Defensa de la Garrotxa

La plaça de Sant Privat és un tresor recòndit. Amagada per un accés de llambordes polides, sota una arcada centenària, cal saber que hi és, que existeix, per arribar-hi. L'església, d'origen romànic, gran, potser massa gran, omple la primera mirada. Al seu costat, aquella visió  dels nínxols com cel·les d'un gran rusc tètric i blanc. La resta, un cèrcol de cases de pedra fosca. Mai no hi he vist ningú, ni als portals, ni als balcons florits, ni tan sols a la petita botiga d'embotit artesanal, indici que sí, que els diumenges fatals, excursionistes organitzats profanen aquest espai silenciós i únic. Però jo sempre l'he vist buit, sense més brogit que la veu de la història, a les llindes esculpides, damunt les portes. 

La plaça de Sant Privat és un moment en suspensió... 

De Sant Privat en surt una petita carretera. Al final de l'asfalt s'enfilen els camins cap al salt de Sallent, la gran cascada intermitent que s'estimba sobre un mar vegetal. A l'hivern es glaça. El sol no té ni temps de tocar-la. Però quan fa una mica menys de fred, el gel penjat al buit s'esquerda i cau a trossos, i l'estrèpit fa tremolar la vall, i et dius quina sort de veure-ho. 

Al flamenc sense prejudicis

Explica Miguel Poveda als ignorants de la platea com jo, en ple concert, que la cançó "Ojos verdes", un dels clàssics més clàssics del flamenc, la va compondre Rafael de León a Barcelona, després d' escoltar Miguel de Molina en un teatre de la Rambla, i al costat de Federico García Lorca.

Hi ha una veta catalana del flamenc. Escampada entre els gitanos de Gràcia, de Sants o de la Barceloneta. Amb alguns noms culminants com Antonio Flores, el Pescaílla, o Carmen Amaya, prodigi natural sorgit del Somorrostro, un enclau desaparegut arran de mar que aviat tornarà a la memòria dels barcelonins per la via del reconeixement oficial.

De les figures actuals, els que no hi entenem en coneixem -a tot estirar- dos noms: 

Mayte Martín, una veu inigualable, un sentiment que arriba al fons i que,  a banda dels pals clàssics, ha tornat a posar el bolero en boca dels joves. La vaig entrevistar el 1987, quan emergia, després de brillar al festival de cante de las minas de La Unión   (Múrcia) com una rara avis  entre el flamenquisme ortodox i lluitava perquè la seva condició de catalana no fos una limitació.  

I Miguel Poveda, que també va impressionar al festival de las Minas de la Unión, força anys després. Ell fusiona el flamenc amb ressonàncies de jazz,  amb cançó, amb peces tradicionals com el Cant dels Ocells. Barceloní, 33 anys, criat a Badalona. Des del 2003 viu a Sevilla, immers en un context més propici al flamenc com a expressió cultural.

Havia vist actuar Mayte Martín. I ara he vist Miguel Poveda. Tant un com l'altra emocionen. Fins i tot a gent com jo, que sempre que sento algú arrencar-se per bulerías tendeixo a arrencar-me per zaping.... Poveda té una veu penetrant com la fulla d'una navalla. S'acompanya d'uns músics excepcionals, començant per Joan Albert Amargós al piano i acabant per Chicuelo a la guitarra.

A molts potser els costarà, però caldria extirpar el refús atàvic a una expressió musical i cultural que també conforma la nostra identitat.

Twitter, eina de periodistes

Sóc un nouvingut –fa un parell de mesos- a Twitter. Amb aquesta curta experiència, ja comparteixo amb Vicent Partal, que en això hi toca molt, que aquest és un instrument que “canvia la professió del periodisme”.

Deixo de banda l’anomenat “periodisme ciutadà” , extensament glossat, amb tota la raó, per estudiosos, gurús i profetes de la societat 2.0, i només em fixo en el seguiment que he fet del procés electoral del 28-N a la xarxa, i de l’ús que n’han fet els periodistes.

Amb aquest exercici  n'he tingut prou per comprovar que, avui, Twitter supera en immediatesa tots els mitjans de comunicació tradicionals. Només per això ja seria una revolució per al  periodisme. M’he assabentat de les declaracions dels líders molt abans de sentir-les als butlletins o als espais informatius de la ràdio i la televisió.  Autèntiques twitter-transmissions m’han permès seguir les idees principals de mitings i debats. He vist arribar a TV3 quasi en directe els líders dels partits parlamentaris per participar en l’únic debat que hi ha hagut. He estat al cas de detalls de la campanya –que potser després no apareixen en les cròniques- gràcies als tweets dels companys “incrustats” a les caravanes. He comprovat com es retwittejaven les dades del sondeig de TV3 la mateixa tarda del dia 28, amb els col·legis electorals encara oberts. I com, després del desconcert inicial, tothom  acabava descartant engegar una cacera de bruixes per trobar el “piulador” responsable i acceptant que aquest fenomen –que no és la primera jornada electoral que es produeix- és literalment impossible d’impedir.

És més: els periodistes tenen, a través del seu Twitter personal la  possibilitat d'oferir versions d’una informació alternatives  -o complementàries- de l’enfocament editorial del mitjà en què treballen, o de la informació oficial sobre un determinat fet. El twittactivisme periodístic ja ha viscut moments àlgids a l’Iran, a Haití, al Sahara Occidental... Amb l’actual crisi coreana, els tweets de Sergi Vicente ens han avançat les novetats molt abans de veure-les al Telenotícies. Però Twitter també pot jugar un paper important en la defensa del dret a la informació, del pluralisme i de la qualitat democràtica en el nostre entorn més proper. Aquí hi intervé  la mirada  personal del periodista, independentment de la del seu mitjà.

M’ho sembla a mi, o Twitter viu en aquests moments el seu moment de gran expansió, com el va viure Facebook fa un parell d’anys? En tot cas, detecto en la professió una ebullició al voltant de la xarxa que no sé si es produeix en cap altre gremi. Falta que s’encomani als comandaments que tenen la capacitat de decidir i de projectar estratègicament els mitjans.

Aquí enllaço amb articles relacionats amb el tema, i alguns que van més enllà

http://www.guardian.co.uk/media/2010/nov/19/alan-rusbridger-twitter

http://tinyurl.com/364zfs9

http://tinyurl.com/3a7xcor

http://tinyurl.com/2u5roo3

Córrer (i 3): "És quan corro que hi veig clar"

 Quan corro el pensament se m’accelera. Les cames pouen les idees que jeuen en algun racó del meu cervell. Flueixen a doll i el curs de les coses sembla fàcil. Sempre que corro escric mentalment les meves intencions, invento títols de novel·les impossibles i versos sublims que apareixen com esquitxos.

I penso en persones concretes. Sovint se m’apareixen rostres que un dia es van esborrar i em pregunto què se n’ha fet. El temps transcorre al ritme de la meva respiració, a cada pas més exigent, mentre se m’acudeixen detalls per millorar la nostra vida.

Res no em complau més que una cursa enmig del bosc o a tocar de l’aigua. Tots els passejos marítims del món tenen una albada o una posta de sol per ser admirades en moviment. Totes les ribes dels rius tenen camins frescos des d’on deixar-se sorprendre per una família d’ànecs, o el vol elegant d’un bernat pescaire entre canyissars. 

Si corro al capvespre, el cos em respon millor que de bon matí. Però sempre he de derrotar la mandra, l’excusa, la presumpta urgència que em diu no, ara no.

Córrer dóna un nou sentit a les estones de solitud i proporciona el plaer estrany de sentir la suor lliscant pels polzes, l’esquena, les costelles. Córrer em fa sentir viu, encara que corri sense córrer, encara que no hi hagi més línia d’arribada que la de tornar a casa, on amb prou feina podré capturar, abans que s’evaporin o s’escolin,  les idees i determinacions intuïdes a cop de gambada.

Córrer (2): una passió, una necessitat?

Molt més que una acció física, mecànica, muscular, córrer esdevé també un exercici intel·lectual. Acumulem sensacions que reclamen ser explicades. El cervell bull mentre les cames es mouen i s'estimula la creativitat. Hi ha alguns exemples recents. El més conegut, el llibre "De què parlo quan parlo de córrer", d'Haruki Murakami. Escriure i córrer han esdevingut dues necessitats vitals per a l'autor de "Tokyo Blues". I totes dues les ha adquirides a partir dels trenta anys. Murakami és un corredor de maduresa, que no afegeix èpica a la seva decisió de "córrer seriosament", que vol dir fer-ho cada dia, sigui on sigui. 

Sí que està més carregada d'èpica la cursa vital d'Emil Zatopek. L'ha posat al descobert el francès Jean Echenoz amb un breu relat biogràfic, "Correr".  Zatopek, a qui es va conèixer com la "locomotora humana" era un obrer txecoslovac que el 1945 va començar a córrer i a guanyar curses, malgrat el seu estil desmanegat i el seu físic més aviat esquifit. Va obtenir les medalles d'or dels 5000, els 10000 i la Marató als Jocs de Helsinki, una fita irrepetible fins ara. El règim comunista el va convertir en icona i símbol nacional. Va arribar a ser coronel de l'exèrcit. Però va caure en desgràcia el 1968, pel seu suport a Dubcek durant la primavera de Praga. Zatopek va ser esborrat de l'imaginari txecoslovac i va acabar fent d'escombriaire. Els veïns, quan el reconeixien pel carrer, encara l'aplaudien i victorejaven. 

Però entre els llibres que parlen de córrer, brilla The loneliness of the long distance runner  "La soledat del corredor de fons", d'Alan Sillitoe, mort l'abril d'aquest any. És un dels exponents dels angry young men, els "joves airats" de la literatura britànica dels 60, malgrat que ell sempre  rebutjà aquesta etiqueta generacional. El seu protagonista és Colin, un jove d'un barri obrer  de Nottingham, dedicat a la petita delinqüència, que en un reformatori troba en la cursa de fons una via de reafirmació personal. La novel·la la va adaptar Tony Richardson a una pel·lícula de culte, inoblidable, del mateix títol, el 1962,  protagonitzada per Tom Courtenay. En una de les escenes, els joves del reformatori canten "Jerusalem", el cant patriòtic que acompanya les glòries esportives britàniques. Aquesta cançó diu:

Bring me my Bow of burning gold;
Bring me my Arrows of desire:
Bring me my Spear: O clouds unfold!
Bring me my Chariot of fire!

I will not cease from Mental Fight,
Nor shall my Sword sleep in my hand:
Till we have built Jerusalem,
In Englands green & pleasant Land

El "Chariot of fire" de l'últim vers de la primera estrofa segur que va inspirar el títol de la pel·lícula "Carros de foc", una bella i ensucrada superproducció carregada d'escenes de curses d'"època" emmarcades en la banda sonora de Vangelis, que ja ha adquirit la categoria de tòpic musical per la seva utilització reiterada i indiscriminada.

Aquests són només alguns exemples de fins a quin punt córrer es pot entendre també com una experiència ètica i estètica, no només física. El llibre més proper, i que millor reflecteix en el títol allò que intento explicar  és "Córrer per ser feliç", d'Arcadi Alibés.

 

Córrer (1) Una moda?

Un dissabte a la carretera de les Aigües, o un diumenge a les platges, resseguint tot el frontal marítim de Barcelona, o qualsevol vespre al parc de la Ciutadella, o als vorals de la Diagonal, per damunt de Francesc Macià... A la gent li ha donat per córrer. No només a Barcelona, sinó a tot arreu. Qualsevol ciutat petita o mitjana té els seus circuits informals per a qui de sobte, li agafin les presses.

Però a Barcelona, a més a més, se solemnitza l’exercici individual amb grans cites col·lectives: la marató, la cursa de la Mercè, la cursa dels bombers, la cursa del Corte Inglés... milers de corredors tenen marcades aquestes dates a les seves agendes, com a inexcusables. Els més enviciats també s’apunten a les curses populars que esquitxen tot el territori i fins i tot freqüenten la línia de sortida de les mitges maratons, cada cop més massives. N’hi ha per triar. De vegades s’acaben de decidir per la belllesa de l’itinerari, o per la qualitat del material que l’organització, via sponsors, regala als corredors.

Hi ha una variant més agressiva i exigent d’aquesta tendència: la de les curses de muntanya. No n’hi ha prou amb atrevir-se a fer una marató, els 42.195 metres, sinó que a més a més els farem per Collserola. Què dic per Collserola, pel Pirineu! Les  rutes de senderisme pensades per ser recorregudes en quatre o cinc dies –Carros de foc, La porta del cel, Cavalls del vent...- els més fanàtics les cobreixen en menys de 24 hores. Es perden els detalls del paisatge, segurament, però hi afegeixen l’èpica de les sabatilles destrossades,  les samarretes suades i estripades, l’amenaça de les lesions i un coneixement més exacte dels límits del propi cos.

Aquesta febrada social ha portat l’organització de la clàssica travessa Matagalls-Montserrat, seguida des de fa més de 30 anys per milers d’excursionistes, a plantejar-se, per l’any vinent, una categoria específica per aquells que cobreixen els 84 quilòmetres del recorregut a marxa ràpida.

Per què tothom s’ha posat a córrer? És una mena d’epidèmia del segle XXI? De què fugen? On tenen por d’arribar tard?  És una  moda, potser sí, però costa de trobar-ne cap d’altra que atregui tant homes com dones de totes les generacions i de tota condició social i econòmica. De vegades hi ha una  motivació adicional: córrer per alguna causa benèfica, social, promocional... És el cas de  la Cursa de les dones, que en l'edició 2010 ha aconseguit 10.000 inscripcions de corredores. En l'origen, era una festa atlètica contra el càncer de mama. Ara és molt més...  

Tinc la convicció que correm  per por que se’ns escapi alguna cosa intangible: la salut, la joventut, la frescor muscular. Correm per retrobar una sensació de vitalitat que l'edat  va rebaixant,  una imatge del nostre cos al mirall, un doloret agraït, una posta de sol... 

Córrer està de moda perquè els que corren tenen futur, potser? Mireu l'Alfredo Pérez Rubalcaba,  que de jove corria els 100 metres en 10"9. Va ser un gran velocista, però en la política ha resultat un corredor de fons que no sap quan divisarà la línia d'arribada.

La Fundació Vicenç Ferrer es mereix el Nobel.

Escric la matinada del 8 d'octubre de 2010, convençut que avui, a les onze del matí, l' Institut Nobel de Noruega no concedirà el premi Nobel 2010 a la Fundació Vicenç Ferrer. No hi fa res, perquè la feina que fa no depèn d'un reconeixement d'aquest tipus. Anne Ferrer ens deia aquest estiu, en una llarga conversa arran de la tomba del seu home, -"un lloc especial", en paraules seves- que la Fundació no havia impulsat la candidatura, que ha estat promoguda i defensada per persones i institucions que han cregut que podia servir per fer més universalment conegut el fruit de la inspiració visionària de Vicenç Ferrer, però que un cop plantejada la qüestió, la Fundació l'ha fet seva. S'han recollit més de 325.000 signatures de suport.

L'obra engegada per Vicenç Ferrer a la regió d'Anantapour és ingent. Parteix de la convicció que és possible eradicar la pobresa -la material i la intel·lectual- si se li presenta batalla en tots els fronts alhora: educació, sanitat, habitatge, ecologia, suport a la dona i a les persones amb discapactitats. Ferrer va ser capaç de convèncer a qui el va escoltar sense haver d'afegir-hi doctrines ideològiques ni proclames religioses. Des d'una perspectiva humanística i de justícia social va anar construint una enorme "factoria" de solidaritat que va culminar en els seus anys de vellesa.

  El 2009, la Fundació va gestionar quasi 40 milions d'euros, una quantitat superior a la que disposen la majoria dels ajuntaments de Catalunya, per exemple. Quasi el vuitanta per cent prové de donacions privades, la majoria vinculades a un sistema d'apadrinaments que s'ha revelat eficaç i transparent. A què es destinen aquests recursos? Les dades -aquí- que parlen d'escolarització a primer i segon cicle i per a joves amb discapacitats, d'atenció sanitària integral, de barris sencers construïts, de petits embassaments que converteixen en fèrtil la terra erma, de programes de microcrèdits gestionats per grups de dones són eloqüents. Jo no sé si un dia l'impuls de Vicenç Ferrer es perdrà, com es perden molts projectes amb la desaparició dels lideratges carismàtics, o si els gestors futurs sabran mantenir-lo al marge de les sospites que de vegades han contaminat altres reconegudes ONG. Però el fet objectiu és el llegat actiu que avui és constatable sobre el terreny.

Quan visitàvem l'hospital materno-infantil que la Fundació , Cristina Herrero, que viu a l'Índia des de fa anys i que ens acompanyava, va comentar, amb un punt d'emoció: "això no sembla l'Índia: tot és net i al seu lloc...". A Anantapour, he de reconèixer que el meu escepticisme militant enfront al bonisme paternalista que inspira moltes iniciatives de cooperació amb el Tercer Món va trontollar. Aquells projectes funcionen gràcies a la feina i a la dedicació de la població local. Bons metges, bons mestres, bons enginyers s'hi han abocat, perquè el resultat de la seva feina és indiscutible, immediat.

Avui, segurament, el Nobel donarà l'esquena a Vicenç Ferrer. No serà la primera vegada que ho fan les insitucions en què ens agradaria veure'ns reflectits. Quan Ferrer va morir, em va semblar lamentable l'absència als funerals de cap representació política i institucional catalana de relleu. Vaig escriure que 

"a l'hora de trobar noms catalans que tinguin un veritable relleu global no anem gaire sobrats. Algun cuiner, algun esportista, algun artista plàstic, potser algun escriptor, algun músic, algun metge, algun investigador... La nòmina de catalans universals és limitada i costa de renovar. Per això sobta tant que no hagi assistit al funeral de Vicenç Ferrer cap membre del govern, ni cap parlamentari, ni cap figura capaç de reconèixer l'alçada de la feina feta pel cooperant..." 

No em vaig entretenir a esbrinar gaire els motius -segurament poc presentables- d'aquella absència clamorosa. Me n'imagino uns quants, que no parlarien gaire bé, ni del nostre país ni de l'alçada moral de la nostra classe política...

A Anantapour vam trobar joves índies treballant a la Fundació que parlaven un català perfecte després d'estudiar-lo durant dos mesos amb una professora cooperant.  Aquesta mostra de voluntat entusiasta ja diu molt de la qualitat humana que sosté aquest projecte, que mereix tots els reconeixements.