Semprún, Auschwitz i l'origen de la Unió Europea

Quan Jorge Semprún -una figura intel·lectual i política que arrela en la seva condició de supervivent del camp nazi de Buchenwald- vivia les seves últimes hores, jo escrivia un parell de tweets sobre la impressió que m'enduia de la meva segona visita a Auschwitz. La primera, fa vuit anys, amb un grup de periodistes, en ple hivern i quasi sols, va ser tan colpidora que algun dels meus companys no va contenir les llàgrimes. Aquesta segona vegada, enmig de grups de totes les edats, procedències i condicions, el marge per a les emocions era molt menor, i em vaig preguntar en veu alta si entre els visitants hi havia més morbositat o consciència. Em movia en una certa contradicció, perquè si per una banda penso que la visita a Auschwitz-Birkenau és quasi una obligació humana i democràtica, per l'altra em feia la impressió que la massificació pot derivar ràpidament en banalització i en la conversió en un parc temàtic del terror nazi.

El meu intent de reflexió pública va tenir continuïtat amb un grapat de tweets de seguidors que hi deien la seva. N'hi havia que creien que, malgrat tot, la gent que visita Auschwitz no ho fa amb l'actitud de qui assisteix a un espectacle, sinó de qui compleix amb un dictat de la pròpia consciència. Un d'aquests comentaris lligava aquestes reflexions, precisament, amb Jorge Semprun. Me'l feia Natàlia Molero, que recordava que, en una ocasió, l'escriptor li va dir que "la veritable Unió Europea va néixer a les latrines de Buchenwald i d'Auschwitz", una idea que Semprún va repetir en diverses ocasions.  Assegurava que era l'únic lloc on els guardians nazis no s'atrevien a entrar per por d'emmalaltir i on encara es podia conversar, conspirar o parlar de política sense temor de ser denunciat.

Gràcies també a Twitter, mentre esperava a la sala d'embarcament de l'aeroport de Cracòvia, em vaig assabentar de la mort de Semprún, abans que es publiqués la notícia a cap diari. De seguida vaig recuperar la seva frase -el controvertit Semprún va ser un home d'idees, però també de frases- i vaig decidir que li dedicaria un comentari, aquest, de més de 140 caràcters, acompanyat per la foto que acabava de fer, precisament, de les latrines d'Auschwitz-Birkenau.

Twitter i periodisme: pensar abans de piular

Tot sovint escric tweets que acabo no publicant. Els rellegeixo i, en comptes de pitjar el "send" els esborro. La majoria de vegades es tracta de reaccions en calent a comentaris que trobo al timeline,  opinions que finalment prefereixo no emetre, o aspectes de la meva vida personal que al capdavall no interessen ningú. 

Una de les virtuts de Twitter és que cadascú en pot fer l'ús que vulgui. És una conquesta més de l'exercici de la llibertat d'expressió. I els periodistes, per tant, l'hauríem d'aplaudir més que ningú. Tot i així, l'observació de la realitat a les redaccions i algun estudi permeten constatar que, per a molts, les xarxes socials són un maldecap, més que una oportunitat.

Però això no exclou que ens plantegem quin ús en fem, professionalment i personalment. No em refereixo a la revolució que representa la immediatesa i l'aparició de noves fonts informatives  associades a Twitter, sinó a la posició del periodista convertit en piulador. 

Tots tenim el timeline ple de converses enceses, confrontacions d'opinions, recomanacions, ocurrències més o menys brillants i detalls -prosaics o poètics- de la vida quotididana de la gent. Però cal preguntar-se si, adoptant determinats registres no vulnerem principis d'actuació que sí respectem quan ens expressem a través d'altres mitjans.

La qüestió és si ens podem escindir en dues personalitats, la del periodista i la del ciutadà, quan publiquem a Twitter, en un bloc, a Facebook... No és un debat menor.  El plantejo, a més, des de la meva condició de treballador d'un mitjà públic. Si faig una piulada desqualificant, atacant o lloant directament  algú -un polític, un partit, una institució, un club esportiu, un moviment social, una empresa- no estaré condicionant qualsevol notícia que elabori en el futur sobre aquest subjecte informatiu? La credibilitat és un intangible fràgil que costa molt de guanyar i molt poc de perdre.

Trobo a faltar intensitat en aquest debat. Diumenge passat (8/5/11)  El País publicava un article de Ramón Muñoz amb un títol molt explícit: "Mi twitter es también de mi empresa" en què advertia que allò que fem a les xarxes socials ho fem a la vista de tothom, i que determinats comportaments -criticar la nostra empresa, revelar-ne interioritats, saltar-se les normes de respecte social- poden tenir conseqüències. Apuntava també, sense aprofundir-hi, la singularitat dels periodistes, evocant el cas d'Octavia Nasr corresponsal de CNN al Pròxim Orient que va ser acomiadada per haver fet una piulada "massa" reverencial sobre un líder xiïta libanès que acabava de morir. Manifestar-se obertament contra la línia editorial del mitjà en què treballem, respecte a una qüestió que forma part de la nostra feina és, si més no, un esport de risc.

Octavia Nasr i Sayyed Hussein Fadlallah

Les empreses periodístiques estudien com aplicar a les eines d'Internet els seus codis ètics. N'hi ha que ja ho tenen resolt, d'altres contemporitzen... Mentrestant els periodistes apliquen l'autoregulació, aquell eufemisme que vol dir que cadascú fa el que li sembla. I com que és un col·lectiu poc amic de cotilles i regulacions, potser la major part de la professió prefereix que continui així. Però el vent sembla bufar en una altra direcció. Un twit de @silviacobo, (un nom de referència en la matèria) alertava que al Regne Unit es controlarà allò que diguin els periodistes a Twitter... No sé si témer que al CAC se li està girant feina.

The Washington Post ha definit unes estrictes normes d'actuació pels seus periodistes a les xarxes socials. Alguns ho consideren autocensura i prefereixen no ser-hi. Són més prudents que Mike Wise , suspès durant un mes per haver publicat una falsa piulada sobre una sanció a un esportista per veure quina reacció provocava a la xarxa... 

El món de l'esport, precisament, ha generat els últims temps moments molt efervescents a Twitter entre nosaltres. Els quatre clàssics Barça-Madrid han estat un espectacle impagable a la xarxa. Però també han deixat per a la posteritat piulades de periodistes suposadament respectables carregades de visceralitat, de discutibles extrapolacions polítiques i d'insults contra jugadors, àrbitre o d'altres periodistes. Els més estripats no són obra de redactors d'esports, per cert. Però estic segur que els seus autors no els mantindrien si els haguessin de repetir davant d'un micro o publicar-los en un diari.

El hooliganisme és compatible amb el periodisme? Aquest és un altre debat, que algú hauria de plantejar també algun dia...

 

Media 140: Anàlisi del periodisme en crisi

Amb uns quants companys he participat a Media 140 , les jornades de debat sobre "el futur de les teconologies socials" que s'han fet a Barcelona. Aquesta iniciativa, que té un peu aquí i un altre a Austràlia  - l'organitza  Mònica Garriga, periodista catalana que viu en aquell país - ha servit per debatre sobre la transformació profunda que viu el món del periodisme, a la qual assistim molts periodistes de formació "analògica" i la majoria dels mitjans tradicionals enmig d'un mar de dubtes sobre com i a què hem d'adaptar-nos. Per superar la perplexitat, i trobar els arguments necessaris per a la reconversió, Antoni M. Piqué va exposar els 15 manaments que han d'inspirar qualsevol integració de redaccions. Els recull Silvia Cobo en el seu bloc, on fa un resum de les jornades que va molt més enllà de la breu reflexió que jo apuntaré aquí.

Com en qualsevol procés revolucionari, aquesta transformació és desordenada i està plena de propostes que segurament no prosperaran, o es veuran superades per la velocitat dels canvis tecnològics i socials. Però no per això és menys urgent incorporar-s'hi. Canvis filosòfics i de manera de treballar. Canvis de paradigma en la relació amb l'audiència com els que apuntava Jay Rosen de la Universitat de Nova York, en la seva videoconferència: ens trobem en un nou escenari, en què la informació flueix horitzontalment: és "la gran horitzontal", perquè tothom està connectat, tothom pot convertir-se en productor i difusor de dades i per tant hem de començar a parlar d'usuaris enlloc d'espectadors o lectors. Introdueix conceptes com la "mutualització del periodisme": la necessitat que els periodistes professionals posin les seves eines i habilitats al servei de la informació que sorgeix del conjunt de la ciutadania, que ens proporciona una ubiqüitat, que no és a l'abast del més poderós dels mitjans.

N'hi ha hagut molts més, de conceptes nous que ens han cridat l'atenció. Pat Kane, que va fer la conferència inaugural, va il·lustrar-nos sobre el "Churnalism" , el periodisme "de reciclatge" basat en les notes de premsa i les declaracions prèviament elaborades. Una frase per il·lustrar la seva voluntat provocadora: "la relació entre els polítics i els periodistes és semblant a la dels gossos amb els fanals"... També s'ha parlat del  "haking ètic", la capacitat d'obtenir dades que l'administració no fa públiques (resulta que a l'estat espanyol no hi ha una llei de transparència que obligui a facilitar-les) a partir d'altres que sí que publica... I com visualitzar aquestes dades? Hi van respondre les intervencions de Carlos Alonso, amb grafismes sorprenents de tres o quatre segles enrere  i de Sergio Alvarez, amb propostes innovadores com Bestiario. 

Adam Westbrook va definir el "periodista mòbil", el reporter que no necessita més que una petita motxilla per arribar a qualsevol lloc, molt més ràpidament que les lentes i paquidèrmiques unitats mòbils... Amb quin equipament? Albert Cuesta es mulla amb marques i tecnologies concretes, i apunta les 10 aplicacions bàsiques d'Ipad per a periodistes.

Però si els grans mitjans no fan el pas, poden els periodistes, individualment, assumir la responsabilitat de produir i publicar? on? Respostes molt suggerents, per la frescor dels plantejaments, de la mà dels projectes que encapçalen Pau Llop i Merche Negro. Obren vies per donar sortida al periodisme ciutadà com ho està fent ja Periodismo Humano, dirigit per tot un premi Pulitzer, Javier Bauluz. El problema, és clar, és com finançar propostes com aquestes. El crowdfunding, les microdonacions, poden ser una solució.

I els mitjans tradicionals? Estan completant el pas de la desconfiança per la incertesa econòmica  a l'agosarament. Al Regne Unit, els dos extrems els simbolitzen The Times, que fa pagar per continguts a la xarxa, i The Guardian, cada cop més obert i amb més participació activa dels seus lectors. Segons les dades de Pat Kane, el primer preveu obtenir entre 2 i 5 milions de lliures d'ingressos i el segon, 50 milions.

Aquí, La Vanguardia, sembla estar transitant també cap a la conversió a la fe de la xarxa. Així ho afirmen Ismael Nafría , director de continguts digitals i Carlos González, el coordinador de productes digitals. El diari Ara , en canvi, assegura que ja ha nascut amb Internet incorporat a l'ADN, i el seu director Carles Capdevila es confessa addicte al Twitter en permanent feedback amb els lectors, si bé diu que ell no és "creient", sinó "practicant" de la religió de la xarxa. Tot al contrari que Vicent Partal, el pare, l'impulsor, l'ànima de Vilaweb, que arriba a afirmar que, avui, la portada del diari -si no el diari sencer- està sent substituït per Twitter.

De Twitter arriben les notícies i a Twitter es posen a debat. I no només entre els periodistes. Els ciutadans aprofiten tots els canals que se'ls ofereix per a participar. En dóna testimoni Karma Peiró, del portal 3cat24.cat que compta ja amb una xarxa virtual de corresponsals a Catalunya i el món, que han estat molt valuosos a l'hora d'aportar noves visions, per exemple, sobre el terratrèmol i la crisi nuclear japonesa.

Precisament els fets del Japó han merescut una sessió específica. Mai abans una crisi d'aquesta dimensió havia estat tan il·lustrada pel periodisme ciutadà. Cada japonès ha estat un potencial emissor d'imatges. Amb Dani Madrid, Guillermo Martínez Tabernier i Marta Ballada vam constatar com els mitjans occidentals van tendir al catastrofisme  i els japonesos a la contenció i el servei públic. Una altra taula ha examinat el paper de les xarxes socials en les revoltes àrabs. Especialment rellevant lha estat a videoconnexió amb Riyaad Minty, responsable de xarxes socials d'Aljazeera: fins a cent persones destina aquesta cadena a confirmar i contrastar les imatges i informacions que els arriben via Twitter, Youtube o Facebook... han arribat a processar fins a 1600 videos diaris. El boicot informatiu dels governs ha saltat pels aires, i d'això n'hauran de prendre nota tots els règims qüestionats a partir d'ara. Una transformació més, i no la menys rellevant, del tomb històric que vivim, i que han estat damunt la taula de Media 140.

Gran pel·lícula petita

Hi ha pel·lícules que et deixen clavat al seient. Que t'immobilitzen durant uns instants, mentre corren els títols de crèdit. Incapaç de dir res. Penjat. Amb un rellotget de sorra gravat al front que va donant voltes. 

He tornat a experimentar-ho amb En un mundo mejor, "Haevnen", en el títol original en danès. És un tractat bàsic sobre la gestió de la violència en dos escenaris. L'Àfrica, on pren la forma més descarnada -agafeu-ho en el sentit literal- i un poble indeterminat de la perfecta Dinamarca, on apareix incrustada en el món infantil. 

Diu la seva directora,  Susanne Bier, que les pel·lícules europees acostumen a ser "fosques, desolades i depriments", però que ha volgut donar un final esperançador a la seva obra -Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa- perquè "no m'agrada sortir del cinema amb ganes de suicidar-me però sí que m'agraden les històries que em fan pensar". Gràcies, però deunidó! 

Sí que fa pensar. A mida que processes les imatges, els missatges de la pel·lícula creixen i es multipliquen. Paral·lelament a la reflexió sobre la violència, la venjança i el perdó n'hi ha una altra sobre el malestar del benestar, mostrant els estrips d'una societat que imaginem modèlica. I moments valuosos sobre les relacions de parella i els models de diàleg entre pares i fills. Els límits del jurament hipocràtic que regeix el codi professional dels metges o el desprestigi de l'autoritat a l'escola hi apareixen també, colateralment. 

No es tracta d'un guió grandiloqüent, pretenciós ni trampós. Gairebé tot allò que és previsible que passi, passa. I és en aquesta escena petita, narrant una situació que ens incomoda, que hi trobo la tesi principal. 

El retrat dels dos  paisatges, el nòrdic i l'africà, arrodoneix l'obra, que em sembla molt allunyada dels deu manaments de Dogme 95, que Susanne Bier va abraçar els primers anys de la seva carrera. Aquest moviment va fer que el món es fixés en un cinema petit, com el danès, que era capaç de qüestionar-ho tot i que ha tingut en Lars Von Trier el seu exponent més reconegut. 

Però no em toca entrar en una anàlisi més pròpia de crítics i cinèfils. La meva intenció és només deixar constància d'una bona experiència que vull compartir i recomanar. "En un mundo mejor" té un parentiu argumental de fons amb altres dues pel·lícules europees -alemanyes- recents, La cinta blanca (Das Weisse Band, 2009) de Michael Haneke i La Ola (Die Welle, 2008) de Dennis Gansel, que també m'han impressionat.

La pròxima recomanació, espero que sigui una comèdia... 

Catastrofisme sobre la catàstrofe?

Si hi ha algú, en alguna de les universitats on s'estudia comunicació i periodisme, que estigui buscant tema per a una tesi o una tesina, bé podria fixar-se en el tractament periodístic de la catàstrofe encadenada del Japó. La seqüència terratrèmol-tsunami-amenaça nuclear és el guió perfecte per a una pel·lícula del gènere futurista-catastròfic. El suspens que acompanya el deteriorament progressiu de la central de Fukushima, l'evacuació de zones cada cop més extenses, la feina heroica dels treballadors que hi romanen, el paisatge gèlid que emmarca les destrosses i la desesperació dels qui han estat desposseïts de tot... És massa temptador per a no evocar referents literaris - The Road, de Cormac McCarthy i la seva bona adaptació cinematogràfica, per exemple- i els nostres pitjors malsons. 

En aquest context, i més quan tot un comissari europeu es posa a la boca la paraula "apocalipsi", alguns mitjans s'han abonat als titulars grandiloqüents, a la sobredosi d'adjectius i a una presentació de la realitat amb uns accents que alguns residents al Japó no dubten a qualificar d'alarmistes i catastrofistes. 

Hi ha catalans i espanyols que hi viuen, i que han fet el trànsit de la indignació al sarcasme. S'expressen amb els hashtags amb què referencien les seves piulades a Twitter: #nobuscanlaverdad , referint-se a l'actitud dels mitjans espanyols, i #desastrofe , neologisme curiós amb què volen designar una categoria superior de daltabaix immens. La seva actitud relativitzadora de la situació que es viu a Tòquio i a la major part del país també s'expressa amb #playforjapan, versió lliure del #prayforjapan que s'ha escampat a ritme de milions de piulades al dia, des de divendres, 11.

El disgust ha fet que es posessin d'acord per redactar un manifest molt crític en forma de carta pública als mitjans demanant-los que no caiguin en el "sensacionalisme" i s'ajustin a les dades contrastades. Alguns d'ells han enregistrat un video amb la mateixa petició. I molts pengen comentaris  crítics de les seves pròpies experiències amb els mitjans, principalment televisions i ràdios que els contacten per tenir informació de primera mà. També n'hi ha que s'explaien en els seus blogs personals. 

Una setmana després del sisme-tsunami, les retines i mentalitats occidentals comencen a estar acostumades a les imatges més impactants que s'hagin vist mai per televisió d'una catàstrofe natural d'aquesta mena. El neguit continua alimentat pel pànic nuclear. Aquest és un pànic  indeterminat i invisible, que ha portat la majoria dels enviats especials al Japó a traslladar-se de Tòquio cap al sud, davant el temor que la contaminació radiactiva afecti la capital. Els comptadors geiger, que serveixen per mesurar la radioactivitat s'estan exhaurint a les botigues d'electrònica. Els joves occidentals que, a través de la xarxa insisteixen que no n'hi ha per tant com diu aquí el rebombori mediàtic, pengen a Youtube els mesuraments que ells mateixos fan. 

Fins d'aquí a molt de temps no sabrem si les fuites nuclears als diversos reactors de Fukushima es tradueixen en morts per malalties associades a la irradiació. Potser, en aquell moment, ni en farem notícia, oblidat ja el #desastrofe  o superat per successives tragèdies que atreuen els focus i els objectius sense donar temps de comptar els morts. Avui, una setmana després, ja no ens preocupa tant el Japó com la imminent intervenció internacional a Líbia, on tornem a encarar-nos amb un dels més vells, incòmodes i necessaris debats de la història de la humanitat: sobre la legitimitat de la violència.  La carnisseria per aturar la carnisseria.

Cinquanta anys

Mai fins ara, quan arribava el meu aniversari, m'havia aturat més d'un parell de minuts a pensar-hi. Mai fins ara, però, n'havia fet cinquanta. Deu ser això. 

Un cop paït l'embús d'emocions i d'afecte associats a la data, proclamo la meva assumpció de la cinquantena i l'alegria de viure en aquella part del món que, segons l'estadística, tenim una llarga esperança de vida. 

Així que no em permetré la frivolitat estúpida de queixar-me. 

Ben mirat, fa cinquanta anys, aquell 1961, hi va haver molts inicis amb vocació de perdurar, i que no ho han fet. No han resistit el pas de la història. 

Zimmerstrasse, Berlin, 1961

El 13 d'agost va començar a construir-se el mur de Berlín. 120 quilòmetres de "Mur de protecció antifeixista" amb què les autoritats soviètiques volien tallar l'hemorràgia d'alemanys que fugien cap als sectors de la ciutat controlats per les potències occidentals. El món es partia físicament en dos i hi havia gent disposada a jugar-se la vida per tal de canviar de bàndol. El 17 de juny ho va fer un joveníssim Rudolph Nureyev, que esdevindria potser el més gran ballarí de tots els temps. 

Un accident del primer ballarí del Ballet Kirov de Leningrad li va donar l'oportunitat d'ocupar el seu lloc durant una gira internacional. A París, Nureyev va vulnerar la prohibició de relacionar-se amb els ciutadans estrangers, i Moscou va ordenar la seva repatriació immediata. Però a l'aeroport de Le Bourget va aconseguir escapolir-se. Diuen que es va presentar a la policia francesa dient "I want to stay and to be free". No va tornar mai més a la Unió Soviètica ni a Rússia. El 1993 es va morir de sida. La  mort de Nureyev sempre em porta el record d'un company de feina, amb la mateixa malaltia, que es va donar per vençut perquè va pensar que si algú amb els recursos del ballarí rus no se n'havia sortit, ell tampoc podria fer-ho. Es va suicidar pocs dies després de saber la notícia. 

Rudolph Nureyev (1938-1993)

També hi ha d'altres naixements datats el 1961 que són evocats amb més enyorança. El 9 de febrer, quatre nois amb una llargada de cabell "no estàndard" per l'època, actuaven en un modest local del centre de Liverpool, The Cavern. Gràcies a aquella nit, en què va acollir el primer concert de The Beatles s'ha convertit en un punt de pelegrinatge obligatori per a qualsevol visitant de la ciutat. 

El 1961 també va debutar Bon Dylan. El crític de The New York Times  Robert Shelton va dir d'ell que no era gaire clar respecte als seus orígens, però que no era tan important d'on venia, sinó cap a on anava, i pel que semblava, absolutament llançat. A convertir-se en una icona mundial per a la joventut.

The Beatles a The Cavern

En aquell context musical sorgia també la La Nova Cançó. El primer recital, al CICF. I, al Centre Comarcal Lleidatà, el 16 de desembre, el primer dels Setze Jutges. Alguna cosa de fons, resistent i cada cop menys silenciosa es movia a Catalunya: aquell mateix any també es va fundar Òmnium Cultural.

La societat assajava aquí, però també a escala mundial, instruments per a intervenir i alterar l'ordre establert. Del 61 també data Amnistia Internacional, fundada arran de l'article que l'advocat Peter Bennenson va publicar al London Observer. Es deia "Els presoners oblidats" i el va escriure després de conèixer que uns estudiants portuguesos havien estat empresonats pel règim salazarista acusats d'haver brindat en públic "per la llibertat". 

Salazar, Franco, i tants dictadors de l'època es van mantenir al poder fins a l'últim dels seus dies (amb un matís: Salazar va quedar impossibilitat el 1968 i va cedir-lo a Marcelo Caetano que, ell sí, seria derrocat per la revolució dels clavells el 1974). Tot i que les coses podien haver canviat aquell 1961, perquè Franco va tenir un accident de caça -aquesta és la versió oficial i única dels fets- en què va quedar ferit en una mà. 

Trujillo i Franco, dos dictadors amb final diferent

Hi ha excepcions. Aquell mateix any, Rafael Leónidas Trujillo, autòcrata sanguinari de la República Dominicana, moria abatut a trets en un atac que Mario Vargas Llosa recrearia molts anys després en la novel·la "La fiesta del chivo", un exemple de com casar la bona literatura amb el gènere gore. 

Àfrica, en ple procés de descolonització, vivia dies convulsos i Patrick Lumumba, el líder inspirador de la independència del Congo moria assassinat a Katanga. El seu cognom es popularitzaria més tard als bars de copes, per demanar cacaolat amb conyac...

A la llista de morts amb data del 61 hi ha Josep Maria de Sagarra, Gary Cooper,  i Ernest Hemingway, que es va obrir el cap disparant-se amb la seva pròpia escopeta, a Idaho. 

I entre els meus coetanis, hi ha alguns símbols mundials dels nostres temps: Carl Lewis, Diana Spencer, Barack Obama o George Clooney. 

La Lliga, per cert, la va guanyar el Madrid. El Barça s'estavellava contra els pals quadrats de Berna  a la final de la copa d'Europa contra el Benfica i Kubala es retirava. 

I dos dies després de néixer jo, quan ell feia 25 anys, Francisco Ibáñez publicava la seva primera historieta de 13 rue del Percebe, que, cinquanta anys després, continua fent-me somriure. Un autèntic referent generacional...

La primera 13 rue del Percebe, publicada el 6 de març de 1961

Sant Llorenç (1), vigília d'un "dia de fúria"

Quan es presenta un "dia de fúria", encara que sigui en minúscules, la millor recomanació és preparar-lo caminant per la muntanya. Sant Llorenç ofereix la possibilitat d'arribar-hi per mil camins diferents, de diversa dificultat i llargària. Aquest matí he pensat en demà i he decidit pujar a la Mola. Caminant des de casa, per fer-ho una mica més exigent, i descobrint el camí des de La Barata i per Can Pèlags. Impressiona aquesta casassa senyorial, potser la més gran del Parc. I inquieta la visió de Can Salvans, carregada d'història, la casa on es va allotjar Manuel Azaña i el seu govern en plena guerra, quan  ja tot estava perdut.

Can Pèlags

Can Salvans, residència de Manuel Azaña

No coneixia el camí, i segurament no he agafat el bo. M'he enredat per corriols molt malmesos encara, d'ençà les nevades, i m'he trobat algun espadat vertiginós.  Temperatura ideal. Soledat radical. Pensaments més atemperats. Arribo a les coves de Sescorts, també conegudes com els Estables, perquè en algun moment s'hi va guardar el bestiar. Aquestes muntanyes, en un altre temps, estaven poblades i explotades. La pedra té un to blavós i aspecte gastat. Aquí hi ha dormit l'home des del Neolític.

La cova de Sescorts

 

 

Dalt la Mola, retrobo sensacions. Suor glaçada a l'esquena, la calma de la pedra del monestir, la incògnita mirada dels rucs que avui em sembla tan humana. I una cervesa freda mentre escric aquestes ratlles, abans d'encarar el camí de baixada. El clàssic, per Can Pobla i Can Robert. Espero arribar a casa havent acumulat prou cansament físic i equilibri anímic per encarar el meu particular dia de fúria, ara ja ben continguda. 

I més endavant, tornaré amb Sant Llorenç, amb enllaços i recomanacions.