço, una supervivent del genocidi, al seu llibre "El infierno de los jemeres rojos" . Hi explica els manaments d'Angkar (la cúpula del Partit), com les obligacions de dir la veritat i obeir en qualsevol circumstància, o les prohibicions d'expressar sentiments, d'enyorar el passat o de queixar-se. També es prohibia explícitament pegar els nens "perquè són els nens d'Angkar i seran educats per Angkar". A les dones se'ls tallaven les ungles i els cabells i eren obligades a tenyir-se tota la roba de negre. No estava permès anar calçat ni seure en una cadira amb les cames creuades "perquè és un signe extern del capitalisme". Els dies festius i el comerç quedaven abolits. I saber algun idioma, portar ulleres, o haver fet estudis de qualsevol tipus equivalia a una condemna a mort.
Denise Affonço va ser entrevistada al programa Millenium i es queixava de la ceguesa extrema del món davant el règim de Pol Pot durant trenta anys. No perdona a l'esquerra occidental no haver mogut ni un dit fins després del final de la guerra freda i ara assisteix als judicis en curs amb la sensació que les condemnes no satisfaran ningú.
A Tuol Sleng hi ha unes sales dedicades al testimoni dels membres d'una delegació sueca que van visitar Cambodja el 1978. Lliurats ideològicament a l'experiència dels khmers van ser passejats per tot el país i fins i tot van tenir el privilegi insòlit de sopar amb l'hermètic Pol Pot. Van tornar a casa encara més convençuts de les bondats del model khmer, que veien com la superació de la dialèctica capitalista-soviètica. No tenien objecció, per exemple, a l'evacuació forçosa de les ciutats perquè tota la població es dediqués a conreuar arròs, bona part del qual es destinava a l'exportació mentre els cambodjans morien de gana. Més tard en renegarien, i avui una exposició a l'epicentre del terror deixa constància del seu penediment inútil. A Suècia, també hi ha exposicions i llibres que recorden aquell episodi.
Aquells suecs no eren una excepció, certament. El gauchisme europeu i americà estava captivat per l'emergència d'un nou model que "millorava" fins i tot el maoisme clàssic. Un dia s'hauria de fer una recerca d'articles de l'època laudatoris amb l'experiència de Kamputxea Democràtica, per donar l'opció als seus autors, tants anys després, de passar la sana vergonya de rectificar, com ho van fer els membres de l'Associació d'Amistat Suècia Kamputxea.
(una recomanació al marge per acostar-se al drama cambodjà: revisar una gran pel·lícula: The Killing Fields (1984) de Roland Joffé)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada