Unes vacances especials

El cicle de la vida no sap res de calendaris laborals ni de planificacions personals. Així que la lesió, malaltia i mort de la Núria, la mare de l’Eli, la meva sogra, 90 anys acabats de fer, no estava prevista ni era previsible. Però tot plegat s’ha produït en ple període de vacances, òbviament alterades per a tota la família.

A finals de juliol va ser necessari adaptar-se per estar al seu costat. De ser una persona pràcticament autònoma en tot, va passar a ser totalment dependent, i va haver de canviar el seu domicili per una habitació, primer en un gran hospital i després en un centre sòcio-sanitari, on ella era reticent a ingressar perquè “aquí és on porten la gent a morir-se”. 

Els cinc fills de la Núria van organitzar-se per donar-li tot el suport i l’escalf humà des del primer moment. No deixar-la mai sola. Ells, les seves parelles, els néts, els nebots, els germans, els veïns, les amigues, les treballadores socials que l’han ajudat els últims anys i que han demostrat molt més que professionalitat s’han anat rellevant al capçal, al costat, als peus del llit.  Parlant amb ella, evocant records, compartint desitjos, consells i confidències.

La Núria mai no va preguntar el nom i el pronòstic de la seva malaltia. Mai no va evocar la mort. Potser sempre se n’havia sabut companya, des que, ella ben petita, va salvar la vida en el bombardeig italià del 30 de gener del 1938 a Barcelona que li va prendre la mare i un germà, com ella mateixa va explicar en aquest capítol d'una sèrie històrica de La Vanguardia.

Al final d’una vida marcada pel drama, però també per l’alegria i l’esperit de superació, la Núria no va perdre el sentit de l’humor. Somreia, al final només amb una espurna als ulls, davant les bromes, els comentaris i l’enrenou quasi festiu que provocava a l’habitació la sorollosa família. Ni una mostra de dolor, ni un gest d’impaciència amb el personal sanitari que l’atenia, ni un moment de desesperació davant l’agonia quan aquesta va arribar. Sense fer nosa, sense donar gaire feina, sense reclamar el protagonisme que li corresponia, es va apagar com una flama silenciosa envoltada de rostres serens i mirades humides.

Encara una llarga estona vam continuar al seu costat, després que la doctora en va certificar la defunció. Algú va proposar cantar-li “La Vall del Riu Vermell”, com si pugués sentir-nos des de molt lluny. Els gestos privats i socials que acompanyen la mort d’algú proper de vegades no tenen gaire sentit per a qui se’n va, però són útils per als qui es queden. Per això la vetlla va ser tan concorreguda,  fins i tot animada.  La cerimònia de comiat va guardar l’equilibri entre les creences religioses de la Núria i l’agnosticisme  de bona part de la família. I va servir per constatar com és d’important, quan ens fem grans, de conservar un entorn humà familiar, d’amics i de veïns. 

Durant el mes d’ agost he anat a tres funerals més. Tots, de gent gran. Persones que han tingut vides llargues, plenes, complicades i intenses, que han format part d’una generació que sap què és l’esforç i la necessitat. Que ha hagut d’esgarrapar tot el que havia perdut, o li havien pres.  Mereixen la nostra admiració i el nostre agraïment, però sovint no som capaços d’expressar-los fins que no arriba el moment d’acomiadar-los.

Enguany, les nostres vacances han estat un viatge en grup cap a un terreny desconegut. I em pregunto si no ha estat una sort, malgrat tot, que la desgràcia s’hagi aliat amb el calendari per facilitar-nos temps i dedicació per fer aquest acompanyament en el camí final que ens impressiona tant, i que ens ha de resultar cada vegada més familiar.

Alícia, 150 anys al país de les meravelles. Una col·lecció

Durant uns quants anys, cobrint informativament viatges de presidents espanyols i catalans pel món, em va tocar passar -que no vol dir conèixer- per molts països. Les meves filles eren petites i els portava algun detall sempre que tornava a casa. El programa dels viatges acostumava a ser dens, així que de vegades només em quedava l'opció de portar petites joguines o llaminadures comprades a l'aeroport. Vaig decidir que aquell costum havia de tenir algun sentit. I se'm va acudir que compraria un llibre, sempre el mateix títol, en cada país que visités. Havia de ser una obra traduïda a molts idiomes i il·lustrada. Que fos atractiu pels petits i pels adults. De seguida vaig triar "Alícia al país de les meravelles". 

Des de llavors, entre viatges professionals i familiars i les aportacions d'amics rodamóns, hem acumulat una petita col·lecció d'una vuitantena d'Alícies en una trentena de llengües i comprats en mig centenar de països. 

Aquest 2015 ha fet 150 anys que el matemàtic Charles Lutwidge Dogson va publicar Alice in Wonderland, amb el pseudònim Lewis Carroll. En una primera versió, il·lustrada pel mateix Dogson, es va titular “Alice’s adventures under ground”. Hi va recollir les històries que explicava ell mateix a les germanes Liddell. 

 

Dogson estava captivat per la germana petita, Alice. Aficionat a la fotografia, la va prendre com a model moltes vegades, i va immortalitzar la font de la seva inspiració, més o menys innocent, més o menys morbosa.

Tan clàssiques com la història d'Alícia, ho són les il·lustracions de John Tenniel que l'han acompanyat sempre. Des de les edicions més antigues, com aquesta de 1928, trobada en un llibreter de vell a Liverpool...

...fins a les més modernes, que hi incorporen el color, com aquesta edició hongaresa. 

Però l'estranya història d'Alícia, que no encaixa en l'esquema del conte infantil tradicional, entre psicodèlica i surreal, onírica i fantàstica, ha alimentat la imaginació i la creativitat de molts altres artistes, d'estils i inspiracions ben diversos, i que converteixen els llibres en objectes de valor més enllà de la literatura. 

 

 

 

Diu la Wiquipedia que "Alícia al país de les meravelles" ha estat traduït a 174 idiomes. Des del zulú fins l'esperanto. Un incentiu per continuar la col·lecció...

... I per continuar buscant exemplars especials, com aquests comprats a Cuba, 

  

 ... aquests als països balcànics -Bòsnia, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia...-

 

..o a Rússia.

 

O edicions espectaculars, en tres dimensions, com aquestes...

En fi, el 150 aniversari d'"Alícia al país de les meravelles" ha estat un pretext fantàstic per remenar les prestatgeries i revifar, ni que sigui ocasionalment, aquest blog, inactiu des que em vaig traslladar a Peris à Paris

Adéu a Ricart Serra, pintor centenari

Viure intensament 101 anys i arribar fins al final amb un estat mental clar, tranquil i positiu, és un privilegi d'escollits. Manel Ricart Serra (1913-2014) n'és un.

 

 

Pintor fill de pintor, el més gran de vuit germans, la seva peripècia vital i artística va estar marcada pel sacseig de la història. Ben jove, participa activament en la vida cultural barcelonina dels anys 30 i adquireix una sòlida formació tècnica. Però la guerra civil (1936-39) va interrompre els inicis d'una carrera prometedora, situant-lo a ell al front de batalla i a la seva família entre les víctimes dels bombardejos italians a Barcelona. 

El pintor s'obrirà pas a força de necessitat, tenacitat i vocació, durant la postguerra i els anys 50. Treballa el retrat i el paisatge. Experimenta amb estils i busca una expressió pròpia, que acabarà trobant, diu el crític Josep Maria Cadena,  als anys setanta: "Comença a sentir-se plenament ell. Pinta amb absoluta llibertat i dedicació, despreocupat de tot allò que no sigui el seu art. El lent procés ha donat com a resultat una decantació positiva". 

És en aquesta època de plena maduresa que li arriba un cert reconeixement públic. Les seves obres han estat presents en múltiples galeries i exposicions, estan exposades a diversos museus catalans i les han adquirit col·leccionistes europeus i americans.

A l'hora del comiat, la seva filla Anna, també artista, el defineix com un home coherent, discret i respectuós. Lluny d'estereotips, Manuel Ricart Serra ha estat una persona senzilla i elegant, d'una curiositat infatigable, agraït d'una vida gens fàcil i compromès amb els seus valors sòlids, la seva família i el seu temps, que abraça més d'un segle. 

 

Blog nou, per a una nova etapa

He obert un nou blog, que es diu Peris à Paris, per publicar-hi comentaris, cròniques, imatges que tinguin relació amb l'aventura parisenca que he començat. Serà, com aquest, un blog intermitent, sense més pretensió que posar en comú fets, experiències i punts de vista que consideri interessant compartir. El primer post fa referència a la campanya de les municipals, comparant-la amb la política catalana i espanyola.

No tanco l'Entre setmana, perquè espero continuar nodrint-lo d'altres continguts, "no francesos", en la mesura que la dedicació, intensa i extensa a la doble corresponsalia, de TV3 i Catalunya Ràdio, m'ho permeti.

Us espero allà i aquí...

 

Corresponsal a París

El corresponsal acostuma a ser una figura amb un perfil singular, en el periodisme. Potser està una mica mitificada i tot, però amb certa raó. Al corresponsal li atribuïm una saviesa universal sobre la terra més o menys llunyana on treballa. És la nostra mirada i hi confiem, perquè ens explica allò que veu i que nosaltres no podem veure. Utilitza claus que ens són conegudes per ajudar-nos a interpretar els fets. I, sovint, es genera una empatia especial amb ells, perquè tothom coneix algú que treballa fora, si no ho hem fet nosaltres mateixos. 

Fer de corresponsal internacional era una de les funcions que encara no havia assumit, en una trajectòria que ja s'allarga trenta-tres anys. Mai no he triat el que m'ha tocat fer, en aquesta professió. Han sorgit oportunitats que m'han servit per construir una carrera que qualificaria d'intensa, sempre vinculada a l'actualitat diària. L'he exercit principalment a Catalunya Ràdio i TV3, dues cases que sento meves i que em marquen ara un nou desafiament, en molts sentits, al qual faré front amb totes les meves forces i capacitats. 

Aquell "des d'allà on sigui" amb què em vaig acomiadar dels TN cap de setmana ja s'ha concretat. No descobriré ni París ni França, però espero transmetre la seva vitalitat política, econòmica, cultural i social, que, tot sovint, es converteix en l'antesala d'allò que, més d'hora o més tard, ens acabem trobant aquí.

La Gare de Lyon (París). Estació d'arribada del TGV, des de Barcelona

Pete Seeger (1919-2014), cantant i activista

Les casualitats existeixen. Ahir escoltava a la ràdio una versió d'una cançó de Pete Seeger i vaig pensar que feia temps que no se'n sabia res, i que devia ser molt gran. Avui hem sabut que s'ha mort, als 94 anys, potser a la mateixa hora que se'm va creuar al pensament. 

He dedicat una estona a resseguir la seva petja a la xarxa, i hi he trobat un documental biogràfic del 2007 amb un títol que descriu exactament la seva manera d'entendre la professió de cantant: "The power of song". La cançó, per Seeger, havia de tenir un sentit, una utilitat social o política. Al documental hi ha testimonis de Bob Dylan, Joan Baez, Bruce Springsteen i diversos familiars de Seeger que expliquen la seva trajectòria vital i artística.

Nascut a Nova York, en una família de músics, Seeger es va convertir en el principal referent del folk nord-americà, al costat de Woody Guthrie, a qui va conèixer als anys 30, i van formar el grup The Almanac Singers.  De fet, Guthrie és l'autor de la cançó més versionada d'aquell moviment, "This land is your land"  , una de les "cançons necessàries", en expressió de Seeger, que calia donar a la gent. Als concerts de Seeger la seva veu es fonia sistemàticament amb la del públic, especialment quan interpretava cants populars com "We shall overcome". Encara el 2011, amb 91 anys, el cantant va anar a donar suport al moviment Occupy Wall Street i va unir la seva veu, escassament audible, a la dels manifestants. Però si hi ha una cançó de Pete Seeger -aquesta creada per ell mateix- amb missatge contundent des del títol mateix és "If I had a hammer" ("Si tingués un martell") Ell reconeixia que la millor versió la van fer Peter Paul and Mary. Mary Travers, una jove d'estranya bellesa, aconseguia arrossegar tothom quan cantava al "martell de la justícia i la campana de la llibertat".

Peter, Paul and Mary van fer el millor "If I had a hammer", segons Seeger

L'activisme social i polític de Pete Seeger va ser controvertit al seu país. Havia militat en la Lliga de la Joventut Comunista, va ser víctima de la caça de bruixes del maccartisme. Va donar suport al candidat a la presidència pel Progressive Party, Henry Wallace, el 1948, que proposava relacions amistoses amb l'URSS i acabar amb la segregació racial. I, en plena guerra del Vietnam, va acceptar una invitació per visitar Vietnam del Nord. Pacifista convençut, la censura havia prohibit l'emissió d les seves cançons, però Waist Deep in the Big Muddy, un alegat contra la presència de les tropes nord-americanes a Indoxina es va poder escoltar a través de la CBS en els moments més delicats del conflicte. Seeger deia que ell estimava Amèrica, com ho havia fet també, per exemple, Mark Twain, quan s'oposava a la guerra contra Espanya a Cuba, el 1898. Fins al final, Seeger s'ha deixat veure en les campanyes contra les guerres en què han participat els Estats Units, i s'ha compromès també amb iniciatives i moviments de reivindicació social i mediambiental. Va ser, en paraules de Bill Clinton, que li va retre un homenatge el 1994,  "un artista incòmode que es va atrevir a cantar les coses com ell les veia". Va compartir la il·lusió col·lectiva que va significar l'arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, i va participar al costat de Bruce Springsteen, en el concert de celebració per la victòria del primer president negre.

Pete Seeger va haver de declarar davant el Comitè
d'Activitats Antiamericanes
i va ser condemnat a un any de presó

La "cançó protesta", una expressió ara passada de moda, té en Seeger un dels seus pares. De les fonts del moviment folk nord-americà i de la Chanson francesa bevia la Nova Cançó. Moltes peces de Seeger van ser versionades en català. Va tenir certa relació amb Catalunya, com recorda la primera crònica sobre la seva mort que publica Enderrock, a través de Raimon i  Xesco Boix. De les seves actuacions aquí, és especialment destacable la del  7 de febrer de 1971, en ple franquisme, a Terrassa. A iniciativa de Raimon, i aixoplugats per Càritas (entitat de l'església) com entitat organitzadora, Pete Seeger va fer un concert al Pavelló de la Sagrada Família -avui l'Sferic- amb l'aforament desbordat i  que els que hi van assistir no han oblidat mai. Sis dies després, les autoritats franquistes van impedir, amb contundència policial, un segon concert programat a la Universitat de Barcelona. Més recentment, el 1993, participava en el concert "30 anys al vent", en què s'homenatjava Raimon, al Palau Sant Jordi. 

Els cartells que anunciaven el concert tolerat a Terrassa, el 1971

Seeger es va guanyar la vida cantant, durant 74 anys, però mai va entendre la seva activitat com un mitjà per enriquir-se. El seu fill el defineix com un "americà iconoclasta", capaç de construir amb les seves mans una casa sense aigua corrent ni electricitat. Va ser un home de compromisos estables: amb les seves idees polítiques i socials, amb la seva única dona Toshi -morta el 2013, després de 70 anys junts- i amb diverses generacions que, encara ara, en ple segle XXI converteixen les seves cançons en himnes útils per a les seves causes.

 

El repte dels nous Telenotícies

L'estrena dels nous informatius de Televisió de Catalunya mereix segurament el qualificatiu d'històrica. Si més no, en la dimensió de la història que escrivim en minúscula, que és la que serveix per explicar la nostra trajectòria individual i col·lectiva.

Aquest 20 de gener de 2014, a les nou, el Telenotícies Vespre farà la primera declaració d'intencions d'una nova etapa que aspira a ser alguna cosa més que un canvi cosmètic, formal i tecnològic. S'ha anunciat com un primer pas, prudent i ben falcat: res que acaba de néixer és capaç d'explotar tota la seva potencialitat des del primer moment. Però haurà de donar prou indicis del canvi per alimentar les múltiples lectures que se'n faran.

Se'n treuran conclusions de tota mena: sobre la idoneïtat del nou plató, sobre el discurs estètic del conjunt -vestuari, maquillatge, pentinat, colors, fons...- sobre l'habilitat comunicativa dels conductors, sobre el llenguatge televisiu utilitzat pels realitzadors, sobre els criteris dels editors a l'hora d'elaborar l'escaleta, sobre el biaix polític -en un o sentit o un altre- de les notícies...  Que l'anunci d'un canvi als serveis informatius de la televisió pública generi tantes expectatives i concentri tantes mirades és simptomàtic del moment que vivim, com a empresa -TV3-, com a professió -els periodistes- i com a país. 

El repte és aconseguir que, sent-ne conscients, aquests factors no alterin allò que ens toca fer: periodisme que ajudi a comprendre, interpretar i qüestionar la realitat. La nostra fortalesa consisteix a mantenir aquest principi. I que, d'aquí a dues hores, quan Toni Cruanyes digui "bona nit" per primera vegada, els espectadors trobin, al costat de la necessària renovació, el llegat intacte de 30 anys de servei públic. 

Sobre aquest trentè aniversari, podeu recuperar el documental de l'equip de Jordi Muixí  "Trenta anys junts" , un gran treball de revisió de la Història (aquesta en majúscula) de tres dècades, tal com l'ha explicat TV3.
I fer un repàs de tots els presentadors, caretes i decorats des del 1984 
Escoltar els comentaris, records i reflexions de periodistes que han presentat telenotícies
Tot plegat, amb els detalls de la nova etapa que avui comença, al portal 324.cat
Així ho explicaven avui a Els Matins
I, aquest, és el meu últim TN cap de setmana, 19/01/14, amb el nostre comiat al minut 34 

Temps de canvis

Ara que he sabut que deixaré d'editar el Telenotícies de Cap de Setmana el gener que ve, em sembla que potser hauré de canviar el nom d'aquest blog...

Quan se n'han assabentat dels canvis, uns estudiants que em van fer un dia una entrevista l'han refrescat i tornat a tuitejar. I trobo que hi dic algunes coses que ara vénen al cas, encara que els motius del relleu no són ni personals ni familiars.

Tant de bo que la nova etapa sigui tan enriquidora com la que ara s'acaba.  

http://entrelliigams.wix.com/inici#!entrevista-a-joan-carles-peris/c194k

Manuel Vázquez Montalbán, i una "estranya amistat"

El desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán ha estat un pretext perfecte per tornar a parlar de l'escriptor, periodista, poeta, militant, gastrònom, culé, savi... Entre "home del Renaixement" i "enciclopedista", no s'acabaven de posar d'acord per definir-lo la seva dona Anna Sallés i la seva amiga Maruja Torres, en un col·loqui a la Filmoteca, previ al congrés sobre MVM que es fa aquests dies a Barcelona.  Daniel Vázquez Sallés, ha publicat "Recuerdos sin retorno", la memòria de l'experiència del fill, i també han vist la llum "Vázquez Montalbán, una biografia revisada" i "El ruido y la furia", un recull d'entrevistes a càrrec de José Colmeiro. A més, s'ha fet una edició integral de totes les històries de Pepe Carvalho.

Foto de Maria Espeus (1997)

Personalment, quan vaig saber que Manuel Vázquez Montalbán s'havia mort a l'aeroport de Bangkok, d'un infart, vaig recordar de seguida el meu pare, mort, uns anys abans, per la mateixa causa. I vaig pensar que aquella tràgica coincidència afegia un detall més a la relació subtil que tots dos havien mantingut. Vaig explicar-la llavors en un article al diari de la meva ciutat, el Diari de Terrassa. N'he recuperat el retall aquests dies, i em ve de gust que en quedi constància també aquí.

La Plaça del Padró, entre els carrers Hospital i Carme

Tots dos eren fills del Raval. El meu pare era set anys més gran. Van coincidir a la parròquia del Carme, tocant a la plaça del Padró. L'Església, més o menys nacional-catòlica, era l'únic aixopluc tolerat de l'associacionisme juvenil, a través d'Acció Catòlica, fora del falangista Frente de Juventudes. Entre partides de ping pong, passejades i converses, el meu pare es va adonar aviat que aquell noi tenia una intel·ligència fora del comú, ho llegia tot i s'interessava per aspectes i autors incòmodes en aquells primers cinquantes. Més tard, el meu pare va marxar del barri i de Catalunya, i el Manolo va militar en els clandestins FELIPE i PSUC.

Mai més no es van tornar a veure, però aquella relació jove, quasi adolescent, va deixar, curiosament, una petja perpètua. El meu pare, des de les seves pròpies conviccions, en seguia els articles i en comprava els llibres. Començant per aquell "Informe sobre la información" (1963), que esdevindria obra de referència per a molts periodistes, i per aquell "Yo maté a Kennedy" (1972) amb el primer Pepe Carvalho. Indirectament i ocasionalment, sabien l'un de l'altre. Hi havia senyals esporàdics, missatges, petites fites que marcaven la continuïtat d'una vella sintonia personal.  

El meu pare va apreciar molt veure el seu nom entre les persones que el protagonista de "El pianista"(1985) volia que l'acompanyessin en el concert més important de la seva carrera: 

"... un Palau de la Música enteramente para él y en las hipotéticas primeras filas todos aquellos a los que él deseaba como testigos de un exito sólo calificable de indescriptible. Allí, en primera fila, sus padres, Gerhard, Viñes, sus maestros, Mompou, la señora Perla ¿por qué la señora Perla?, tal vez porque era la clienta que más havía insistido cerca de su madre para que le dejara ser músico, Juanito Farré, Vidal, Sebastián Casas, Rafael Peris, Maresma, Miguel Ruiz, la señorita Carmela, los señores Migueloa, todos aquellos rostros en los que alguna vez vio cariño y confianza hacia él..."

Jo me'l vaig trobar quan vivia a Madrid. Ell participava en un acte públic i em vaig presentar. De seguida em va dir, sense que jo li demanés, que la seva relació amb el meu pare, que ja havia mort, havia estat especial, però no va avançar més per descriure-la. Em va semblar que el seu caràcter introvertit, no sé si tímid, li impedia anar més enllà en l'expressió de les emocions.

Encara ens vam veure altres vegades. Jo vivia a tocar del Retiro, i ell no faltava, cada any, a la Feria del Libro. Mentre firmava llibres, ens saludàvem i comentàvem alguna qüestió de l'actualitat.

L'any 2002, la meva mare va rebre un exemplar de la seva novel·la "Erec y Enide", amb una dedicatòria manuscrita:

"en memoria de mi extraña amistad con Rafael Peris"

La dedicatòria a "l'estranya amistat"

A "Erec y Enide", l'última obra publicada en vida, Vázquez Montalbán s'autorretrata com un professor especialista en literatura medieval que aconsegueix els màxims èxits i reconeixements professionals. Però la seva preocupació, arribant a la vellesa, és la de recuperar, reconèixer i valorar les relacions amb les persones més pròximes. A l'última plana, alça la copa d'Armagnac, al final d'un dinar familiar de Nadal, amb sopa de galets, carn d'olla i torrons, i diu: 

"Pase lo que pase, dure lo que dure, recordadme siempre como alguien que os quiso desde su fortaleza de autista, desde una reconocida dificultad para decir con naturalidad: yo os amo".

El Llibre d'estil de la CCMA, un contracte amb la societat

S'acaba de presentar l'edició en paper del Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És a l'abast de tothom: de les biblioteques públiques, de les universitats, dels mitjans de comunicació, dels periodistes i dels ciutadans en general. Ja era consultable a la xarxa des de fa temps, però la cultura predigital encara pesa molt i fa que potser no siguem conscients  de l'existència de les coses fins que no prenen cos d'objecte i les podem tocar.

El Llibre d'estil, quasi 500 pàgines de redacció meticulosa i raonada, és una eina que aspira a estar damunt la taula de treball de qualsevol empresa o professional que es relacioni amb la comunicació. Arran de la seva presentació pública, hi ha hagut mitjans que l'han descrit, de manera simplista, com un manual terminològic amb intencions ideològico-nacionals més o menys explícites.  

Però el contingut del Llibre no té res a veure amb la conjuntura política actual. Va començar a concebre's i a redactar-se quan el terme "procés sobiranista" encara no havia irromput a l'agenda política. És el fruit del treball d'un equip de redacció que s'ha esforçat a recollir, qüestionar, actualitzar i normalitzar la cultura dels trenta anys dels mitjans de la Corporació. 

S'ha dividit en tres blocs: 

- La Guia editorial, la "constitució", com la qualifica el co-coordinador del llibre Lluís Caelles. Estableix un marc general de treball que inclou els valors i els principis que regeixen els mitjans públics, en qualsevol de les finestres que utilitzen per arribar als ciutadans: ràdio, televisió o internet.

- El Manual d'ús dóna les claus per a l'actuació en la feina del dia a dia. Resol dubtes de tot tipus -lingüístics, estilístics, periodístics...- i proporciona eines per respondre a conflictes deontològics que es poden plantejar. 

- Els criteris lingüístics. L'ús correcte de la llengua és un dels principals mandats dels mitjans de la Corporació. I el portal lingüístic ÉsAdir n'esdevé un recurs bàsic, no només per a Tv3 i Catalunya Ràdio, sinó per a qualsevol mitjà que s'expressi en català. 

Segur que la majoria d'usuaris dels mitjans públics de la Generalitat s'han fet preguntes que, ara, es poden trobar contestades al Llibre d'estil: 

Per què hi ha informacions que veiem en altres mitjans i que a TV3 i Catalunya Ràdio no hi apareixen mai? 

Quins criteris s'estableixen, per al tractament de les catàstrofes, del terrorisme, dels conflictes?

Com s'explica que les narracions esportives no siguin "neutrals"?

Quines precaucions es prenen per informar sobre qüestions científiques?

Com es preveu la presència dels infants i adolescents en la programació?

Quines condicions deontològiques assumeixen els professionals? Poden rebre regals? Poden treballar en altres mitjans? 

Qüestions com aquestes queden recollides en una obra que vol fer transparent una manera d'entendre la comunicació i, alhora,  és un contracte amb els ciutadans-contribuents, a qui ens devem. Coneixedors, a través del Llibre, de les normes que ens hem donat, poden exigir que es compleixin.

De vacances a Xipre. Una illa sempre a punt del drama

Què se'ns hi havia perdut, a Xipre? Per què havíem decidit anar-hi de vacances? Perquè, com fem des de ja fa anys, busquem destinacions que siguin molt més que una imatge turística atractiva. Entre dotze persones de dues generacions hi ha interessos i mirades diferents, però una mateixa voluntat de convertir les vacances en una oportunitat per conèixer i, si pot ser, entendre millor el món. I Xipre reunia moltes característiques que en feien una destinació ideal.

Les banderes dels dos Xipres, sempre, associades
a les de Grècia, al sud  i Turquia, al Nord 

Qui té una relació mòrbida amb l'actualitat no es podia resistir a veure, directament, l'escenari on, la matinada del 16 de març de 2013, es va estripar un dels dogmes sagrats del sistema financer i capitalista europeu: el de la garantia dels dipòsits bancaris, si més no per sota d'una certa quantitat de diners. Aquells que, sobre el paper, havien de ser-ne els defensors més gelosos van ser els que posarien en qüestió aquesta norma bàsica de confiança. Calia parlar-ne amb xipriotes, que no perden el tarannà tranquil i plàcid quan es reconeixen en el paper de conillets d'índies de la Unió Europea sota la batuta de la troika.Veuen esllanguir-se l'economia del país, però alimenten la vaga esperança d'un futur daurat gràcies a les grans bosses d'hidrocarburs descobertes prop de la costa sud de l'illa. 

La intervenció de l'economia culmina una trajectòria de poc més de mig segle trepidant per als xipriotes. Han protagonitzat una sagnant lluita per la independència (1955-1960); han viscut episodis de violència alimentats des d'Atenes i Ankara (1960-65) i un cop d'estat instigat per la dictadura dels coronels grega contra l'arquebisbe Makarios per aconseguir l'enosis (la unió amb Grècia) que va desencadenar la invasió militar turca (1974) que implantaria la República Turca del Nord de Xipre (només reconeguda per Turquia); han entrat a la Unió Europea i han votat en un referèndum de reunificació (2004) que obtindria el sí dels turco-xipriotes i el no dels greco-xipriotes, que veien en el pla Annan excessives concessions als turcs. Només l'enumeració dels fets ja esgota...

Al museu de la lluita per l'alliberament de Xipre, imatges
d' executats pels britànics, davant la forca autèntica que van emprar

Les convulsions contemporànies no són més que la continuació d'una història de dominacions justificades per la seva ubicació estratègica a la Mediterrània oriental. Situats entre la península d'Anatòlia, les costes del Líban, Síria i Israel i a poca distància d'Egipte i el canal de Suez, els xipriotes han estat sota el jou dels assiris, egipcis, perses, grecs, els cavallers croats, la dinastia francesa dels Lusignan, l'imperi bisantí, venecians, genovesos, els otomans i la Gran Bretanya. El llegat cultural i històric d'una trajectòria tan agitada és riquíssim. I, de vegades, amb episodis que ens toquen de prop, com la presència d'una reina catalana, Elionor d'Aragó, nascuda a Falset, una "dama de ferro"que va regnar el segon terç del segle XIV. 

Castell de Sant Hilarion, palau d'estiu dels reis, en època d'Elionor d'Aragó

Salamina i Paphos: visita sense aglomeracions de valuosos vestigis romans  

La ferida oberta que representa la divisió de Xipre es concreta en dues imatges que no haurien de faltar en qualsevol itinerari no convencional per l'illa. La primera és la de la Nicòsia esquinçada per la Línia Verda que s'allarga més enllà de la ciutat, d'est a oest, de mar a mar. Nicòsia/Lefkosa és l'única capital del món dividida per una frontera. Els carrers s'interrompen abruptament contra bidons, murs fortificats, filats electrificats i garites de vigilància. A tocar i a l'interior de la zona de ningú, la ciutat està degradada i deserta. L'única excepció, des del 2008, és al voltant del pas que es manté obert al final del carrer Ledra, el més popular i comercial, per on els xipriotes poden passar d'una banda a l'altra, mostrant el document d'identitat.

Pas barrat, en un carrer de Nicòsia, tocant la Línia Verda

La segona imatge la trobem a Famagusta. Fa segles era considerada la ciutat més rica del món. Durant els primers setanta era una destinació de moda, com un Saint Tropez oriental, que convocava actors, intel·lectuals, músics, milionaris i espies. Amb la invasió turca, els greco-xipriotes van fugir, deixant les taules parades i els armaris plens. Els turcs van fer seva la ciutat, però el barri de Varosha, el nucli principal d'aquella població dinàmica, va quedar intacte, per decisió de l'ONU, de cara a facilitar possibles futures reclamacions de propietats. Des de llavors, no s'hi pot entrar, la vegetació s'ha apoderat dels carrers, no queda un vidre sencer a les finestres, els coloms fan niu a les cases i el conjunt s'ha guanyat el nom de ghost city o de dead town. Els soldats intenten impedir que es facin fotos des de les tanques d'aquest monument a la vergonya de l'ocupació turca.

Varosha, Famagusta. El barri abandonat, la imatge de l'ocupació turca

El nord ocupat potser és un dels llocs del món amb una major densitat de banderes per km quadrat. La turca apareix sempre tutelant la de la jove i ignorada república del nord, recordant que hi ha un exèrcit d'un milió d'homes (30.000 d'ells permanentment a l'illa) disposats a no cedir un pam d'aquell territori. Els mateixos turco-xipriotes són crítics amb l'ocupació i amb l'arribada de colons provinents de Turquia, que estan canviant les proporcions demogràfiques de l'illa. I fins i tot l'opinió pública turca comença a qüestionar els recursos que exigeix mantenir la fantasmagòrica república xipriota, quan Erdogan no s'estalvia retallades sobre la seva població mentre calcula l'abast de les protestes de fa unes setmanes a plaça Taksim. L'islamisme guanya pes progressivament. El símbol, les esglésies gòtiques que han canviat el campanar pel minaret.

Golden Beach, a la península de Karpaz

La bellesa natural de les costes es fa més viva al nord, amb platges intactes d' aigua transparent i sorra blanca, on és possible, amb sort, (que a nosaltres ens va mancar), assistir al naixement de desenes de petites cries de tortuga que es llancen a la cursa de la supervivència cap a les onades, sota el vol esmolat dels gavians, convertits en administradors de la selecció natural. Però l'animal "símbol" de Xipre -en això ens assemblem- és el ruc salvatge, que pastura en ramats lliurement per tota la península de Karpaz.
A l'interior, la sorpresa són les muntanyes de Troodos, que arriben quasi als 2000 metres i compten fins i tot amb una estació d'esquí. El paisatge recorda el del Pirineu i, en cotes més baixes, la vida rural transcorre com des de fa dècades. Sota l'ombra refrescant de la parra farcida de gotims els més vells veuen passar el temps i prenen la fortíssima zivània, la variant d'aiguardent local, mentre valoren les coses que passen, amb preocupació moderada. N'han vist passar tantes, ells i els seus avantpassats!

L'ombra fresca, frondosa, dolça de les parres

Si us les trobeu a la muntanya...

No es coneixien totes, entre elles. Treballaven en feines ben diverses, procedien de sectors socials diferents, vivien situacions familiars i personals de tota mena i, ideològicament, cadascuna tenia la seva motxilla. Compartien la condició de ser mares i d'orbitar a l'area de Terrassa.

Un dia van decidir anar a caminar juntes.  De les primeres excursions van anar passant a objectius més ambiciosos i, des de fa quatre anys, es reserven uns dies a l'estiu per fer les grans travesses pirinenques. Van començar amb Carros de Foc, van continuar amb La Senda de Camille, Pass'Aran i, aquest any, La Porta del Cel  amb un desnivell acumulat d'11.000 m i 65 km de recorregut.

Sempre han estat catorze, en aquestes aventures d'estiu. No sempre les mateixes catorze, però catorze. 

Formen un grup atípic en plena muntanya. Els excursionistes que se les troben es fixen en l'energia i la decisió d'aquesta colla de dones en plena maduresa, disciplinades, solidàries, en estat de conversa permanent  i amb tendència al bon humor de tots els colors. Prenen el sol, es banyen als llacs i es pinten les ungles dels peus.

Quan van començar a sortir plegades potser es preocupaven més de la identitat grupal, i es van posar el nom de Dames del Trekking i van obrir un blog. Avui, ni nom ni blog (inactiu des del 2011) semblen gaire importants al costat d'allò que sí que ho és: l'acció i la relació. 

Tornen a casa acolorides i potser una mica adolorides. Però amb la satisfacció d'haver superat un nou desafiament i d'haver explorat, en companyia, un territori proper a la felicitat.