Judici als genocides cambodjans. El "club de fans" de Pol Pot

A Phnom Penh ha començat el judici contra Noun Chea, de 84 anys, que va ser el número dos del règim de Pol Pot. Entre 1975 i 1979, els khmers roigs van eliminar físicament 1.700.000 cambodjans, la quarta part del país. És el segon dels cinc responsables vius d'aquell malson que s'asseurà al banc dels acusats. El primer, ja condemnat a 35 anys -en complirà 19-, és Kaing Guek Eav, conegut com Camarada Duch. Dirigia Tuol Sleng, un institut d'ensenyament mitjà reciclat com a centre de tortures renomenat S-21, al centre de la capital. S'hi van assassinar 14.000 persones.

Moltes d'elles encara claven les mirades en les dels visitants que actualment s'acosten al que va ser, en un passat gens llunyà, fàbrica de l'horror i que avui és un museu de la memòria.

Aquella galeria de rostres de nens, homes i dones perplexos m'impressionà més que el maquinari de la tortura que s'hi conserva: els somiers metàl·lics on s'aplicaven electrodes, instruments per arrencar les ungles, esquinçar la pell i desencaixar els ossos... els executors solien ser adolescents de 13 a 15 anys.

Pol Pot va fonamentar el deliri de la seva  Kamputxea Democràtica en els més joves, mentalitats no contaminades, "papers en blanc" com diu Denise Affonço, una supervivent del genocidi, al seu llibre "El infierno de los jemeres rojos" . Hi explica els manaments d'Angkar (la cúpula del  Partit), com les obligacions de dir la veritat i obeir en qualsevol circumstància, o les prohibicions d'expressar sentiments, d'enyorar el passat o de queixar-se. També es prohibia explícitament pegar els nens "perquè són els nens d'Angkar i seran educats per Angkar". A les dones se'ls tallaven les ungles i els cabells i eren obligades a tenyir-se tota la roba de negre. No estava permès anar calçat ni seure en una cadira amb les cames creuades "perquè és un signe extern del capitalisme". Els dies festius i el comerç quedaven abolits. I saber algun idioma, portar ulleres, o haver fet estudis de qualsevol tipus equivalia a una condemna a mort. 

Denise Affonço va ser entrevistada al programa Millenium  i es queixava de la ceguesa extrema del món davant el règim de Pol Pot durant trenta anys. No perdona a l'esquerra occidental no haver mogut ni un dit fins després del final de la guerra freda i ara assisteix als judicis en curs amb la sensació que les condemnes no satisfaran ningú. 

A Tuol Sleng hi ha unes sales dedicades al testimoni dels membres d'una delegació sueca que van visitar Cambodja el 1978. Lliurats ideològicament a l'experiència dels khmers van ser passejats per tot el país i fins i tot van tenir el privilegi insòlit de sopar amb l'hermètic Pol Pot. Van tornar a casa encara més convençuts de les bondats del model khmer, que veien com la superació de la dialèctica capitalista-soviètica. No tenien objecció, per exemple, a l'evacuació forçosa de les ciutats perquè tota la població es dediqués a conreuar arròs, bona part del qual es destinava a l'exportació mentre els cambodjans morien de gana. Més tard en renegarien, i avui una exposició a l'epicentre del terror deixa constància del seu penediment inútil. A Suècia, també hi ha exposicions i llibres que recorden aquell episodi.

Aquells suecs no eren una excepció, certament. El gauchisme europeu i americà estava captivat per l'emergència d'un nou model que "millorava" fins i tot el maoisme clàssic. Un dia s'hauria de fer una recerca d'articles de l'època laudatoris amb l'experiència de Kamputxea Democràtica, per donar l'opció als seus autors, tants anys després, de passar la sana vergonya de rectificar, com ho van fer els membres de l'Associació d'Amistat Suècia Kamputxea.

(una recomanació al marge per acostar-se al drama cambodjà: revisar una gran pel·lícula: The Killing Fields (1984) de Roland Joffé)

Comptar manifestants, l'eterna assignatura pendent

És una vella preocupació que em retorna cada vegada que he d'informar sobre una manifestació. Acabem de viure el 19-J, en què el moviment dels indignats ha aconseguit una mobilització al carrer que mereix diversos qualificatius, tots ells força indiscutibles: pacífica, apartidista, reivindicativa, plural... Però ja no és tan fàcil posar-se d'acord respecte a la dimensió de la protesta. O sigui, respecte al nombre de manifestants. De la manifestació de Barcelona n'han quedat tres xifres: 50.000, que deia Interior, 70.000 segons la guàrdia urbana i 260.000 segons "els convocants".

Els analistes valoren la notícia a partir de la xifra. Prenen la que els convé més per reforçar el seu discurs preconcebut. A les portades de l'endemà,  la tria i "utilització" de les imatges tenen el valor d'un editorial.

Però el nombre hauria de ser un, i només un. El mateix per a tothom. Sempre m'he resistit, encara que al final no m'ha quedat altre remei, a citar la xifra que donen els uns i els altres, sabent que estic reproduint dues mentides, o almenys dues dades sota sospita raonable. Com a alternativa, podem mostrar imatges del moment central de la manifestació, citar la superfície ocupada a la trama urbana, la durada de la marxa... però mai tindrà la força d'un dígit amb una bona cua de zeros. 

Les "bones" causes no justifiquen inflar les xifres

Fa més de set anys, el 26 de març de 2004, vaig publicar al diari El Punt un article en què ja reflexionava sobre el malestar professional provocat per la manca d'un "comptamanifestants" reconegut per tothom. Feia molt pocs dies de les grans manifestacions de condemna dels atemptats de l'11-M. Es va arribar a publicar que s'havien manifestat 11 milions de persones a tot l'estat, i un milió i mig a Catalunya. És a dir, en aquell moment, un de cada quatre catalans o espanyols. I jo convidava els lectors a fer la llista dels seus coneguts, familiars i veïns i comprovessin si la quarta part s'havien manifestat. Afegia que aquest tipus d'exageracions animades per causes que susciten un ampli consens té un "pecat original" en l'11 de setembre del 1977, quan tots vam convenir que hi havia un milió de persones al passeig de Gràcia demanant l'Estatut. Des de llavors, el referent dels sis zeros s'ha repetit "a fi de bé" quan hem condemnat els assassinats de Miguel Àngel Blanco i Ernest Lluch, o quan el clam del "No a la Guerra" va ressonar més a Barcelona que a cap altra ciutat del món.

Cal una eina compartida per tothom

Avui vull reiterar la proposta que feia en aquell article. Posem el comptador a zero de les xifres -inflades o no- del passat, i prenem la iniciativa per evitar mentir a consciència. Tenim un CAC, un Col·legi de Periodistes, un grapat d'universitats on s'ensenya comunicació i una xarxa de mitjans públics i privats que invoquen com un mantra l'ètica professional i la necessitat de transparència de la vida pública. Seria gaire difícil que tots plegats es posessin d'acord a crear un instrument que, cada cop que hi ha una manifestació, fes un còmput dels assistents, amb criteris contrastats i públics? Estic segur que la tecnologia, avui, permet fer-ho amb un cost mínim en relació a l'eficàcia sociològica i periodística que representaria. Continuar com fins ara vol dir que preferim seguir abonant la manipulació i que la veritat, al capdavall, no ens importa tant.  

L'alcalde terminal

Fa uns dies em vaig trobar un alcalde caminant sol, per un carrer cèntric de la seva ciutat. De tant en tant, algú l'aturava per parlar amb ell, amb una actitud pròxima al condol. Aquell alcalde, que ho era des de feia més d'una dècada, havia perdut les eleccions, i comptava els dies, les hores, que li restaven per fer el relleu amb el seu rival polític. No me'n vaig saber estar, i vaig anar a saludar-lo.  "No ho entenc", arrencà quasi sense pregunta, amb un fil de veu, "nosaltres hem transformat aquesta ciutat, que ara fa goig i és un bon lloc per viure i per treballar". No sabria dir si se sentia més decebut o traït per la gent, per la seva gent. "De fet, nosaltres hem retrocedit molt poc, però els nostres possibles socis s'han enfonsat, i ja no hi ha res a fer". Vaig apuntar que potser ell no n'era el responsable, que el vot municipal no està lliure del corrent polític general, i que el model de ciutat no li havia discutit ni la mateixa oposició... "sí, però nosaltres sempre havíem governat aquí, i ja n'hi ha que diuen que sóc jo qui els ha portat a la  derrota..."

L'alcalde terminal va dir alguna cosa sobre tornar a la seva professió i va continuar carrer amunt, aturant-se encara de tant en tant, per rebre un cop a l'espatlla que encara li augmentava la sensació de viure una desgràcia.

Quan diuen que la política local és diferent, es deuen referir a això. No he vist cap president de govern, ni d'aquí ni espanyol -i n'he vist uns quants- amb aquesta actitud de pèrdua personal després d'una desfeta electoral. Al contrari, en general sembla que s'hagin tret un gran pes del damunt. Però els alcaldes acostumen a viure al carrer i a conèixer les cares i les veus. I poden arribar a perdre la perspectiva temporal de la seva responsabilitat, que assumeixen com una obligació personal. I quan la democràcia, capriciosa, parla, tot se'ls ensorra.

Aquest matí es constitueixen els nous ajuntaments. Al migdia molts alcaldes hauran cedit la vara i encara no se'n sabran avenir.

Semprún, Auschwitz i l'origen de la Unió Europea

Quan Jorge Semprún -una figura intel·lectual i política que arrela en la seva condició de supervivent del camp nazi de Buchenwald- vivia les seves últimes hores, jo escrivia un parell de tweets sobre la impressió que m'enduia de la meva segona visita a Auschwitz. La primera, fa vuit anys, amb un grup de periodistes, en ple hivern i quasi sols, va ser tan colpidora que algun dels meus companys no va contenir les llàgrimes. Aquesta segona vegada, enmig de grups de totes les edats, procedències i condicions, el marge per a les emocions era molt menor, i em vaig preguntar en veu alta si entre els visitants hi havia més morbositat o consciència. Em movia en una certa contradicció, perquè si per una banda penso que la visita a Auschwitz-Birkenau és quasi una obligació humana i democràtica, per l'altra em feia la impressió que la massificació pot derivar ràpidament en banalització i en la conversió en un parc temàtic del terror nazi.

El meu intent de reflexió pública va tenir continuïtat amb un grapat de tweets de seguidors que hi deien la seva. N'hi havia que creien que, malgrat tot, la gent que visita Auschwitz no ho fa amb l'actitud de qui assisteix a un espectacle, sinó de qui compleix amb un dictat de la pròpia consciència. Un d'aquests comentaris lligava aquestes reflexions, precisament, amb Jorge Semprun. Me'l feia Natàlia Molero, que recordava que, en una ocasió, l'escriptor li va dir que "la veritable Unió Europea va néixer a les latrines de Buchenwald i d'Auschwitz", una idea que Semprún va repetir en diverses ocasions.  Assegurava que era l'únic lloc on els guardians nazis no s'atrevien a entrar per por d'emmalaltir i on encara es podia conversar, conspirar o parlar de política sense temor de ser denunciat.

Gràcies també a Twitter, mentre esperava a la sala d'embarcament de l'aeroport de Cracòvia, em vaig assabentar de la mort de Semprún, abans que es publiqués la notícia a cap diari. De seguida vaig recuperar la seva frase -el controvertit Semprún va ser un home d'idees, però també de frases- i vaig decidir que li dedicaria un comentari, aquest, de més de 140 caràcters, acompanyat per la foto que acabava de fer, precisament, de les latrines d'Auschwitz-Birkenau.

Twitter i periodisme: pensar abans de piular

Tot sovint escric tweets que acabo no publicant. Els rellegeixo i, en comptes de pitjar el "send" els esborro. La majoria de vegades es tracta de reaccions en calent a comentaris que trobo al timeline,  opinions que finalment prefereixo no emetre, o aspectes de la meva vida personal que al capdavall no interessen ningú. 

Una de les virtuts de Twitter és que cadascú en pot fer l'ús que vulgui. És una conquesta més de l'exercici de la llibertat d'expressió. I els periodistes, per tant, l'hauríem d'aplaudir més que ningú. Tot i així, l'observació de la realitat a les redaccions i algun estudi permeten constatar que, per a molts, les xarxes socials són un maldecap, més que una oportunitat.

Però això no exclou que ens plantegem quin ús en fem, professionalment i personalment. No em refereixo a la revolució que representa la immediatesa i l'aparició de noves fonts informatives  associades a Twitter, sinó a la posició del periodista convertit en piulador. 

Tots tenim el timeline ple de converses enceses, confrontacions d'opinions, recomanacions, ocurrències més o menys brillants i detalls -prosaics o poètics- de la vida quotididana de la gent. Però cal preguntar-se si, adoptant determinats registres no vulnerem principis d'actuació que sí respectem quan ens expressem a través d'altres mitjans.

La qüestió és si ens podem escindir en dues personalitats, la del periodista i la del ciutadà, quan publiquem a Twitter, en un bloc, a Facebook... No és un debat menor.  El plantejo, a més, des de la meva condició de treballador d'un mitjà públic. Si faig una piulada desqualificant, atacant o lloant directament  algú -un polític, un partit, una institució, un club esportiu, un moviment social, una empresa- no estaré condicionant qualsevol notícia que elabori en el futur sobre aquest subjecte informatiu? La credibilitat és un intangible fràgil que costa molt de guanyar i molt poc de perdre.

Trobo a faltar intensitat en aquest debat. Diumenge passat (8/5/11)  El País publicava un article de Ramón Muñoz amb un títol molt explícit: "Mi twitter es también de mi empresa" en què advertia que allò que fem a les xarxes socials ho fem a la vista de tothom, i que determinats comportaments -criticar la nostra empresa, revelar-ne interioritats, saltar-se les normes de respecte social- poden tenir conseqüències. Apuntava també, sense aprofundir-hi, la singularitat dels periodistes, evocant el cas d'Octavia Nasr corresponsal de CNN al Pròxim Orient que va ser acomiadada per haver fet una piulada "massa" reverencial sobre un líder xiïta libanès que acabava de morir. Manifestar-se obertament contra la línia editorial del mitjà en què treballem, respecte a una qüestió que forma part de la nostra feina és, si més no, un esport de risc.

Octavia Nasr i Sayyed Hussein Fadlallah

Les empreses periodístiques estudien com aplicar a les eines d'Internet els seus codis ètics. N'hi ha que ja ho tenen resolt, d'altres contemporitzen... Mentrestant els periodistes apliquen l'autoregulació, aquell eufemisme que vol dir que cadascú fa el que li sembla. I com que és un col·lectiu poc amic de cotilles i regulacions, potser la major part de la professió prefereix que continui així. Però el vent sembla bufar en una altra direcció. Un twit de @silviacobo, (un nom de referència en la matèria) alertava que al Regne Unit es controlarà allò que diguin els periodistes a Twitter... No sé si témer que al CAC se li està girant feina.

The Washington Post ha definit unes estrictes normes d'actuació pels seus periodistes a les xarxes socials. Alguns ho consideren autocensura i prefereixen no ser-hi. Són més prudents que Mike Wise , suspès durant un mes per haver publicat una falsa piulada sobre una sanció a un esportista per veure quina reacció provocava a la xarxa... 

El món de l'esport, precisament, ha generat els últims temps moments molt efervescents a Twitter entre nosaltres. Els quatre clàssics Barça-Madrid han estat un espectacle impagable a la xarxa. Però també han deixat per a la posteritat piulades de periodistes suposadament respectables carregades de visceralitat, de discutibles extrapolacions polítiques i d'insults contra jugadors, àrbitre o d'altres periodistes. Els més estripats no són obra de redactors d'esports, per cert. Però estic segur que els seus autors no els mantindrien si els haguessin de repetir davant d'un micro o publicar-los en un diari.

El hooliganisme és compatible amb el periodisme? Aquest és un altre debat, que algú hauria de plantejar també algun dia...

 

Media 140: Anàlisi del periodisme en crisi

Amb uns quants companys he participat a Media 140 , les jornades de debat sobre "el futur de les teconologies socials" que s'han fet a Barcelona. Aquesta iniciativa, que té un peu aquí i un altre a Austràlia  - l'organitza  Mònica Garriga, periodista catalana que viu en aquell país - ha servit per debatre sobre la transformació profunda que viu el món del periodisme, a la qual assistim molts periodistes de formació "analògica" i la majoria dels mitjans tradicionals enmig d'un mar de dubtes sobre com i a què hem d'adaptar-nos. Per superar la perplexitat, i trobar els arguments necessaris per a la reconversió, Antoni M. Piqué va exposar els 15 manaments que han d'inspirar qualsevol integració de redaccions. Els recull Silvia Cobo en el seu bloc, on fa un resum de les jornades que va molt més enllà de la breu reflexió que jo apuntaré aquí.

Com en qualsevol procés revolucionari, aquesta transformació és desordenada i està plena de propostes que segurament no prosperaran, o es veuran superades per la velocitat dels canvis tecnològics i socials. Però no per això és menys urgent incorporar-s'hi. Canvis filosòfics i de manera de treballar. Canvis de paradigma en la relació amb l'audiència com els que apuntava Jay Rosen de la Universitat de Nova York, en la seva videoconferència: ens trobem en un nou escenari, en què la informació flueix horitzontalment: és "la gran horitzontal", perquè tothom està connectat, tothom pot convertir-se en productor i difusor de dades i per tant hem de començar a parlar d'usuaris enlloc d'espectadors o lectors. Introdueix conceptes com la "mutualització del periodisme": la necessitat que els periodistes professionals posin les seves eines i habilitats al servei de la informació que sorgeix del conjunt de la ciutadania, que ens proporciona una ubiqüitat, que no és a l'abast del més poderós dels mitjans.

N'hi ha hagut molts més, de conceptes nous que ens han cridat l'atenció. Pat Kane, que va fer la conferència inaugural, va il·lustrar-nos sobre el "Churnalism" , el periodisme "de reciclatge" basat en les notes de premsa i les declaracions prèviament elaborades. Una frase per il·lustrar la seva voluntat provocadora: "la relació entre els polítics i els periodistes és semblant a la dels gossos amb els fanals"... També s'ha parlat del  "haking ètic", la capacitat d'obtenir dades que l'administració no fa públiques (resulta que a l'estat espanyol no hi ha una llei de transparència que obligui a facilitar-les) a partir d'altres que sí que publica... I com visualitzar aquestes dades? Hi van respondre les intervencions de Carlos Alonso, amb grafismes sorprenents de tres o quatre segles enrere  i de Sergio Alvarez, amb propostes innovadores com Bestiario. 

Adam Westbrook va definir el "periodista mòbil", el reporter que no necessita més que una petita motxilla per arribar a qualsevol lloc, molt més ràpidament que les lentes i paquidèrmiques unitats mòbils... Amb quin equipament? Albert Cuesta es mulla amb marques i tecnologies concretes, i apunta les 10 aplicacions bàsiques d'Ipad per a periodistes.

Però si els grans mitjans no fan el pas, poden els periodistes, individualment, assumir la responsabilitat de produir i publicar? on? Respostes molt suggerents, per la frescor dels plantejaments, de la mà dels projectes que encapçalen Pau Llop i Merche Negro. Obren vies per donar sortida al periodisme ciutadà com ho està fent ja Periodismo Humano, dirigit per tot un premi Pulitzer, Javier Bauluz. El problema, és clar, és com finançar propostes com aquestes. El crowdfunding, les microdonacions, poden ser una solució.

I els mitjans tradicionals? Estan completant el pas de la desconfiança per la incertesa econòmica  a l'agosarament. Al Regne Unit, els dos extrems els simbolitzen The Times, que fa pagar per continguts a la xarxa, i The Guardian, cada cop més obert i amb més participació activa dels seus lectors. Segons les dades de Pat Kane, el primer preveu obtenir entre 2 i 5 milions de lliures d'ingressos i el segon, 50 milions.

Aquí, La Vanguardia, sembla estar transitant també cap a la conversió a la fe de la xarxa. Així ho afirmen Ismael Nafría , director de continguts digitals i Carlos González, el coordinador de productes digitals. El diari Ara , en canvi, assegura que ja ha nascut amb Internet incorporat a l'ADN, i el seu director Carles Capdevila es confessa addicte al Twitter en permanent feedback amb els lectors, si bé diu que ell no és "creient", sinó "practicant" de la religió de la xarxa. Tot al contrari que Vicent Partal, el pare, l'impulsor, l'ànima de Vilaweb, que arriba a afirmar que, avui, la portada del diari -si no el diari sencer- està sent substituït per Twitter.

De Twitter arriben les notícies i a Twitter es posen a debat. I no només entre els periodistes. Els ciutadans aprofiten tots els canals que se'ls ofereix per a participar. En dóna testimoni Karma Peiró, del portal 3cat24.cat que compta ja amb una xarxa virtual de corresponsals a Catalunya i el món, que han estat molt valuosos a l'hora d'aportar noves visions, per exemple, sobre el terratrèmol i la crisi nuclear japonesa.

Precisament els fets del Japó han merescut una sessió específica. Mai abans una crisi d'aquesta dimensió havia estat tan il·lustrada pel periodisme ciutadà. Cada japonès ha estat un potencial emissor d'imatges. Amb Dani Madrid, Guillermo Martínez Tabernier i Marta Ballada vam constatar com els mitjans occidentals van tendir al catastrofisme  i els japonesos a la contenció i el servei públic. Una altra taula ha examinat el paper de les xarxes socials en les revoltes àrabs. Especialment rellevant lha estat a videoconnexió amb Riyaad Minty, responsable de xarxes socials d'Aljazeera: fins a cent persones destina aquesta cadena a confirmar i contrastar les imatges i informacions que els arriben via Twitter, Youtube o Facebook... han arribat a processar fins a 1600 videos diaris. El boicot informatiu dels governs ha saltat pels aires, i d'això n'hauran de prendre nota tots els règims qüestionats a partir d'ara. Una transformació més, i no la menys rellevant, del tomb històric que vivim, i que han estat damunt la taula de Media 140.

Gran pel·lícula petita

Hi ha pel·lícules que et deixen clavat al seient. Que t'immobilitzen durant uns instants, mentre corren els títols de crèdit. Incapaç de dir res. Penjat. Amb un rellotget de sorra gravat al front que va donant voltes. 

He tornat a experimentar-ho amb En un mundo mejor, "Haevnen", en el títol original en danès. És un tractat bàsic sobre la gestió de la violència en dos escenaris. L'Àfrica, on pren la forma més descarnada -agafeu-ho en el sentit literal- i un poble indeterminat de la perfecta Dinamarca, on apareix incrustada en el món infantil. 

Diu la seva directora,  Susanne Bier, que les pel·lícules europees acostumen a ser "fosques, desolades i depriments", però que ha volgut donar un final esperançador a la seva obra -Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa- perquè "no m'agrada sortir del cinema amb ganes de suicidar-me però sí que m'agraden les històries que em fan pensar". Gràcies, però deunidó! 

Sí que fa pensar. A mida que processes les imatges, els missatges de la pel·lícula creixen i es multipliquen. Paral·lelament a la reflexió sobre la violència, la venjança i el perdó n'hi ha una altra sobre el malestar del benestar, mostrant els estrips d'una societat que imaginem modèlica. I moments valuosos sobre les relacions de parella i els models de diàleg entre pares i fills. Els límits del jurament hipocràtic que regeix el codi professional dels metges o el desprestigi de l'autoritat a l'escola hi apareixen també, colateralment. 

No es tracta d'un guió grandiloqüent, pretenciós ni trampós. Gairebé tot allò que és previsible que passi, passa. I és en aquesta escena petita, narrant una situació que ens incomoda, que hi trobo la tesi principal. 

El retrat dels dos  paisatges, el nòrdic i l'africà, arrodoneix l'obra, que em sembla molt allunyada dels deu manaments de Dogme 95, que Susanne Bier va abraçar els primers anys de la seva carrera. Aquest moviment va fer que el món es fixés en un cinema petit, com el danès, que era capaç de qüestionar-ho tot i que ha tingut en Lars Von Trier el seu exponent més reconegut. 

Però no em toca entrar en una anàlisi més pròpia de crítics i cinèfils. La meva intenció és només deixar constància d'una bona experiència que vull compartir i recomanar. "En un mundo mejor" té un parentiu argumental de fons amb altres dues pel·lícules europees -alemanyes- recents, La cinta blanca (Das Weisse Band, 2009) de Michael Haneke i La Ola (Die Welle, 2008) de Dennis Gansel, que també m'han impressionat.

La pròxima recomanació, espero que sigui una comèdia...