El repte dels nous Telenotícies

L'estrena dels nous informatius de Televisió de Catalunya mereix segurament el qualificatiu d'històrica. Si més no, en la dimensió de la història que escrivim en minúscula, que és la que serveix per explicar la nostra trajectòria individual i col·lectiva.

Aquest 20 de gener de 2014, a les nou, el Telenotícies Vespre farà la primera declaració d'intencions d'una nova etapa que aspira a ser alguna cosa més que un canvi cosmètic, formal i tecnològic. S'ha anunciat com un primer pas, prudent i ben falcat: res que acaba de néixer és capaç d'explotar tota la seva potencialitat des del primer moment. Però haurà de donar prou indicis del canvi per alimentar les múltiples lectures que se'n faran.

Se'n treuran conclusions de tota mena: sobre la idoneïtat del nou plató, sobre el discurs estètic del conjunt -vestuari, maquillatge, pentinat, colors, fons...- sobre l'habilitat comunicativa dels conductors, sobre el llenguatge televisiu utilitzat pels realitzadors, sobre els criteris dels editors a l'hora d'elaborar l'escaleta, sobre el biaix polític -en un o sentit o un altre- de les notícies...  Que l'anunci d'un canvi als serveis informatius de la televisió pública generi tantes expectatives i concentri tantes mirades és simptomàtic del moment que vivim, com a empresa -TV3-, com a professió -els periodistes- i com a país. 

El repte és aconseguir que, sent-ne conscients, aquests factors no alterin allò que ens toca fer: periodisme que ajudi a comprendre, interpretar i qüestionar la realitat. La nostra fortalesa consisteix a mantenir aquest principi. I que, d'aquí a dues hores, quan Toni Cruanyes digui "bona nit" per primera vegada, els espectadors trobin, al costat de la necessària renovació, el llegat intacte de 30 anys de servei públic. 

Sobre aquest trentè aniversari, podeu recuperar el documental de l'equip de Jordi Muixí  "Trenta anys junts" , un gran treball de revisió de la Història (aquesta en majúscula) de tres dècades, tal com l'ha explicat TV3.
I fer un repàs de tots els presentadors, caretes i decorats des del 1984 
Escoltar els comentaris, records i reflexions de periodistes que han presentat telenotícies
Tot plegat, amb els detalls de la nova etapa que avui comença, al portal 324.cat
Així ho explicaven avui a Els Matins
I, aquest, és el meu últim TN cap de setmana, 19/01/14, amb el nostre comiat al minut 34 

Temps de canvis

Ara que he sabut que deixaré d'editar el Telenotícies de Cap de Setmana el gener que ve, em sembla que potser hauré de canviar el nom d'aquest blog...

Quan se n'han assabentat dels canvis, uns estudiants que em van fer un dia una entrevista l'han refrescat i tornat a tuitejar. I trobo que hi dic algunes coses que ara vénen al cas, encara que els motius del relleu no són ni personals ni familiars.

Tant de bo que la nova etapa sigui tan enriquidora com la que ara s'acaba.  

http://entrelliigams.wix.com/inici#!entrevista-a-joan-carles-peris/c194k

Manuel Vázquez Montalbán, i una "estranya amistat"

El desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán ha estat un pretext perfecte per tornar a parlar de l'escriptor, periodista, poeta, militant, gastrònom, culé, savi... Entre "home del Renaixement" i "enciclopedista", no s'acabaven de posar d'acord per definir-lo la seva dona Anna Sallés i la seva amiga Maruja Torres, en un col·loqui a la Filmoteca, previ al congrés sobre MVM que es fa aquests dies a Barcelona.  Daniel Vázquez Sallés, ha publicat "Recuerdos sin retorno", la memòria de l'experiència del fill, i també han vist la llum "Vázquez Montalbán, una biografia revisada" i "El ruido y la furia", un recull d'entrevistes a càrrec de José Colmeiro. A més, s'ha fet una edició integral de totes les històries de Pepe Carvalho.

Foto de Maria Espeus (1997)

Personalment, quan vaig saber que Manuel Vázquez Montalbán s'havia mort a l'aeroport de Bangkok, d'un infart, vaig recordar de seguida el meu pare, mort, uns anys abans, per la mateixa causa. I vaig pensar que aquella tràgica coincidència afegia un detall més a la relació subtil que tots dos havien mantingut. Vaig explicar-la llavors en un article al diari de la meva ciutat, el Diari de Terrassa. N'he recuperat el retall aquests dies, i em ve de gust que en quedi constància també aquí.

La Plaça del Padró, entre els carrers Hospital i Carme

Tots dos eren fills del Raval. El meu pare era set anys més gran. Van coincidir a la parròquia del Carme, tocant a la plaça del Padró. L'Església, més o menys nacional-catòlica, era l'únic aixopluc tolerat de l'associacionisme juvenil, a través d'Acció Catòlica, fora del falangista Frente de Juventudes. Entre partides de ping pong, passejades i converses, el meu pare es va adonar aviat que aquell noi tenia una intel·ligència fora del comú, ho llegia tot i s'interessava per aspectes i autors incòmodes en aquells primers cinquantes. Més tard, el meu pare va marxar del barri i de Catalunya, i el Manolo va militar en els clandestins FELIPE i PSUC.

Mai més no es van tornar a veure, però aquella relació jove, quasi adolescent, va deixar, curiosament, una petja perpètua. El meu pare, des de les seves pròpies conviccions, en seguia els articles i en comprava els llibres. Començant per aquell "Informe sobre la información" (1963), que esdevindria obra de referència per a molts periodistes, i per aquell "Yo maté a Kennedy" (1972) amb el primer Pepe Carvalho. Indirectament i ocasionalment, sabien l'un de l'altre. Hi havia senyals esporàdics, missatges, petites fites que marcaven la continuïtat d'una vella sintonia personal.  

El meu pare va apreciar molt veure el seu nom entre les persones que el protagonista de "El pianista"(1985) volia que l'acompanyessin en el concert més important de la seva carrera: 

"... un Palau de la Música enteramente para él y en las hipotéticas primeras filas todos aquellos a los que él deseaba como testigos de un exito sólo calificable de indescriptible. Allí, en primera fila, sus padres, Gerhard, Viñes, sus maestros, Mompou, la señora Perla ¿por qué la señora Perla?, tal vez porque era la clienta que más havía insistido cerca de su madre para que le dejara ser músico, Juanito Farré, Vidal, Sebastián Casas, Rafael Peris, Maresma, Miguel Ruiz, la señorita Carmela, los señores Migueloa, todos aquellos rostros en los que alguna vez vio cariño y confianza hacia él..."

Jo me'l vaig trobar quan vivia a Madrid. Ell participava en un acte públic i em vaig presentar. De seguida em va dir, sense que jo li demanés, que la seva relació amb el meu pare, que ja havia mort, havia estat especial, però no va avançar més per descriure-la. Em va semblar que el seu caràcter introvertit, no sé si tímid, li impedia anar més enllà en l'expressió de les emocions.

Encara ens vam veure altres vegades. Jo vivia a tocar del Retiro, i ell no faltava, cada any, a la Feria del Libro. Mentre firmava llibres, ens saludàvem i comentàvem alguna qüestió de l'actualitat.

L'any 2002, la meva mare va rebre un exemplar de la seva novel·la "Erec y Enide", amb una dedicatòria manuscrita:

"en memoria de mi extraña amistad con Rafael Peris"

La dedicatòria a "l'estranya amistat"

A "Erec y Enide", l'última obra publicada en vida, Vázquez Montalbán s'autorretrata com un professor especialista en literatura medieval que aconsegueix els màxims èxits i reconeixements professionals. Però la seva preocupació, arribant a la vellesa, és la de recuperar, reconèixer i valorar les relacions amb les persones més pròximes. A l'última plana, alça la copa d'Armagnac, al final d'un dinar familiar de Nadal, amb sopa de galets, carn d'olla i torrons, i diu: 

"Pase lo que pase, dure lo que dure, recordadme siempre como alguien que os quiso desde su fortaleza de autista, desde una reconocida dificultad para decir con naturalidad: yo os amo".

El Llibre d'estil de la CCMA, un contracte amb la societat

S'acaba de presentar l'edició en paper del Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És a l'abast de tothom: de les biblioteques públiques, de les universitats, dels mitjans de comunicació, dels periodistes i dels ciutadans en general. Ja era consultable a la xarxa des de fa temps, però la cultura predigital encara pesa molt i fa que potser no siguem conscients  de l'existència de les coses fins que no prenen cos d'objecte i les podem tocar.

El Llibre d'estil, quasi 500 pàgines de redacció meticulosa i raonada, és una eina que aspira a estar damunt la taula de treball de qualsevol empresa o professional que es relacioni amb la comunicació. Arran de la seva presentació pública, hi ha hagut mitjans que l'han descrit, de manera simplista, com un manual terminològic amb intencions ideològico-nacionals més o menys explícites.  

Però el contingut del Llibre no té res a veure amb la conjuntura política actual. Va començar a concebre's i a redactar-se quan el terme "procés sobiranista" encara no havia irromput a l'agenda política. És el fruit del treball d'un equip de redacció que s'ha esforçat a recollir, qüestionar, actualitzar i normalitzar la cultura dels trenta anys dels mitjans de la Corporació. 

S'ha dividit en tres blocs: 

- La Guia editorial, la "constitució", com la qualifica el co-coordinador del llibre Lluís Caelles. Estableix un marc general de treball que inclou els valors i els principis que regeixen els mitjans públics, en qualsevol de les finestres que utilitzen per arribar als ciutadans: ràdio, televisió o internet.

- El Manual d'ús dóna les claus per a l'actuació en la feina del dia a dia. Resol dubtes de tot tipus -lingüístics, estilístics, periodístics...- i proporciona eines per respondre a conflictes deontològics que es poden plantejar. 

- Els criteris lingüístics. L'ús correcte de la llengua és un dels principals mandats dels mitjans de la Corporació. I el portal lingüístic ÉsAdir n'esdevé un recurs bàsic, no només per a Tv3 i Catalunya Ràdio, sinó per a qualsevol mitjà que s'expressi en català. 

Segur que la majoria d'usuaris dels mitjans públics de la Generalitat s'han fet preguntes que, ara, es poden trobar contestades al Llibre d'estil: 

Per què hi ha informacions que veiem en altres mitjans i que a TV3 i Catalunya Ràdio no hi apareixen mai? 

Quins criteris s'estableixen, per al tractament de les catàstrofes, del terrorisme, dels conflictes?

Com s'explica que les narracions esportives no siguin "neutrals"?

Quines precaucions es prenen per informar sobre qüestions científiques?

Com es preveu la presència dels infants i adolescents en la programació?

Quines condicions deontològiques assumeixen els professionals? Poden rebre regals? Poden treballar en altres mitjans? 

Qüestions com aquestes queden recollides en una obra que vol fer transparent una manera d'entendre la comunicació i, alhora,  és un contracte amb els ciutadans-contribuents, a qui ens devem. Coneixedors, a través del Llibre, de les normes que ens hem donat, poden exigir que es compleixin.

De vacances a Xipre. Una illa sempre a punt del drama

Què se'ns hi havia perdut, a Xipre? Per què havíem decidit anar-hi de vacances? Perquè, com fem des de ja fa anys, busquem destinacions que siguin molt més que una imatge turística atractiva. Entre dotze persones de dues generacions hi ha interessos i mirades diferents, però una mateixa voluntat de convertir les vacances en una oportunitat per conèixer i, si pot ser, entendre millor el món. I Xipre reunia moltes característiques que en feien una destinació ideal.

Les banderes dels dos Xipres, sempre, associades
a les de Grècia, al sud  i Turquia, al Nord 

Qui té una relació mòrbida amb l'actualitat no es podia resistir a veure, directament, l'escenari on, la matinada del 16 de març de 2013, es va estripar un dels dogmes sagrats del sistema financer i capitalista europeu: el de la garantia dels dipòsits bancaris, si més no per sota d'una certa quantitat de diners. Aquells que, sobre el paper, havien de ser-ne els defensors més gelosos van ser els que posarien en qüestió aquesta norma bàsica de confiança. Calia parlar-ne amb xipriotes, que no perden el tarannà tranquil i plàcid quan es reconeixen en el paper de conillets d'índies de la Unió Europea sota la batuta de la troika.Veuen esllanguir-se l'economia del país, però alimenten la vaga esperança d'un futur daurat gràcies a les grans bosses d'hidrocarburs descobertes prop de la costa sud de l'illa. 

La intervenció de l'economia culmina una trajectòria de poc més de mig segle trepidant per als xipriotes. Han protagonitzat una sagnant lluita per la independència (1955-1960); han viscut episodis de violència alimentats des d'Atenes i Ankara (1960-65) i un cop d'estat instigat per la dictadura dels coronels grega contra l'arquebisbe Makarios per aconseguir l'enosis (la unió amb Grècia) que va desencadenar la invasió militar turca (1974) que implantaria la República Turca del Nord de Xipre (només reconeguda per Turquia); han entrat a la Unió Europea i han votat en un referèndum de reunificació (2004) que obtindria el sí dels turco-xipriotes i el no dels greco-xipriotes, que veien en el pla Annan excessives concessions als turcs. Només l'enumeració dels fets ja esgota...

Al museu de la lluita per l'alliberament de Xipre, imatges
d' executats pels britànics, davant la forca autèntica que van emprar

Les convulsions contemporànies no són més que la continuació d'una història de dominacions justificades per la seva ubicació estratègica a la Mediterrània oriental. Situats entre la península d'Anatòlia, les costes del Líban, Síria i Israel i a poca distància d'Egipte i el canal de Suez, els xipriotes han estat sota el jou dels assiris, egipcis, perses, grecs, els cavallers croats, la dinastia francesa dels Lusignan, l'imperi bisantí, venecians, genovesos, els otomans i la Gran Bretanya. El llegat cultural i històric d'una trajectòria tan agitada és riquíssim. I, de vegades, amb episodis que ens toquen de prop, com la presència d'una reina catalana, Elionor d'Aragó, nascuda a Falset, una "dama de ferro"que va regnar el segon terç del segle XIV. 

Castell de Sant Hilarion, palau d'estiu dels reis, en època d'Elionor d'Aragó

Salamina i Paphos: visita sense aglomeracions de valuosos vestigis romans  

La ferida oberta que representa la divisió de Xipre es concreta en dues imatges que no haurien de faltar en qualsevol itinerari no convencional per l'illa. La primera és la de la Nicòsia esquinçada per la Línia Verda que s'allarga més enllà de la ciutat, d'est a oest, de mar a mar. Nicòsia/Lefkosa és l'única capital del món dividida per una frontera. Els carrers s'interrompen abruptament contra bidons, murs fortificats, filats electrificats i garites de vigilància. A tocar i a l'interior de la zona de ningú, la ciutat està degradada i deserta. L'única excepció, des del 2008, és al voltant del pas que es manté obert al final del carrer Ledra, el més popular i comercial, per on els xipriotes poden passar d'una banda a l'altra, mostrant el document d'identitat.

Pas barrat, en un carrer de Nicòsia, tocant la Línia Verda

La segona imatge la trobem a Famagusta. Fa segles era considerada la ciutat més rica del món. Durant els primers setanta era una destinació de moda, com un Saint Tropez oriental, que convocava actors, intel·lectuals, músics, milionaris i espies. Amb la invasió turca, els greco-xipriotes van fugir, deixant les taules parades i els armaris plens. Els turcs van fer seva la ciutat, però el barri de Varosha, el nucli principal d'aquella població dinàmica, va quedar intacte, per decisió de l'ONU, de cara a facilitar possibles futures reclamacions de propietats. Des de llavors, no s'hi pot entrar, la vegetació s'ha apoderat dels carrers, no queda un vidre sencer a les finestres, els coloms fan niu a les cases i el conjunt s'ha guanyat el nom de ghost city o de dead town. Els soldats intenten impedir que es facin fotos des de les tanques d'aquest monument a la vergonya de l'ocupació turca.

Varosha, Famagusta. El barri abandonat, la imatge de l'ocupació turca

El nord ocupat potser és un dels llocs del món amb una major densitat de banderes per km quadrat. La turca apareix sempre tutelant la de la jove i ignorada república del nord, recordant que hi ha un exèrcit d'un milió d'homes (30.000 d'ells permanentment a l'illa) disposats a no cedir un pam d'aquell territori. Els mateixos turco-xipriotes són crítics amb l'ocupació i amb l'arribada de colons provinents de Turquia, que estan canviant les proporcions demogràfiques de l'illa. I fins i tot l'opinió pública turca comença a qüestionar els recursos que exigeix mantenir la fantasmagòrica república xipriota, quan Erdogan no s'estalvia retallades sobre la seva població mentre calcula l'abast de les protestes de fa unes setmanes a plaça Taksim. L'islamisme guanya pes progressivament. El símbol, les esglésies gòtiques que han canviat el campanar pel minaret.

Golden Beach, a la península de Karpaz

La bellesa natural de les costes es fa més viva al nord, amb platges intactes d' aigua transparent i sorra blanca, on és possible, amb sort, (que a nosaltres ens va mancar), assistir al naixement de desenes de petites cries de tortuga que es llancen a la cursa de la supervivència cap a les onades, sota el vol esmolat dels gavians, convertits en administradors de la selecció natural. Però l'animal "símbol" de Xipre -en això ens assemblem- és el ruc salvatge, que pastura en ramats lliurement per tota la península de Karpaz.
A l'interior, la sorpresa són les muntanyes de Troodos, que arriben quasi als 2000 metres i compten fins i tot amb una estació d'esquí. El paisatge recorda el del Pirineu i, en cotes més baixes, la vida rural transcorre com des de fa dècades. Sota l'ombra refrescant de la parra farcida de gotims els més vells veuen passar el temps i prenen la fortíssima zivània, la variant d'aiguardent local, mentre valoren les coses que passen, amb preocupació moderada. N'han vist passar tantes, ells i els seus avantpassats!

L'ombra fresca, frondosa, dolça de les parres

Si us les trobeu a la muntanya...

No es coneixien totes, entre elles. Treballaven en feines ben diverses, procedien de sectors socials diferents, vivien situacions familiars i personals de tota mena i, ideològicament, cadascuna tenia la seva motxilla. Compartien la condició de ser mares i d'orbitar a l'area de Terrassa.

Un dia van decidir anar a caminar juntes.  De les primeres excursions van anar passant a objectius més ambiciosos i, des de fa quatre anys, es reserven uns dies a l'estiu per fer les grans travesses pirinenques. Van començar amb Carros de Foc, van continuar amb La Senda de Camille, Pass'Aran i, aquest any, La Porta del Cel  amb un desnivell acumulat d'11.000 m i 65 km de recorregut.

Sempre han estat catorze, en aquestes aventures d'estiu. No sempre les mateixes catorze, però catorze. 

Formen un grup atípic en plena muntanya. Els excursionistes que se les troben es fixen en l'energia i la decisió d'aquesta colla de dones en plena maduresa, disciplinades, solidàries, en estat de conversa permanent  i amb tendència al bon humor de tots els colors. Prenen el sol, es banyen als llacs i es pinten les ungles dels peus.

Quan van començar a sortir plegades potser es preocupaven més de la identitat grupal, i es van posar el nom de Dames del Trekking i van obrir un blog. Avui, ni nom ni blog (inactiu des del 2011) semblen gaire importants al costat d'allò que sí que ho és: l'acció i la relació. 

Tornen a casa acolorides i potser una mica adolorides. Però amb la satisfacció d'haver superat un nou desafiament i d'haver explorat, en companyia, un territori proper a la felicitat.

Sobre la comunicació i l'accident ferroviari de Santiago

Una apressada visió -personal i parcial- de la reacció mediàtica al tràgic accident de tren de Santiago, el més greu dels últims 70 anys a la xarxa ferroviària espanyola, em suggereix algunes constatacions per reflexionar:

1- Les programacions "enllaunades" i la reducció a mínims de les redaccions, durant l'estiu, limiten  la capacitat de reacció, tant de les ràdios com de les televisions. I quan la notícia es produeix fora de l'horari central del dia, aquest fenomen es fa més greu.

2- Tot i així, les televisions públiques van abocar-se a informar, a través dels seus canals informatius (3-24 i 24h) en un format obert i continuat, tot i comptar amb el reduït equip de la franja horària nocturna.

3- Televisió de Galícia (TVG) amb seu a Santiago, i amb un potencial humà disponible important, -era la vigília del Dia da Patria Galega-, la cobertura sobre el terreny va ser exhaustiva. I va proporcionar al 3/24 una valuosa font d'imatges, testimonis i comentaris en directe, no disponible, lògicament, per a TVE. 

4- Les principals televisions privades (Tele5, Antena 3 i La Sexta) no van alterar la programació, més enllà de fer alguns avanços informatius, hores després de la tragèdia. Intereconomia, amb programació en directe en aquella franja, va fer girar la tertúlia al voltant de la catàstrofe. 

5- Les imatges de cadàvers i ferits es van presentar amb menys prevencions que en altres ocasions, sovint amb seqüències poc o gens editades. És sabut que als Estats Units i alguns països europeus s'eviten sistemàticament. L'ús que se n'ha fet en aquesta ocasió ha pogut ferir alguns espectadors més sensibles, però l'escenari dels fets feia molt difícil explicar-los televisivament sense veure víctimes.

6- Visualitzar les víctimes no té el mateix valor, en periodisme, quan es tracta d'un accident o catàstrofe natural, o quan es tracta d'un fet produït per la mà de l'home. 

7- Renfe no va organitzar una estructura de comunicació específica, amb compareixences davant l'opinió pública d'un portaveu oficial, des del minut zero. El compte de Twitter @renfe només va emetre un tuit, tres hores després de l'accident, informant del descarrilament, sense cap detall més. 

8- Les institucions gallegues, en canvi, van fer múltiples declaracions i van proporcionar informació oficial, però sense establir un portaveu unificat.

9- Mariano Rajoy va preferir no fer-se visible fins l'endemà, i va difondre un comunicat de condol. Però l'efecte va ser el contrari al buscat, perquè se'n va distribuir una primera versió amb un paràgraf copiat del missatge que es va enviar a les autoritats xineses de Gansu, amb motiu del terratrèmol que hi va haver fa uns dies. 

10- Alguns tertulians i periodistes de mitjans espanyols -dels que no van aixecar la programació la nit de l'accident- han criticat el fet que el president gallec faci declaracions en la seva llengua.