Temps de canvis

Ara que he sabut que deixaré d'editar el Telenotícies de Cap de Setmana el gener que ve, em sembla que potser hauré de canviar el nom d'aquest blog...

Quan se n'han assabentat dels canvis, uns estudiants que em van fer un dia una entrevista l'han refrescat i tornat a tuitejar. I trobo que hi dic algunes coses que ara vénen al cas, encara que els motius del relleu no són ni personals ni familiars.

Tant de bo que la nova etapa sigui tan enriquidora com la que ara s'acaba.  

http://entrelliigams.wix.com/inici#!entrevista-a-joan-carles-peris/c194k

Manuel Vázquez Montalbán, i una "estranya amistat"

El desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán ha estat un pretext perfecte per tornar a parlar de l'escriptor, periodista, poeta, militant, gastrònom, culé, savi... Entre "home del Renaixement" i "enciclopedista", no s'acabaven de posar d'acord per definir-lo la seva dona Anna Sallés i la seva amiga Maruja Torres, en un col·loqui a la Filmoteca, previ al congrés sobre MVM que es fa aquests dies a Barcelona.  Daniel Vázquez Sallés, ha publicat "Recuerdos sin retorno", la memòria de l'experiència del fill, i també han vist la llum "Vázquez Montalbán, una biografia revisada" i "El ruido y la furia", un recull d'entrevistes a càrrec de José Colmeiro. A més, s'ha fet una edició integral de totes les històries de Pepe Carvalho.

Foto de Maria Espeus (1997)

Personalment, quan vaig saber que Manuel Vázquez Montalbán s'havia mort a l'aeroport de Bangkok, d'un infart, vaig recordar de seguida el meu pare, mort, uns anys abans, per la mateixa causa. I vaig pensar que aquella tràgica coincidència afegia un detall més a la relació subtil que tots dos havien mantingut. Vaig explicar-la llavors en un article al diari de la meva ciutat, el Diari de Terrassa. N'he recuperat el retall aquests dies, i em ve de gust que en quedi constància també aquí.

La Plaça del Padró, entre els carrers Hospital i Carme

Tots dos eren fills del Raval. El meu pare era set anys més gran. Van coincidir a la parròquia del Carme, tocant a la plaça del Padró. L'Església, més o menys nacional-catòlica, era l'únic aixopluc tolerat de l'associacionisme juvenil, a través d'Acció Catòlica, fora del falangista Frente de Juventudes. Entre partides de ping pong, passejades i converses, el meu pare es va adonar aviat que aquell noi tenia una intel·ligència fora del comú, ho llegia tot i s'interessava per aspectes i autors incòmodes en aquells primers cinquantes. Més tard, el meu pare va marxar del barri i de Catalunya, i el Manolo va militar en els clandestins FELIPE i PSUC.

Mai més no es van tornar a veure, però aquella relació jove, quasi adolescent, va deixar, curiosament, una petja perpètua. El meu pare, des de les seves pròpies conviccions, en seguia els articles i en comprava els llibres. Començant per aquell "Informe sobre la información" (1963), que esdevindria obra de referència per a molts periodistes, i per aquell "Yo maté a Kennedy" (1972) amb el primer Pepe Carvalho. Indirectament i ocasionalment, sabien l'un de l'altre. Hi havia senyals esporàdics, missatges, petites fites que marcaven la continuïtat d'una vella sintonia personal.  

El meu pare va apreciar molt veure el seu nom entre les persones que el protagonista de "El pianista"(1985) volia que l'acompanyessin en el concert més important de la seva carrera: 

"... un Palau de la Música enteramente para él y en las hipotéticas primeras filas todos aquellos a los que él deseaba como testigos de un exito sólo calificable de indescriptible. Allí, en primera fila, sus padres, Gerhard, Viñes, sus maestros, Mompou, la señora Perla ¿por qué la señora Perla?, tal vez porque era la clienta que más havía insistido cerca de su madre para que le dejara ser músico, Juanito Farré, Vidal, Sebastián Casas, Rafael Peris, Maresma, Miguel Ruiz, la señorita Carmela, los señores Migueloa, todos aquellos rostros en los que alguna vez vio cariño y confianza hacia él..."

Jo me'l vaig trobar quan vivia a Madrid. Ell participava en un acte públic i em vaig presentar. De seguida em va dir, sense que jo li demanés, que la seva relació amb el meu pare, que ja havia mort, havia estat especial, però no va avançar més per descriure-la. Em va semblar que el seu caràcter introvertit, no sé si tímid, li impedia anar més enllà en l'expressió de les emocions.

Encara ens vam veure altres vegades. Jo vivia a tocar del Retiro, i ell no faltava, cada any, a la Feria del Libro. Mentre firmava llibres, ens saludàvem i comentàvem alguna qüestió de l'actualitat.

L'any 2002, la meva mare va rebre un exemplar de la seva novel·la "Erec y Enide", amb una dedicatòria manuscrita:

"en memoria de mi extraña amistad con Rafael Peris"

La dedicatòria a "l'estranya amistat"

A "Erec y Enide", l'última obra publicada en vida, Vázquez Montalbán s'autorretrata com un professor especialista en literatura medieval que aconsegueix els màxims èxits i reconeixements professionals. Però la seva preocupació, arribant a la vellesa, és la de recuperar, reconèixer i valorar les relacions amb les persones més pròximes. A l'última plana, alça la copa d'Armagnac, al final d'un dinar familiar de Nadal, amb sopa de galets, carn d'olla i torrons, i diu: 

"Pase lo que pase, dure lo que dure, recordadme siempre como alguien que os quiso desde su fortaleza de autista, desde una reconocida dificultad para decir con naturalidad: yo os amo".

El Llibre d'estil de la CCMA, un contracte amb la societat

S'acaba de presentar l'edició en paper del Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És a l'abast de tothom: de les biblioteques públiques, de les universitats, dels mitjans de comunicació, dels periodistes i dels ciutadans en general. Ja era consultable a la xarxa des de fa temps, però la cultura predigital encara pesa molt i fa que potser no siguem conscients  de l'existència de les coses fins que no prenen cos d'objecte i les podem tocar.

El Llibre d'estil, quasi 500 pàgines de redacció meticulosa i raonada, és una eina que aspira a estar damunt la taula de treball de qualsevol empresa o professional que es relacioni amb la comunicació. Arran de la seva presentació pública, hi ha hagut mitjans que l'han descrit, de manera simplista, com un manual terminològic amb intencions ideològico-nacionals més o menys explícites.  

Però el contingut del Llibre no té res a veure amb la conjuntura política actual. Va començar a concebre's i a redactar-se quan el terme "procés sobiranista" encara no havia irromput a l'agenda política. És el fruit del treball d'un equip de redacció que s'ha esforçat a recollir, qüestionar, actualitzar i normalitzar la cultura dels trenta anys dels mitjans de la Corporació. 

S'ha dividit en tres blocs: 

- La Guia editorial, la "constitució", com la qualifica el co-coordinador del llibre Lluís Caelles. Estableix un marc general de treball que inclou els valors i els principis que regeixen els mitjans públics, en qualsevol de les finestres que utilitzen per arribar als ciutadans: ràdio, televisió o internet.

- El Manual d'ús dóna les claus per a l'actuació en la feina del dia a dia. Resol dubtes de tot tipus -lingüístics, estilístics, periodístics...- i proporciona eines per respondre a conflictes deontològics que es poden plantejar. 

- Els criteris lingüístics. L'ús correcte de la llengua és un dels principals mandats dels mitjans de la Corporació. I el portal lingüístic ÉsAdir n'esdevé un recurs bàsic, no només per a Tv3 i Catalunya Ràdio, sinó per a qualsevol mitjà que s'expressi en català. 

Segur que la majoria d'usuaris dels mitjans públics de la Generalitat s'han fet preguntes que, ara, es poden trobar contestades al Llibre d'estil: 

Per què hi ha informacions que veiem en altres mitjans i que a TV3 i Catalunya Ràdio no hi apareixen mai? 

Quins criteris s'estableixen, per al tractament de les catàstrofes, del terrorisme, dels conflictes?

Com s'explica que les narracions esportives no siguin "neutrals"?

Quines precaucions es prenen per informar sobre qüestions científiques?

Com es preveu la presència dels infants i adolescents en la programació?

Quines condicions deontològiques assumeixen els professionals? Poden rebre regals? Poden treballar en altres mitjans? 

Qüestions com aquestes queden recollides en una obra que vol fer transparent una manera d'entendre la comunicació i, alhora,  és un contracte amb els ciutadans-contribuents, a qui ens devem. Coneixedors, a través del Llibre, de les normes que ens hem donat, poden exigir que es compleixin.

De vacances a Xipre. Una illa sempre a punt del drama

Què se'ns hi havia perdut, a Xipre? Per què havíem decidit anar-hi de vacances? Perquè, com fem des de ja fa anys, busquem destinacions que siguin molt més que una imatge turística atractiva. Entre dotze persones de dues generacions hi ha interessos i mirades diferents, però una mateixa voluntat de convertir les vacances en una oportunitat per conèixer i, si pot ser, entendre millor el món. I Xipre reunia moltes característiques que en feien una destinació ideal.

Les banderes dels dos Xipres, sempre, associades
a les de Grècia, al sud  i Turquia, al Nord 

Qui té una relació mòrbida amb l'actualitat no es podia resistir a veure, directament, l'escenari on, la matinada del 16 de març de 2013, es va estripar un dels dogmes sagrats del sistema financer i capitalista europeu: el de la garantia dels dipòsits bancaris, si més no per sota d'una certa quantitat de diners. Aquells que, sobre el paper, havien de ser-ne els defensors més gelosos van ser els que posarien en qüestió aquesta norma bàsica de confiança. Calia parlar-ne amb xipriotes, que no perden el tarannà tranquil i plàcid quan es reconeixen en el paper de conillets d'índies de la Unió Europea sota la batuta de la troika.Veuen esllanguir-se l'economia del país, però alimenten la vaga esperança d'un futur daurat gràcies a les grans bosses d'hidrocarburs descobertes prop de la costa sud de l'illa. 

La intervenció de l'economia culmina una trajectòria de poc més de mig segle trepidant per als xipriotes. Han protagonitzat una sagnant lluita per la independència (1955-1960); han viscut episodis de violència alimentats des d'Atenes i Ankara (1960-65) i un cop d'estat instigat per la dictadura dels coronels grega contra l'arquebisbe Makarios per aconseguir l'enosis (la unió amb Grècia) que va desencadenar la invasió militar turca (1974) que implantaria la República Turca del Nord de Xipre (només reconeguda per Turquia); han entrat a la Unió Europea i han votat en un referèndum de reunificació (2004) que obtindria el sí dels turco-xipriotes i el no dels greco-xipriotes, que veien en el pla Annan excessives concessions als turcs. Només l'enumeració dels fets ja esgota...

Al museu de la lluita per l'alliberament de Xipre, imatges
d' executats pels britànics, davant la forca autèntica que van emprar

Les convulsions contemporànies no són més que la continuació d'una història de dominacions justificades per la seva ubicació estratègica a la Mediterrània oriental. Situats entre la península d'Anatòlia, les costes del Líban, Síria i Israel i a poca distància d'Egipte i el canal de Suez, els xipriotes han estat sota el jou dels assiris, egipcis, perses, grecs, els cavallers croats, la dinastia francesa dels Lusignan, l'imperi bisantí, venecians, genovesos, els otomans i la Gran Bretanya. El llegat cultural i històric d'una trajectòria tan agitada és riquíssim. I, de vegades, amb episodis que ens toquen de prop, com la presència d'una reina catalana, Elionor d'Aragó, nascuda a Falset, una "dama de ferro"que va regnar el segon terç del segle XIV. 

Castell de Sant Hilarion, palau d'estiu dels reis, en època d'Elionor d'Aragó

Salamina i Paphos: visita sense aglomeracions de valuosos vestigis romans  

La ferida oberta que representa la divisió de Xipre es concreta en dues imatges que no haurien de faltar en qualsevol itinerari no convencional per l'illa. La primera és la de la Nicòsia esquinçada per la Línia Verda que s'allarga més enllà de la ciutat, d'est a oest, de mar a mar. Nicòsia/Lefkosa és l'única capital del món dividida per una frontera. Els carrers s'interrompen abruptament contra bidons, murs fortificats, filats electrificats i garites de vigilància. A tocar i a l'interior de la zona de ningú, la ciutat està degradada i deserta. L'única excepció, des del 2008, és al voltant del pas que es manté obert al final del carrer Ledra, el més popular i comercial, per on els xipriotes poden passar d'una banda a l'altra, mostrant el document d'identitat.

Pas barrat, en un carrer de Nicòsia, tocant la Línia Verda

La segona imatge la trobem a Famagusta. Fa segles era considerada la ciutat més rica del món. Durant els primers setanta era una destinació de moda, com un Saint Tropez oriental, que convocava actors, intel·lectuals, músics, milionaris i espies. Amb la invasió turca, els greco-xipriotes van fugir, deixant les taules parades i els armaris plens. Els turcs van fer seva la ciutat, però el barri de Varosha, el nucli principal d'aquella població dinàmica, va quedar intacte, per decisió de l'ONU, de cara a facilitar possibles futures reclamacions de propietats. Des de llavors, no s'hi pot entrar, la vegetació s'ha apoderat dels carrers, no queda un vidre sencer a les finestres, els coloms fan niu a les cases i el conjunt s'ha guanyat el nom de ghost city o de dead town. Els soldats intenten impedir que es facin fotos des de les tanques d'aquest monument a la vergonya de l'ocupació turca.

Varosha, Famagusta. El barri abandonat, la imatge de l'ocupació turca

El nord ocupat potser és un dels llocs del món amb una major densitat de banderes per km quadrat. La turca apareix sempre tutelant la de la jove i ignorada república del nord, recordant que hi ha un exèrcit d'un milió d'homes (30.000 d'ells permanentment a l'illa) disposats a no cedir un pam d'aquell territori. Els mateixos turco-xipriotes són crítics amb l'ocupació i amb l'arribada de colons provinents de Turquia, que estan canviant les proporcions demogràfiques de l'illa. I fins i tot l'opinió pública turca comença a qüestionar els recursos que exigeix mantenir la fantasmagòrica república xipriota, quan Erdogan no s'estalvia retallades sobre la seva població mentre calcula l'abast de les protestes de fa unes setmanes a plaça Taksim. L'islamisme guanya pes progressivament. El símbol, les esglésies gòtiques que han canviat el campanar pel minaret.

Golden Beach, a la península de Karpaz

La bellesa natural de les costes es fa més viva al nord, amb platges intactes d' aigua transparent i sorra blanca, on és possible, amb sort, (que a nosaltres ens va mancar), assistir al naixement de desenes de petites cries de tortuga que es llancen a la cursa de la supervivència cap a les onades, sota el vol esmolat dels gavians, convertits en administradors de la selecció natural. Però l'animal "símbol" de Xipre -en això ens assemblem- és el ruc salvatge, que pastura en ramats lliurement per tota la península de Karpaz.
A l'interior, la sorpresa són les muntanyes de Troodos, que arriben quasi als 2000 metres i compten fins i tot amb una estació d'esquí. El paisatge recorda el del Pirineu i, en cotes més baixes, la vida rural transcorre com des de fa dècades. Sota l'ombra refrescant de la parra farcida de gotims els més vells veuen passar el temps i prenen la fortíssima zivània, la variant d'aiguardent local, mentre valoren les coses que passen, amb preocupació moderada. N'han vist passar tantes, ells i els seus avantpassats!

L'ombra fresca, frondosa, dolça de les parres

Si us les trobeu a la muntanya...

No es coneixien totes, entre elles. Treballaven en feines ben diverses, procedien de sectors socials diferents, vivien situacions familiars i personals de tota mena i, ideològicament, cadascuna tenia la seva motxilla. Compartien la condició de ser mares i d'orbitar a l'area de Terrassa.

Un dia van decidir anar a caminar juntes.  De les primeres excursions van anar passant a objectius més ambiciosos i, des de fa quatre anys, es reserven uns dies a l'estiu per fer les grans travesses pirinenques. Van començar amb Carros de Foc, van continuar amb La Senda de Camille, Pass'Aran i, aquest any, La Porta del Cel  amb un desnivell acumulat d'11.000 m i 65 km de recorregut.

Sempre han estat catorze, en aquestes aventures d'estiu. No sempre les mateixes catorze, però catorze. 

Formen un grup atípic en plena muntanya. Els excursionistes que se les troben es fixen en l'energia i la decisió d'aquesta colla de dones en plena maduresa, disciplinades, solidàries, en estat de conversa permanent  i amb tendència al bon humor de tots els colors. Prenen el sol, es banyen als llacs i es pinten les ungles dels peus.

Quan van començar a sortir plegades potser es preocupaven més de la identitat grupal, i es van posar el nom de Dames del Trekking i van obrir un blog. Avui, ni nom ni blog (inactiu des del 2011) semblen gaire importants al costat d'allò que sí que ho és: l'acció i la relació. 

Tornen a casa acolorides i potser una mica adolorides. Però amb la satisfacció d'haver superat un nou desafiament i d'haver explorat, en companyia, un territori proper a la felicitat.

Sobre la comunicació i l'accident ferroviari de Santiago

Una apressada visió -personal i parcial- de la reacció mediàtica al tràgic accident de tren de Santiago, el més greu dels últims 70 anys a la xarxa ferroviària espanyola, em suggereix algunes constatacions per reflexionar:

1- Les programacions "enllaunades" i la reducció a mínims de les redaccions, durant l'estiu, limiten  la capacitat de reacció, tant de les ràdios com de les televisions. I quan la notícia es produeix fora de l'horari central del dia, aquest fenomen es fa més greu.

2- Tot i així, les televisions públiques van abocar-se a informar, a través dels seus canals informatius (3-24 i 24h) en un format obert i continuat, tot i comptar amb el reduït equip de la franja horària nocturna.

3- Televisió de Galícia (TVG) amb seu a Santiago, i amb un potencial humà disponible important, -era la vigília del Dia da Patria Galega-, la cobertura sobre el terreny va ser exhaustiva. I va proporcionar al 3/24 una valuosa font d'imatges, testimonis i comentaris en directe, no disponible, lògicament, per a TVE. 

4- Les principals televisions privades (Tele5, Antena 3 i La Sexta) no van alterar la programació, més enllà de fer alguns avanços informatius, hores després de la tragèdia. Intereconomia, amb programació en directe en aquella franja, va fer girar la tertúlia al voltant de la catàstrofe. 

5- Les imatges de cadàvers i ferits es van presentar amb menys prevencions que en altres ocasions, sovint amb seqüències poc o gens editades. És sabut que als Estats Units i alguns països europeus s'eviten sistemàticament. L'ús que se n'ha fet en aquesta ocasió ha pogut ferir alguns espectadors més sensibles, però l'escenari dels fets feia molt difícil explicar-los televisivament sense veure víctimes.

6- Visualitzar les víctimes no té el mateix valor, en periodisme, quan es tracta d'un accident o catàstrofe natural, o quan es tracta d'un fet produït per la mà de l'home. 

7- Renfe no va organitzar una estructura de comunicació específica, amb compareixences davant l'opinió pública d'un portaveu oficial, des del minut zero. El compte de Twitter @renfe només va emetre un tuit, tres hores després de l'accident, informant del descarrilament, sense cap detall més. 

8- Les institucions gallegues, en canvi, van fer múltiples declaracions i van proporcionar informació oficial, però sense establir un portaveu unificat.

9- Mariano Rajoy va preferir no fer-se visible fins l'endemà, i va difondre un comunicat de condol. Però l'efecte va ser el contrari al buscat, perquè se'n va distribuir una primera versió amb un paràgraf copiat del missatge que es va enviar a les autoritats xineses de Gansu, amb motiu del terratrèmol que hi va haver fa uns dies. 

10- Alguns tertulians i periodistes de mitjans espanyols -dels que no van aixecar la programació la nit de l'accident- han criticat el fet que el president gallec faci declaracions en la seva llengua.

El somni del K2, el somni viu de Catalunya Ràdio

El camp base de l'expedició al K2 (5150 m)

L'estiu del 1988, Catalunya Ràdio va emprendre una aventura inèdita en la història de la radiodifusió. Un equip de l'emissora s'incorporava a una expedició a l'Himàlaia. El periodista Toni Arbonès i el tècnic de so Joan Gelabert eren els escollits per explicar a l'audiència com una expedició catalana intentaria conquerir el K-2 (8611 m), el gegant del Karakorum, el segon cim més alt del món i potser el més difícil de coronar. Era l'era predigital, i per fer-ho va ser necessari traslladar al camp base -onze dies de marxa- 300 quilos de material. Només el telèfon, via satèl·lit,  rebesavi dels nostres mòbils actuals, en pesava més de cent. Tot va arribar en  condicions perfectes per instal·lar un estudi de ràdio, amb tots els ets i uts, a 5150 metres d'alçada. Mai abans s'havia fet ràdio a aquella en aquelles condicions. 

L'estudi de Catalunya Ràdio, al camp base del K2

Durant més de dos mesos, les cròniques del Toni, les connexions en directe, les comunicacions amb els expedicionaris en plena ascensió i durant l'atac al cim, van anar confegint una pàgina en la història de la ràdio i del periodisme sense que, segurament, en fóssim gaire conscients.

Finalment, el mal temps va clavar l'expedició a 450 metres del cim.  El K2 feia honor al seu malnom de "Muntanya Salvatge" i  barrava  el pas a tres dels muntanyencs, amb vents de més de 200 quilòmetres per hora, al camp IV, a 8150 metres d'alçada. L'objectiu esportiu no s'havia aconseguit, però el periodístic i radiofònic, sí.

Ara, vint-i-cinc anys després, Toni Arbonès ha escrit "K2 massa alt per als nostres somnis". Ell diu que ha tret el llibre que ha portat dins tot aquest temps. Els records, les anotacions, els silencis no explicats a les cròniques i un grapat de fotografies  d'aquella experiència que va viure quan era un jove periodista de 28 anys, treballador d'una emissora encara més jove i agosarada, són una lectura magnífica. Capaç d'enlluernar els enamorats de la muntanya i els periodistes de totes les fornades. Però també qualsevol lector avesat a la novel·la d'aventura, rigorosament documentada, humana i irònica. No es podia esperar menys del Toni, un orfebre de la ràdio, com ho demostra setmanalment amb el seu programa, sortosament recuperat, "Els viatgers de la gran anaconda". 

 

Amb el Toni Arbonès, encara que fa molts anys que no ens veiem, m'uneix el vincle indestructible d'haver compartit moltes matinades de la primeríssima Catalunya Ràdio. Hi fèiem el primer informatiu de l'emissora, dirigit per Carme Anglada.  Formàvem part de l'equip creat per Eva Algarra. Des que l'Eva es va morir, ja fa anys, que arrossego la recança de no haver-li agraït, en vida, aquella confiança que em va posar en el camí que he seguit fins ara.

 Fent l'informatiu del matí de Catalunya Ràdio, el setembre de 1983

No em vaig voler perdre la presentació del llibre del Toni, a la llibreria Altaïr, un temple que també es mereix un post, un dia d'aquests. Ell va recordar aquells temps en què el periodista escrivia les notícies amb paper carbó i en què la idea d'Internet era ciència ficció. En aquell mitjà il·lusionat, l'acció passava sovint per davant de la reflexió. Jordi Daroca i Lluís Oliva estaven al capdavant de Catalunya Ràdio, l'any 1988, i van creure en un projecte audaç, així com els caps d'esports Lluís Canut, d'informatius Josep Capella i de programes, Josep Cuní.

El Toni, al final de la seva intervenció, va dir que el K2 havia estat un somni i que ell, amb el seu llibre, havia intentat que no s'esborrés. I, amb l'ull posat en els dies convulsos que viuen els mitjans públics, li va demanar al director actual de l'emissora, Fèlix Riera, que havia hagut de marxar minuts abans, que no permeti que s'esborri el somni de Catalunya Ràdio. 

Precisament el dia que redacto aquest post (20/06/2013) Catalunya Ràdio commemora el trentè aniversari. Durant aquests anys hi ha hagut molts "K2", en què l'emissora s'ha marcat grans objectius  a l'alçada de la seva vocació de servei públic. Els que ens sentim en deute amb aquesta sintonia, no podem fer altra cosa que reivindicar-la, amb tota la gent que hi treballa, perquè es mantingui com una fàbrica de somnis, però també com una eina útil, al servei de tots, i compromesa.  

Memorial Candel. Una ocasió per reconèixer TV3

 

La Fundació Francesc Candel ha concedit els premis Memorial Paco Candel 2012 a la Fundació Carulla , en la seva dimensió cultural, per l'extensa tasca de mecenatge en camps molt diversos. En l'apartat social, s'ha reconegut la feina de Coop57 una sòlida cooperativa de serveis financers destinats a fer possible projectes de caràcter social. I pel que fa a comunicació, La Fundació Candel, que presideix Pere Baltà, ha tingut l'amabilitat de premiar-me, com a editor del Telenotícies Cap de Setmana, per l'esforç que fem d'informar sobre les activitats del món associatiu del país, i, especialment, de les expressions de la cultura popular i tradicional. 

El lliurament dels guardons -una escultura de Ferran Soriano i una litografia de Joan Pere Viladecans, patrons de la fundació- es va fer a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en un acte presidit per la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Vaig agrair la concessió del premi, i vaig aprofitar per destacar la importància del paper de TV3 i la preocupació pel moment delicat que passem. Si fa no fa, ho vaig fer amb aquestes paraules.

"Agraeixo a la Fundació Francesc Candel que s'hagi fixat en la nostra feina els caps de setmana. És un premi que em fa una il·lusió especial, perquè no n’havia rebut ni buscat mai cap, i perquè ve d’un patronat on hi ha persones que admiro, respecto i fins i tot estimo. I en alguns casos, les tres coses alhora.

Abans que naixés TV3, José María Calviño, que era el director general de RTVE va dir que aquell "tercer canal" havia de ser una televisió antropològica. El president Pujol, molts anys abans del "Qui s'han cregut que som, nosaltres?!" li va contestar amb contundència que aquella no havia de ser “una televisió localista, pobra, folclórica, de porró... sinó que havia de ser una televisió absolutament normal en la seva programació, amb una producció universal i exportable”.

És veritat que, per aquelles coses que té la llei del pèndol, algú es va prendre les paraules del president Pujol per l’extrem, i, fruit d’un cosmopolitisme mal entès, de vegades es van menystenir les expressions de la cultura popular, fins a fer-les quasi invisibles. I la invisibilitat mediàtica, en la nostra societat, equival a una condemna a la irrellevància, i, a mig termini, a la desaparició.

Estic convençut que “la televisió normal amb una programació universal” que deia el president Pujol vol dir una televisió que no amaga la seva identitat , i per això quan vaig arribar al tncs em vaig plantejar que la cultura popular i tradicional havia de tenir-hi una presència. Insuficient, segurament, per als militants més actius de la causa -que avui es deuen fer creus per la concessió d'aquest premi- però fer escaletes de telenotícies és un joc d’equilibris molt complicat que no deixen del tot satisfet ningú, ni a aquell que en té la responsabilitat.

Però tot i així el resultat ha estat que, de tant en tant o amb regularitat, hi apareixen festes i mercats tradicionals que mobilitzen milers de persones i milions d’euros; el món casteller, amb connexions en directe amb les principals cites del seu calendari, les grans convocatòries sardanistes, els falcons, els gegants, les festes del foc, els festivals de teatre, les trobades gastronòmiques, les passions, els pessebres vivents, els pastorets, els moros i cristians, les falles, els polèmics correbous… ens hi hem acostat, per mostrar-ho, però també per, de tant en tant, explicar més en profunditat què hi ha al darrera, quines polèmiques amaga, d’on vénen i cap on van. I fins i tot quin valor tenen com a porta d'entrada pels "altres catalans" d'avui, tan diferents dels que va retratar Paco Candel. Ara mateix hi ha un equip, el que formen Núria Bacardit i Glòria Boquizo, que va a buscar-ne el detall i ens propociona unes peces que només podem veure a TV3.

Tot això ho fem amb la vocació d’arribar a tot el territori, de ser presents a tot arreu. I això també ens fa únics, també forma part del model de TV3, i és un dels factors que ens ha de fer no només necessaris, sinó també imprescindibles, a ulls de la població. Hem de defensar amb passió i amb professionalitat aquest patrimoni, el de ser imprescindibles. I ho hem de fer en uns temps difícils, en què no ens escapem, al contrari, del patiment de tothom. Estem retallats, com gairebé tothom al nostre país. I sabem que ho estarem més. Ara, la nostra obsessió és fer més amb menys, esforçar-nos més per continuar fent una televisió imprescindible, amb l’esperança que, al final, ens continuem reconeixent -nosaltres i l'audiència- com el model TV3, universal i normal.

I aquesta és l’actitud que jo em trobo, entre els companys, cada dia que vaig a treballar. Començant pel meu equip més directe del cap de setmana -l'Agnès Marquès, Pilar Garcia, Ibana Piñero, David Izquierdo, Ignasi Farinyes i el seu equip de realització, els companys de producció Iñaki Garrido i Núria Balaguer- i continuant per tota la redacció. Aquest premi és també seu. És sobretot seu. I ha de ser també del director, i del cap d’informatius, a qui agraeixo avui la seva presència aquí, i dels seus predecessors en els càrrecs, amb qui ens fem i ens hem fet confiança mútua durant aquests anys.

Aquests dies en què ens diem mútuament, Tv3 i els ciutadans que ens paguen i a qui servim, “jo estimo tv3”, “tinc ganes de veure’t” i “ets part de la meva vida”, tenim un desafiament comú: aconseguir que Tv3 continui sent un servei públic, valorat i rigorós, al servei de la llengua i de la cultura, pròxim i universal, plural i, si pot ser, líder. Gràcies"

Rodríguez, "Sugar Man", periodisme per a una bona història

"Searching for Sugar Man",  m'ha fet sentir feliç d'haver pagat l'entrada al cinema per decisió pròpia, no perquè m'hi hagi arrossegat cap campanya de promoció o de comentaris insistents de mediàtics, amics o companys. La pel.lícula, dirigida pel suec Malik Benjelloul, multiguardonada, inclòs l'Òscar al millor documental, sobreviu a la cartellera, esdevenint de mica en mica una producció de culte.

No conec gaire gent que l'hagi vist. I, entre els que ho han fet, no m'he trobat ningú que no li hagi agradat. Segurament, per motius ben diferents. Per la música, per la història, per la idea... A mi m'agrada, sobretot, perquè el que el relat és, al capdavall, un exercici d'investigació periodística, fet sense pretensions grandiloqüents. 

"Searching for Sugar Man" és la història de la redescoberta d'un home, anomenat Rodríguez, que cantava als bars de la industrial Detroit als últims seixanta. Va arribar a enregistrar un parell de discos -"Cold fact" (1970) i "Coming from reality" (1971)- que van passar sense pena ni glòria, i van caure en l'oblit. Rodríguez no era ni blanc anglosaxó ni negre, sinó fill de mexicà, i això no el va ajudar a triomfar en el món de la música. La seva vida s'orientaria lluny del camp artístic, cap a treballs de poca qualificació en el ram de la construcció, i a un cert compromís social i polític que el va portar a ser candidat municipal. 

De la seva efímera carrera musical no se n'hauria sabut mai més res si les seves cançons, amb lletres amb forta càrrega social i de protesta generacional, no haguessin arribat a l'hermètica República Sudafricana dels temps més durs de l'apartheid. Ho van fer -insinua la pel.lícula-  en forma de LP dins la motxilla d'algun jove turista procedent dels Estats Units. Com un fenomen viral, molt abans de l'època d'internet, la música de Rodríguez va anar escampant-se de boca a orella, de recomanació en recomanació, de còpia en còpia i potser en veu baixa, perquè les autoritats sudafricanes no van trigar a  incloure en la llista de l'estricta censura aquelles peces, per subversives i amorals. Les emissores convencionals no les programaven, per no arriscar-se a severes sancions. I la llegenda del cantant, que ningú no coneixia, es feia més i més gran, fins la culminació d'un suposat suïcidi a l'escenari, en plena actuació, disparant-se un tret, deien uns, o calant-se foc, asseguraven d'altres.  

Als anys noranta, ja en una Sudàfrica normalitzada, Stephen Segerman es va preguntar per la vida d'aquell ídol de la seva generació, i va començar a buscar-ne les traces. L'emoció pel descobriment que no havia mort i pels detalls de la seva peripècia vital omplen d'humanitat el documental. L'espectador, que semblava resignat a seguir la història d'un personatge atrapat en mitja dotzena de fotografies en blanc i negre, comparteix l'espurna als ulls dels narradors quan aquestes es materialitzen en un home de més de setanta anys, amb un magnetisme personal indiscutible, que viu en la mateixa casa de sempre, al Detroit gris i decadent, en unes condicions pròximes a la pobresa. Els guanys pels seus èxits a Sudàfrica durant els setanta mai no van arribar a les seves mans. I, quan hi va anar a actuar, anys més tard, descobert ja el misteri, va donar els ingressos a causes benèfiques. 

M'ha faltat temps, en sortir del cinema, per buscar les peces que acabava d'escoltar, i comprovar si eren tan bones com m'havien semblat. I a la xarxa hi he trobat, a més d'algunes entrevistes i actuacions, el trailer de la pel·lícula i la banda sonora completa i m'he refermat en la primera impressió. 

Sixto Rodríguez actuarà en el pròxim Primavera Sound a Barcelona, el 26 de maig, en una gira internacional muntada a cavall de l'èxit del documental. Serà una ocasió que no desaprofitaran, segur, el grapat de milers de feliços, com jo, d'haver pagat els set o vuit euros d'entrada del cinema.

 

Més blocs per veure món (de companys de TV3)

Tancava aquest post sobre els blocs dels meus companys dedicats a explicar el món que han visitat i conegut amb el compromís d'incorporar-ne d'altres, a mida que els anés coneixent. Doncs bé, aquí n'hi ha tres més. 

Documentat, ben escrit, amb una presentació elegant i amb unes imatges excel·lents, Josep Lluís Nicolàs manté, des de fa temps, discretament, el seu World in words, (un títol perfecte per parlar d'allò què parlem). La descripció dels paisatges humans, socials, històrics i naturals pren tot el protagonisme i convida a continuar la lectura, saltant d'una punta a l'altra del món. El currículum viatger de J.L. Nicolàs és tan extens que classifica els seus escrits ens sis apartats que abracen tot el món. 

Qui em va recomanar que visités World in words és un altre company, August Puncernau, que també manté viu el seu Diari intermitent. Està dedicat principalment a l'anàlisi de l'actualitat política d'aquí i d'arreu, però té un apartat de nom ben descriptiu, Pels cinc continents,  on l'August ha penjat, de vegades en format de dietari, les etapes d'alguns dels seus viatges dels últims anys. 

L'Arcadi Alibés és un periodista esportiu força popular, amb una trajectòria professional llarga i solvent. També és  ben conegut com a precursor de l'afició a la cursa de fons (imprescindibles pels corredors el seu Arcadi 42, on hi recull totes les estadístiques personals, així com els seus llibres "Córrer per ser feliç" i "Les petjades dels herois"). Però l'Arcadi no només ha fet milers de quilòmetres amb pantalons curts i vambes. També -i lligat precisament a la seva condició de corredor sense fronteres-  descriu les impressions sobre els escenaris de les seves curses al Bloc de la Cris i l'Arcadi, un quadern de viatges familiar i amable que alterna amb naturalitat referències llunyanes i properes. 

Debats sobre periodisme. Mèdia.cat

Mèdia.cat ha publicat fa uns dies l'entrevista que em va fer Joan Canela sobre el moment que viuen els mitjans de comunicació. Forma part d'un cicle de converses en profunditat en què diverses persones que tenim certa responsabilitat en la gestió diària de la informació expliquem el nostre punt de vista sobre els motius i l'abast de la crisi de prestigi i credibilitat que pateixen els mitjans. 

Entre les meves respostes hi ha una crítica al periodisme "de trinxera", que converteix el periodista en un militant d'una causa política o empresarial i la reivindicació que el futur de la professió passa per iniciatives que creixen a la xarxa, de vegades sense l'aixopluc d'una empresa tradicional. No passo per alt, però, la difícil situació a què s'enfronten les promocions que actualment surten de les facultats i reclamo la preservació dels valors que han caracteritzat històricament TV3 enmig del paisatge mediàtic actual.

L' entrevista que em van fer a mi és la segona, després de la d'Albert Sáez, director adjunt d'El Periódico. De la seva anàlisi en reprodueixo a continuació alguns fragments, o si ho preferiu, aquí la podeu llegir sencera.

"Hem d’entendre que la credibilitat no la dóna el mitjà sinó el que aquest explica i com ho fa i que ens cal estar atents a la gent. I el públic ha d’entendre que hi ha coses que no es diuen per que algun interès espuri ho impedeixi, sinó per que no són veritat, o no s’han pogut contrastar o encara estan passant.

Però què passa? Que quan els mitjans reivindiquen això, com abans havien abandonat algunes bones pràctiques, ara no se’ls creuen. Cal explicar molt bé les limitacions, dir sense por que això no hem tingut temps d’investigar-ho o que ens falta informació. No fer veure que sabem el que no sabem i ser transparents, humils, curosos i escoltar molt a la gent, ja que aquesta avui acumula molta informació i ens pot ajudar a millorar."

"L’alineació és inevitable, però ha de ser amb un espai social i no amb un partit concret. Un mitjà no deixa de ser una comunitat on es comparteixen valors, actituds, pautes de comportament. També és política, però és que aquesta va més enllà dels partits.

Evidentment, els mitjans fan política, ja que intenten condicionar allò que passa, però no ha de ser a favor d’una determinada ideologia o partit sinó d’un determinat espai social." 

És clar que hi ha coincidències i diferències entre la visió de Sáez i la meva. Ell ha exercit quasi tota la vida en empreses privades que publiquen diaris, mentre que jo ho he fet majoritàriament en la radiotelevisió pública. Segurament se'n publicaran més, d'entrevistes, que permetran apuntar una diagnosi compartida sobre l'ecosistema comunicatiu català. No és l'única aportació de Mèdia.cat, que es presenta com un "observatori crític dels mitjans", al debat professional. Potser el més rellevant és l'anuari dels "silencis mediàtics", en què s'aprofundeix en informacions que, per un o altre motiu, són silenciades o minimitzades pels mitjans convencionals. Es finança amb un sistema de micromecenatge, que aquests dies ja ha aconseguit els recursos necessaris per denunciar els silencis del 2012. Una necessària experiència que aporta una visió alternativa des de la xarxa, l'espai que el periodisme ha de continuar conquerint.

Blocs per veure món (de companys de TV3)

Internet és la revolució, entre moltes altres coses, perquè ofereix la possibilitat de publicar sense necessitat del suport de cap mitjà convencional. Pels periodistes, és l'Arcàdia somniada, perquè ja no hi ha excusa perquè cap història deixi de veure la llum. Per això sorprèn que no n'hi hagi més que mantinguin un bloc actiu. 

Entre els meus companys de redacció, n'he trobat alguns d'interessants. La majoria no tenen relació amb l'activitat professional, sinó que estan vinculats a les aficions i el lleure. Escrivim de cinema, de literatura, de fotografia... però sobretot expliquem el món que hem conegut amb els nostres viatges des d'una perspectiva personal. 

Aquests últims són els més agraïts, perquè acostumen a estar ben il·lustrats amb imatges que hem captat personalment, i perquè es converteixen en propostes suggestives de viatges possibles per als lectors. N'he fet una tria que es mereixen una visita encuriosida.

Dos redactors d'internacional, reconeguts i de prestigi, mantenen els seus blocs amb perfils ben diferenciats:

Nicolás Valle , de qui ja vaig recomanar el seu últim llibre, fa poc que ha obert el seu, però ja hi ha publicat algunes peces d'anàlisi en profunditat de qüestions que difícilment tindrien cabuda en un minut i mig de telenotícies. No és ben bé un bloc de viatges, però difícilment el podria assumir algú que no hagués trepitjat molt de món. 

Jaume Bartrolí , viatger incansable, un pou de saviesa que no ens deixa de sorprendre amb els seus coneixements  sobre les cultures més exòtiques, manté el seu bloc en forma de "quadern de viatge" al web de la revista-llibreria-agència Altaïr.

D'altres, aficionats a la muntanya, descriuen les seves excursions amb tant de detall que es converteixen en referència útil per a qui vulgui repetir-les. Dos exemples: 

El primer és el de  Berta Solanas , que participa en un bloc familiar documentadíssim amb desenes de ressenyes de sortides per a totes les edats i capacitats.

El segon és el del polifacètic Jordi Viader , amb apartats dedicats a les seves activitats com a periodista, escriptor, entomòleg, historiador, genealogista, col·leccionista, pintor, cineasta aficionat, alpinista i viatger. En aquests dos últims apartats té perfectament catalogats els 63 països que ha visitat i unes 300 excursions i ascensions... quasi totes fetes en només tres anys!

D'altres, menys prolífics, s'especialitzen en blocs de viatges temàtics. Ibana Piñero comparteix amb el seu company Marc l'afició per l'arquitectura i l'urbanisme, i en cada post descobreixen ciutats i edificis amb una mirada que s'escapa de la de les guies convencionals. 

El bloc del Manel i la Cristina ho diu tot amb el títol "Diari de la bona vida" , carregat de fotografies i videos d'una gran qualitat, convida a passar-hi una estona llarga. Fotografia i gastronomia de l'últim racó del planeta formen part imprescindible de la declaració de principis que es desprèn del nom del bloc.

Segur que n'hi ha més, que valen la pena. I a mesura que els vagi descobrint, en deixaré constància...