Els malestars del present

"El món no se'n surt", no és precisament una declaració de principis optimista. No ho són tampoc els títols de la versió original anglesa ni de l'espanyola. De fet, va ser l'última obra publicada en vida per Tony Judt, mort l'agost de 2010, al final d'una malaltia degenerativa que no va aconseguir aturar fins a l'últim moment la seva incansable capacitat d'analitzar la història contemporània...

Lectura recomanable pels qui dubtin  del valor de la política, els qui creuen que l'estat és un artefacte obsolet, els qui no entenen com hem arribat al pensament únic i, de retop, a la crisi financera mundial... Un punt de vista inquietant "sobre els malestars del present", com diu el subtítol. 

He fet una mica de "talla i enganxa" amb alguns fragments que m'han semblat interessants i suggeridors. 

Més desigualtat   

El 1968, el president de General Motors s’embutxacava, entre paga i beneficis, unes 66 vegades el salari del seu traballador mitjà. Avui, el president de Wal-Mart s’endu 900 vegades el salari del seu treballador mitjà.

Confiança  

No podem avançar sense confiança. Si veritablement no confiéssim els uns en els altres, ja no pagaríem impostos per al nostre suport col·lectiu. Tampoc aniríem gaire més enllà de la porta de casa per por a la violència o als nostres conciutadans tramposos i indignes de confiança. (...) Un dels motius pel qual el capitalisme es veu assetjat avui (...) és que els mercats i la competència necessiten també de confiança i cooperació. Si no confiem que els banquers obraran honestament o que els agents hipotecaris ens diran la veritat pel que fa al seus préstecs o que els comissionats estatals posaran fi al joc brut financer, el mateix capitalisme s’acabarà aturant.

Tota comesa col·lectiva demana confiança: des dels jocs infantils a les complexes institucions socials (...) Els impostos en són una il·lustració reveladora. Quan paguem impostos, estem suposant un munt de coses pel que fa als nostres conciutadans.

En primer lloc, assumim que ells també els pagaran...    

En segon lloc, confiem que aquells a qui hem atorgat una autoritat temporal sobre nosaltres recaptaran i gastaran de manera responsable...   

En tercer lloc, la major part dels impostos es destina a pagar deutes anteriors o a invertir en despesa futura. Estem, per tant, condemnats a refiar-nos no únicament de persones a qui no coneixem avui sinó també d’altres a qui mai no podríem haver conegut i d’altres a qui mai coneixerem, i amb totes hi mantenim una relació d’interès mutu.

Capitalisme   

El capitalisme no és un sistema polític : és una forma de vida econòmica compatible amb les dictadures de dretes (Xile sota Pinochet), dictadures d’esquerres (la Xina actual), monarquies socialdemòcrates (Suècia) i repúbliques plutocràtiques (Estats Units)

La política    

Cal que aprenguem novament com criticar els qui ens governen. Però, per fer-ho creïblement, ens hem d’alliberar del cercle de conformitat en què estem, com ells, atrapats. Si els ciutadans actius i compromesos renuncien a la política, deixen la societat en mans des seus funcionaris més mediocres i corruptes.


L’accés desigual als recursos de tota mena –de l’aigua als propis drets- és el punt de partida de qualsevol crítica del món veritablement progressista. (...) Si continuem sent terriblement desiguals, perdrem totalment el sentit de la fraternitat. I la fraternitat, més enllà de la seva fatuïtat com a objectiu polític, esdevé condició necessària de la pròpia política . La infusió d’un sentit de propòsits comuns i de dependència mútua ha estat llargament vista com l’eix de tota comunitat.

L’estat contra  la por      

L’argument per revifar l’estat no reposa només damunt les seves contribucions a la societat moderna com a projecte col·lectiu: hi ha consideracions més urgents. Ens hem endinsat en l’era de la por. La inseguretat torna a ser un ingredient actiu de la vida política de les democràcies occidentals. Una inseguretat nascuda del terrorisme, és clar; però també, i de manera més insidiosa, de la por davant la velocitat desfermada dels canvis, por de perdre la feina, por de perdre terreny davant d’altres en la distribució desigual dels recursos, por de perdre el control de les circumstàncies i rutines de la vida diària. I, potser per damunt de tot, por que no tan sols no siguem nosaltres els qui donem forma a la nostra vida, sinó que els qui tenen l’autoritat també hagin perdut el control a favor de forces que estan fora del seu abast

Contra el tabac

El tabac, entre d'altres factors, ens va robar el pare quan només tenia 56 anys, el 1989. Tota la vida el recordo amb una cigarreta o amb un cigar als dits, i fent calades intenses. La meva va ser una bona infantesa envoltada de fum, de cendrers plens, de pudor de tabac a la roba i d'estossecs matinals. És veritat que va intentar deixar-ho algunes vegades, sense èxit. Una d'elles, prohibint-se comprar paquets sencers de tabac. Aquells dies em demanava a mi, que devia tenir uns deu anys, que anés a comprar una cigarreta (una!) al bar de la cantonada. Me la venien sense cap problema, ni moral ni legal. El fet de fumar era tan normal que es fumava al teatre, al cinema, a la consulta del metge, als avions o en quasevol programa de televisió. El nostre pare era un bon pare, i per a mi un referent i un model en molts aspectes vitals. Però fumava. 

Ens vam criar essent fumadors passius, quan no hi havia gens de consciència social sobre aquesta espècie. En més d'una revisió mèdica, a l'escola, després de passar per la pantalla de raigs X, el metge em va preguntar si jo fumava. Mai em vaig plantejar que el pare ens pogués estar fent mal a mi, a les meves germanes, a la mare... Mai em va dir si ell s'ho plantejava. Ningú no ho feia.

L'enduriment de la llei busca acabar amb les "víctimes colaterals" del tabac. Al carrer i als espais públics, segurament no crearà grans conflictes, com no els han creat normatives similars en altres països. Però potser sí que els encendrà a les llars, els espais privats on conviuen fumadors i no fumadors i on la norma no pot entrar, de moment. M'he demanat moltes vegades com hauria reaccionat el pare a la pressió social, i ara també legal, contra el tabaquisme. Vull pensar que ho hauria entès com una oportunitat de superar la seva addicció. Que hauria buscat el nostre suport i hauria tingut la nostra admiració. 

Jo no sóc neutral. Ni puc ni vull ser-ho, en aquesta qüestió. 

"Sóc lliure de fumar si no molesto ningú", proclamen els predicadors més fonamentalistes de les llibertats individuals. No, no ho ets. Primer, perquè t'haurem de pagar entre tots el tractament de les teves malalties associades al tabac i segon, perquè tens uns pares, una parella, uns amics o uns fills a qui no pots fer la putada de morir-te.

 

Defensa de la Garrotxa

La plaça de Sant Privat és un tresor recòndit. Amagada per un accés de llambordes polides, sota una arcada centenària, cal saber que hi és, que existeix, per arribar-hi. L'església, d'origen romànic, gran, potser massa gran, omple la primera mirada. Al seu costat, aquella visió  dels nínxols com cel·les d'un gran rusc tètric i blanc. La resta, un cèrcol de cases de pedra fosca. Mai no hi he vist ningú, ni als portals, ni als balcons florits, ni tan sols a la petita botiga d'embotit artesanal, indici que sí, que els diumenges fatals, excursionistes organitzats profanen aquest espai silenciós i únic. Però jo sempre l'he vist buit, sense més brogit que la veu de la història, a les llindes esculpides, damunt les portes. 

La plaça de Sant Privat és un moment en suspensió... 

De Sant Privat en surt una petita carretera. Al final de l'asfalt s'enfilen els camins cap al salt de Sallent, la gran cascada intermitent que s'estimba sobre un mar vegetal. A l'hivern es glaça. El sol no té ni temps de tocar-la. Però quan fa una mica menys de fred, el gel penjat al buit s'esquerda i cau a trossos, i l'estrèpit fa tremolar la vall, i et dius quina sort de veure-ho. 

Al flamenc sense prejudicis

Explica Miguel Poveda als ignorants de la platea com jo, en ple concert, que la cançó "Ojos verdes", un dels clàssics més clàssics del flamenc, la va compondre Rafael de León a Barcelona, després d' escoltar Miguel de Molina en un teatre de la Rambla, i al costat de Federico García Lorca.

Hi ha una veta catalana del flamenc. Escampada entre els gitanos de Gràcia, de Sants o de la Barceloneta. Amb alguns noms culminants com Antonio Flores, el Pescaílla, o Carmen Amaya, prodigi natural sorgit del Somorrostro, un enclau desaparegut arran de mar que aviat tornarà a la memòria dels barcelonins per la via del reconeixement oficial.

De les figures actuals, els que no hi entenem en coneixem -a tot estirar- dos noms: 

Mayte Martín, una veu inigualable, un sentiment que arriba al fons i que,  a banda dels pals clàssics, ha tornat a posar el bolero en boca dels joves. La vaig entrevistar el 1987, quan emergia, després de brillar al festival de cante de las minas de La Unión   (Múrcia) com una rara avis  entre el flamenquisme ortodox i lluitava perquè la seva condició de catalana no fos una limitació.  

I Miguel Poveda, que també va impressionar al festival de las Minas de la Unión, força anys després. Ell fusiona el flamenc amb ressonàncies de jazz,  amb cançó, amb peces tradicionals com el Cant dels Ocells. Barceloní, 33 anys, criat a Badalona. Des del 2003 viu a Sevilla, immers en un context més propici al flamenc com a expressió cultural.

Havia vist actuar Mayte Martín. I ara he vist Miguel Poveda. Tant un com l'altra emocionen. Fins i tot a gent com jo, que sempre que sento algú arrencar-se per bulerías tendeixo a arrencar-me per zaping.... Poveda té una veu penetrant com la fulla d'una navalla. S'acompanya d'uns músics excepcionals, començant per Joan Albert Amargós al piano i acabant per Chicuelo a la guitarra.

A molts potser els costarà, però caldria extirpar el refús atàvic a una expressió musical i cultural que també conforma la nostra identitat.

Twitter, eina de periodistes

Sóc un nouvingut –fa un parell de mesos- a Twitter. Amb aquesta curta experiència, ja comparteixo amb Vicent Partal, que en això hi toca molt, que aquest és un instrument que “canvia la professió del periodisme”.

Deixo de banda l’anomenat “periodisme ciutadà” , extensament glossat, amb tota la raó, per estudiosos, gurús i profetes de la societat 2.0, i només em fixo en el seguiment que he fet del procés electoral del 28-N a la xarxa, i de l’ús que n’han fet els periodistes.

Amb aquest exercici  n'he tingut prou per comprovar que, avui, Twitter supera en immediatesa tots els mitjans de comunicació tradicionals. Només per això ja seria una revolució per al  periodisme. M’he assabentat de les declaracions dels líders molt abans de sentir-les als butlletins o als espais informatius de la ràdio i la televisió.  Autèntiques twitter-transmissions m’han permès seguir les idees principals de mitings i debats. He vist arribar a TV3 quasi en directe els líders dels partits parlamentaris per participar en l’únic debat que hi ha hagut. He estat al cas de detalls de la campanya –que potser després no apareixen en les cròniques- gràcies als tweets dels companys “incrustats” a les caravanes. He comprovat com es retwittejaven les dades del sondeig de TV3 la mateixa tarda del dia 28, amb els col·legis electorals encara oberts. I com, després del desconcert inicial, tothom  acabava descartant engegar una cacera de bruixes per trobar el “piulador” responsable i acceptant que aquest fenomen –que no és la primera jornada electoral que es produeix- és literalment impossible d’impedir.

És més: els periodistes tenen, a través del seu Twitter personal la  possibilitat d'oferir versions d’una informació alternatives  -o complementàries- de l’enfocament editorial del mitjà en què treballen, o de la informació oficial sobre un determinat fet. El twittactivisme periodístic ja ha viscut moments àlgids a l’Iran, a Haití, al Sahara Occidental... Amb l’actual crisi coreana, els tweets de Sergi Vicente ens han avançat les novetats molt abans de veure-les al Telenotícies. Però Twitter també pot jugar un paper important en la defensa del dret a la informació, del pluralisme i de la qualitat democràtica en el nostre entorn més proper. Aquí hi intervé  la mirada  personal del periodista, independentment de la del seu mitjà.

M’ho sembla a mi, o Twitter viu en aquests moments el seu moment de gran expansió, com el va viure Facebook fa un parell d’anys? En tot cas, detecto en la professió una ebullició al voltant de la xarxa que no sé si es produeix en cap altre gremi. Falta que s’encomani als comandaments que tenen la capacitat de decidir i de projectar estratègicament els mitjans.

Aquí enllaço amb articles relacionats amb el tema, i alguns que van més enllà

http://www.guardian.co.uk/media/2010/nov/19/alan-rusbridger-twitter

http://tinyurl.com/364zfs9

http://tinyurl.com/3a7xcor

http://tinyurl.com/2u5roo3

Córrer (i 3): "És quan corro que hi veig clar"

 Quan corro el pensament se m’accelera. Les cames pouen les idees que jeuen en algun racó del meu cervell. Flueixen a doll i el curs de les coses sembla fàcil. Sempre que corro escric mentalment les meves intencions, invento títols de novel·les impossibles i versos sublims que apareixen com esquitxos.

I penso en persones concretes. Sovint se m’apareixen rostres que un dia es van esborrar i em pregunto què se n’ha fet. El temps transcorre al ritme de la meva respiració, a cada pas més exigent, mentre se m’acudeixen detalls per millorar la nostra vida.

Res no em complau més que una cursa enmig del bosc o a tocar de l’aigua. Tots els passejos marítims del món tenen una albada o una posta de sol per ser admirades en moviment. Totes les ribes dels rius tenen camins frescos des d’on deixar-se sorprendre per una família d’ànecs, o el vol elegant d’un bernat pescaire entre canyissars. 

Si corro al capvespre, el cos em respon millor que de bon matí. Però sempre he de derrotar la mandra, l’excusa, la presumpta urgència que em diu no, ara no.

Córrer dóna un nou sentit a les estones de solitud i proporciona el plaer estrany de sentir la suor lliscant pels polzes, l’esquena, les costelles. Córrer em fa sentir viu, encara que corri sense córrer, encara que no hi hagi més línia d’arribada que la de tornar a casa, on amb prou feina podré capturar, abans que s’evaporin o s’escolin,  les idees i determinacions intuïdes a cop de gambada.

Córrer (2): una passió, una necessitat?

Molt més que una acció física, mecànica, muscular, córrer esdevé també un exercici intel·lectual. Acumulem sensacions que reclamen ser explicades. El cervell bull mentre les cames es mouen i s'estimula la creativitat. Hi ha alguns exemples recents. El més conegut, el llibre "De què parlo quan parlo de córrer", d'Haruki Murakami. Escriure i córrer han esdevingut dues necessitats vitals per a l'autor de "Tokyo Blues". I totes dues les ha adquirides a partir dels trenta anys. Murakami és un corredor de maduresa, que no afegeix èpica a la seva decisió de "córrer seriosament", que vol dir fer-ho cada dia, sigui on sigui. 

Sí que està més carregada d'èpica la cursa vital d'Emil Zatopek. L'ha posat al descobert el francès Jean Echenoz amb un breu relat biogràfic, "Correr".  Zatopek, a qui es va conèixer com la "locomotora humana" era un obrer txecoslovac que el 1945 va començar a córrer i a guanyar curses, malgrat el seu estil desmanegat i el seu físic més aviat esquifit. Va obtenir les medalles d'or dels 5000, els 10000 i la Marató als Jocs de Helsinki, una fita irrepetible fins ara. El règim comunista el va convertir en icona i símbol nacional. Va arribar a ser coronel de l'exèrcit. Però va caure en desgràcia el 1968, pel seu suport a Dubcek durant la primavera de Praga. Zatopek va ser esborrat de l'imaginari txecoslovac i va acabar fent d'escombriaire. Els veïns, quan el reconeixien pel carrer, encara l'aplaudien i victorejaven. 

Però entre els llibres que parlen de córrer, brilla The loneliness of the long distance runner  "La soledat del corredor de fons", d'Alan Sillitoe, mort l'abril d'aquest any. És un dels exponents dels angry young men, els "joves airats" de la literatura britànica dels 60, malgrat que ell sempre  rebutjà aquesta etiqueta generacional. El seu protagonista és Colin, un jove d'un barri obrer  de Nottingham, dedicat a la petita delinqüència, que en un reformatori troba en la cursa de fons una via de reafirmació personal. La novel·la la va adaptar Tony Richardson a una pel·lícula de culte, inoblidable, del mateix títol, el 1962,  protagonitzada per Tom Courtenay. En una de les escenes, els joves del reformatori canten "Jerusalem", el cant patriòtic que acompanya les glòries esportives britàniques. Aquesta cançó diu:

Bring me my Bow of burning gold;
Bring me my Arrows of desire:
Bring me my Spear: O clouds unfold!
Bring me my Chariot of fire!

I will not cease from Mental Fight,
Nor shall my Sword sleep in my hand:
Till we have built Jerusalem,
In Englands green & pleasant Land

El "Chariot of fire" de l'últim vers de la primera estrofa segur que va inspirar el títol de la pel·lícula "Carros de foc", una bella i ensucrada superproducció carregada d'escenes de curses d'"època" emmarcades en la banda sonora de Vangelis, que ja ha adquirit la categoria de tòpic musical per la seva utilització reiterada i indiscriminada.

Aquests són només alguns exemples de fins a quin punt córrer es pot entendre també com una experiència ètica i estètica, no només física. El llibre més proper, i que millor reflecteix en el títol allò que intento explicar  és "Córrer per ser feliç", d'Arcadi Alibés.