Sant Llorenç (2). Per on pujar-hi?

El meu amic Marcel Puig, muntanyenc i fotògraf apassionat (les fotos que il·lustren aquest escrit són seves), el primer que va assolir l'objectiu dels Cent Cims, em retreu que després d'haver publicat aquest post sobre Sant Llorenç del Munt en què anunciava nous escrits sobre aquest massís que ens és tan proper, encara és l'hora que ho faci.

Té raó. Però tots -i jo el primer- ens hem d'acostumar a la respiració irregular i anàrquica d'aquest bloc, que creix a impulsos gens planificats.

Tot i així, em ve molt de gust tornar a parlar de Sant Llorenç i em decideixo a penjar aquestes quatre ratlles que vull que serveixin també de crida per als coneixedors de la muntanya que vulguin afegir la seva experiència. Es tracta de deixar constància de tantes rutes per arribar a la Mola com conegueu. Jo, per començar, deixo aquí sota una relació de les que he recorregut personalment i que ara recordo. Aquesta llista incompleta espera la vostra aportació.

1- La clàssica Can Robert-Can Pobla-La Mola.

2- Coll d'Estenalles-Coll d'Eres-Morral del Drac-La Mola, amb les seves grans perspectives.

3- Des de Can Pobla pel canal de l'Abella-Morral del Drac-La Mola.

4- Des de La Barata, per can Pèlacs i la canal del Pi Tort.

5- Des de Matadepera (Can Prat) pel camí dels Monjos.

6- Per la Gran Diagonal, que ara no sé si m'hi atreviria.

7- Per la canal del Mico, amb aquella mica de grimpada.

8- Des del Marquet de les Roques (Sant Llorenç Savall) per la font de Llor i el Coll d'Eres.

9- Cavall Bernat-Can Pobla-La Mola.

Per què plega, ETA?

Quan ETA estava en actiu i cometia algun atemptat, sempre hi havia algú que preguntava per què. Com si la seva lògica, com tantes lògiques militars, tingués res a veure amb la racionalitat.

Explicar per què ETA fa el que fa sempre ha estat un camp molt donat a l'especulació. El seu món, opac i clandestí, facilita la creació d'escenaris polítics hipotètics que potser són versemblants, però que no  s'ajusten necessàriament a la realitat.

Ara que ha fet l'anunci més esperat després de mig segle d'existència, també ens preguntem les raons que l'han portat a deixar les armes sense plantejar cap contrapartida.

Aquests dies se'n donen moltes, d'explicacions. Cadascú posa l'accent en aquella que més li convé des de la seva òptica. La diferència és que, en aquest cas, no són fabulacions, sinó que formen part d'una explicació complexa que té, almenys, aquests elements. 

1- La pressió de la policia i de la justícia. És l'argument clàssic del govern i els partits polítics espanyols. És veritat que les policies francesa i espanyola tenien escanyada l'organització. Administraven operacions antiterroristes, batudes i detencions una vegada i una altra a banda i banda de la frontera franco-espanyola. I des que ETA va trencar un codi intern no escrit, el de no matar en territori francès (va matar dos guàrdies civils a Capbreton el 2007 i un gendarme francès prop de París el 2010) el govern de Sarkozy no l'ha deixat respirar. La cúpula d'ETA ha caigut tantes vegades com s'ha reconstituït. I la demostració de fins a quin punt els escassos efectius de l'organització estaven controlats i identificats és que, menys de mitja hora després de fer-se públic el comunicat del 20 d'octubre, la policia va facilitar la identitat dels tres encaputxats que el van llegir. És en aquest terreny que es pot parlar de derrota militar d'ETA.

2- La capacitat d'arrossegament de l'esquerra abertzale. Feia anys que l'esquerra abertzale plantejava, primer amb la declaració d'Anoeta, després amb la d'Altsasua i finalment amb la de Gernika, que era l'hora d'apostar només per les vies pacífiques. ETA, però, es feia de pregar. I no ha fet el pas que li reclamaven fins que no ha constatat el potencial de la via democràtica: Bildu aconsegueix presentar-se a les eleccions municipals i esdevé segona força política a Euskadi i setena a tot l'estat, amb més de 313.000 vots.

3- L'esgotament moral dels presos. Més de 700 condemnats per pertànyer o estar relacionats amb ETA compleixen condemna a les presons espanyoles i franceses. L'aplicació de la "doctrina Parot" fa que molts d'ells s'enfrontin, pràcticament, a una cadena perpètua. El mes de setembre es van afegir a la declaració de Gernika. Els presos i les seves famílies hi veuen l'única via de futur, davant la constatació del fracàs de l'estratègia militar.

4- La pèrdua del suport social. És pràcticament una conclusió dels factors anteriors. La xarxa de silencis, complicitats i suports a ETA s'ha anat estovant a Euskadi.  La capacitat de regenerar la militància de l'organització va de baixa. I, en molts casos, a les noves generacions els manca l'experiència i la formació "militar" d'altres temps i són molt més vulnerables, com demostra l'èxit de les accions policials.

5- L'aïllament internacional. ETA era l'únic moviment terrorista viu del món occidental. En un món sense els vells blocs, només trobava certa acollida a Veneçuela. En el context europeu, l'estratègia armada està totalment desprestigiada a conseqüència, entre d'altres factors, de l'impacte de les accions d'Al Qaeda.

6- El mirall d'altres vies pacífiques. Diuen a l'entorn abertzale que han seguit amb molta atenció el procés de consultes sobiranistes que s'ha fet als municipis catalans. Mirant més enrere, també Josep-Lluís Carod-Rovira reivindica la seva trobada amb membres d'ETA com una oportunitat en què va fer pedagogia de la via exclusivament democràtica a la independència. Però no només aquí:  a Escòcia s'està obrint el camí d'un referèndum a mig termini sense confrontació aguda amb Londres. Aquestes experiències creen expectatives superiors d'èxit per a les aspiracions independentistes que el recurs a les armes, que fins ara actuava com a tap, pretext i excusa.

Més enllà d'aquests factors, n'hi pot haver d'altres, relacionats amb la dinàmica interna de l'organització o amb pactes secrets acordats amb el govern espanyol.  Només es descobriran, si existeixen, quan els protagonistes en parlin. Mentrestant, la resta podem elucubrar, com ho feien alguns quan intentaven explicar els perquès d'Hipercor, Vic, Lluch, Isaias Carrasco o tants d'altres.

Cuba, tot esperant

"Nosotros hacemos como que trabajamos y el estado hace como que nos paga" ens va dir aquest estiu un taxista de La Havana. Aquesta frase, més que una ocurrència, és la síntesi de l'esquizoide realitat econòmica de Cuba, que sobreviu entre l'agonitzant moneda nacional -el peso- i el CUC -el peso convertible- que té el valor de la divisa dels Estats Units i que es va instaurar per combatre la dolarització del país. L'estat paga als treballadors dos-cents pesos nacionales mensuals i els proporciona encara, via llibreta de racionament, petites quantitats de productes bàsics, com pa, sal, oli o carn (un picadillo que no se come ni mi perra...). Però qualsevol producte elaborat de consum només es pot adquirir amb CUC, de manera que els cubans es veuen abocats a aconseguir-ne per mitjans extralegals. Un CUC equival a 24 pesos.

"Resolver", com sap tothom que ha viatjat a Cuba, és el sinònim de "inventar". Són els verbs que defineixen la capacitat dels cubans de buscar-se la vida, de trobar el camí per solucionar els problemes del dia a dia. És la resposta a l'escassedat i la pobresa imposada per decret. Cada cop hi ha més gent que trafica amb petites quantitats de tabac, rom o carn de vedella. El cubà s'ha espavilat, durant anys de "periodo especial", després de la caiguda de la Unió Soviètica i en ple bloqueig nordamericà, a trobar allò que li manca. Actualment, l'ajuda veneçolana -en petroli i productes manufacturats- està substituint el subministrament massiu que, durant quasi tres dècades, arribava dels països de l'est d'Europa. Això permet allargar la impostura d'un sistema que ha col·lapsat i que només conserva una figura indiscutida en l'imaginari col·lectiu: el Che Guevara. La popularitat de Fidel, de Raúl, de Camilo Cienfuegos o qualsevol altre dels barbuts de Sierra Maestra queda eclipsada per la figura messiànica del metge-guerriller argentí.

Fins i tot el castrisme admet ja que la via cubana al socialisme és morta. "O rectificamos, o nos hundimos", (discurs 18/12/2010) va dir Raúl, de qui la gent menys crítica amb el règim espera reformes quan l'ombra allargada del seu germà Fidel hagi desaparegut. 

El 30 minuts que firma aquest diumenge Isabel Galí agafa la frase de l'actual president cubà com a títol d'un recorregut a la Cuba en permanent estat de gestació de no-se-sap-què. El reportatge coincideix amb l'entrada en vigor d'una de les mesures considerades simbòliques dels temps que s'acosten: Des d'aquest primer d'octubre es permet comprar i vendre cotxes. Fins ara, només es podien vendre els vehicles que ja circulaven abans de la revolució. Ara, als impressionants Plymouth, Chrysler, Chevrolet, Pontiac, Buick o Studebaker dels anys 50 s'hi afegeixen els atrotinats Lada soviètics i els Toyota i Hyundai asiàtics que han arribat més recentment.

I també és imminent la llei que autoritzarà la compra i venda de cases.  Tot plegat, amb limitacions i  grans càrregues d'impostos, com les que també han de suportar els particulars que s'han acollit a la possibilitat de llogar habitacions per a turistes.

La gent parla de la situació del país cada cop més obertament. Però l'oposició militant sent encara l'alè del règim al clatell, i atribueix al terror de la repressió la falta de resposta organitzada al carrer.
Però és clar que l'explicació del curiós moment de vigília cubà és molt més complex.
Mentrestant, a la Casa de la Trova de Santiago canten les velles i les noves veus, a la plaça esglaonada de Trinidad cada nit es reuneixen centenars de persones a ballar i prendre rom i cervesa Cristal o Bucanero i al Malecón de la Havana, cada capvespre, les siluetes es retallen sobre un l'horitzó on s'amaga un somni invisible i sovint decebedor. Com si res no hagués de passar, com si hagués de passar tot.

Si teniu una estona, mireu la pel·lícula Havanastation, gran sensació cinematogràfica del moment i seguiu a twitter o al seu blog la veu opositora de Yoani Sánchez. I escolteu fins a avorrir-vos Chan Chan

Les altres confessions de Jaume Cabré

La publicació de la novel·la "Jo confesso" de Jaume Cabré, que es perfila com un dels esdeveniments editorials no sé si de la temporada, l'any, la dècada o el segle (cal esperar el veredicte dels lectors) m'ha agafat acabant la lectura d'"El sentit de la ficció",  reeditat onze anys després de veure la llum. Cabré hi reflexiona sobre el fet d'escriure, sobre la seva manera d'enfrontar-se a una novel·la, sobre les angoixes i satisfaccions que acompanyen el procés creatiu, sobre les seves lectures, sobre la importància de la música... 125 pàgines que em fan encarar el miler de la nova obra amb sensació de tenir coneixement de causa. De la causa de l'escriptor.

En reprodueixo alguns fragments a mode d'invitació a la lectura abans de la lectura.

PER QUÈ ESCRIC, PER QUÈ ESCRIU UN ESCRIPTOR

"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicable."

"La passió per la lectura em va portar a l'escriptura. Quan una novel·la m'havia arravatat, em negava a acceptar, quan arribava a l'última plana, que s'havia acabat i en perllongava la vida afegint-li unes pàgines o uns capítols més."

EL PROCÉS CREATIU

"Quan començo una nove·la, no sé sobre què vull escriure, ni quant de temps hi hauré de dedicar, ni si val la pena l'esforç. Només sé que vull escriure, i malfrat el cúmul d'incerteses personals ue solc arrossegar, m'envaeix una estranya fe en mi mateix perquè sé que la inversió en hores, energia i vida em durà a un resultat, bo o dolent, però no em durà al no-res."

"Durant el temps necessàriament llarg que duri aquest procés (d'elaboració d'una novel·la) el novel·lista viu la novel·la, la treballa des de dins o, si ho voleu, fica dins seu la novel·la i la porta al damunt durant la seva vida És l'única manera de de comprometre't de debò amb allò que escrius."

 "Quan començo una novel·la, no sé quina de les infinites possibilitats adoptarà; no sé si tendirà cap a un cantó o cap a un altre. Escriure és moure's entremig de la marejadora llibretat de la creació."

 "Quan puc dir sense mentir que estic començant la novel·la, no sé quin final tindrà i justament em poso a escriure per descobrir-lo. Segurament, perquè el meu objectiu no és arribar a un final argumental concret sinó simplement escriure. El fet d'escriure té sentit per ell mateix: és plenitud." 

PER QUÈ EN CATALÀ

"Al llarg de la meva carrera, sobretot a Espanya i una mica a França, m'han fet reiteradament la pregunta de per què escrivia en català. Sempre m'ha estranyat que em fessin aquesta pregunta perquè la resposta és òbvia. Escrius en la teva llengua. Escrius en la llengua amb la qual pots rosegar el ossos de l'ànima. Escrius en la llengua del teu paradís perdut. I en el fons saps que no has fet tu una tria de la llengua sinó que la llengua t'ha triat a tu."

MÚSICA I LITERATURA

"Crec que no hem de reservar per al poeta la capacitat musical del llenguatge. El prosista també pot prendre's el devenir del text com un devenir musical"

"Pretenc que la meva prosa tingui música interna; les frases tenen la llargària que han de tenir i els paràgrafs també. La col·locació de cada paraula està pensada tant per la seva necessitat d'aparició, com per l'efecte que produeix en el conjunt. I tot plegat té, per tant, una intenció profunda, perquè així expliquem més d'una cosa a la vegada: ho diem tot, com a la vida."

LA CRÍTICA

"És clar que la relació entre l'escriptor i el crític és dramàticament injusta. El crític, després d'una lectura que l'ha ocupat una setmana (en el millor dels casos), santifica o maleeix amb un article escrit en una tarda una feina que s'ha construït durant potser dos o tres anys o més. Això no és equilibrat ni ho podrà ser mai"

TEMPS PER LLEGIR

"Una de les grans inexactituds del nostre segle és aquesta afirmació tan sentida: "no tinc temps per llegir". Qui ho diu no menteix, però no és precís. Hauria de dir: "En la meva escala de valors, la lectura està relegada a la novena posició i per tant no trobo mai el moment idoni". Perquè aquesta persona ha llegit revistes i diaris, ha passejat, ha mirat la televisió, ha badat dalt del tren o del metro, ha dormit... Tothom té temps per llegir, si vol llegir."

A la taula i al tuit, al primer crit

Internet ha democratitzat la gastronomia. I també molts altres àmbits de la vida, però avui escric amb la panxa buida i em vull fixar en l'impacte de la xarxa als fogons. No em refereixo als dels restaurants, però m'hi aturo un moment: els xefs han assumit que la imatge digital del seu establiment és fonamental. Tenen cura de les seves pàgines web i vigilen de prop els directoris -com aquest, aquest altre o aquest - que classifiquen els establiments amb tota mena de detalls d'acord amb criteris geogràfics, de preu, d'ambient o d'estil culinari. Saben que un comentari negatiu a la xarxa d'un client sense resposta pot tenir l'efecte d'un spam incontrolable que s'escampa i  que acabi amb la reputació del restaurant.  Però crec que encara no s'han pres prou seriosament la presència a Twitter. Segur que hi ha exemples que em desmentiran, però costa de trobar-hi cuiners que, a més, en facin un ús amb intenció "professional". Els noms més coneguts de la constel·lació Michelin en són absents. Entre els mediàtics, Sergi Arola l'utilitza per comunicar-se amb els amics, compartir passió barcelonista o fer alguna reflexió en clau gastronòmica. Ada Parellada  hi té un compte, però el fa servir per enllaçar amb el seu bloc o amb publicacions on col·labora.  Carles Gaig és a Twitter, però pràcticament inactiu. D'altres, com  Nando Jubany o Carme Ruscalleda, no els he trobat.

Em pregunto per què, acostant-se l'hora dels àpats, no rebem desenes de piulades de restaurants anunciant el plat o el menú del dia. No se m'acudeix un sistema més directe i barat de promoció, però no sóc capaç de trobar ningú que ho faci. Potser perquè avui la presentació d'un plat és un gènere que oscil·la entre la tesi doctoral i la poesia barroca, i no se sap com fer-li la boca aigua al lector només en 140 caracters. Sí que he trobat en canvi algú que és capaç de tuitejar receptes. És una canadenca, Maureen Evans,  coneguda com @cookbook a Twitter. Acaba de publicar un llibre, Eat-tweet , on en recull més d'un miler. Té mèrit l'esforç que fa, però cal saber traduir el seu estil hiper-comprimit. Així descriu el pa amb tomàquet. 

cookbook Maureen Evans

Pa Amb Tomàquet: Cut,tst 4long slices >dayold baguette. Rub hot+halvd peeld garlc, halvd juicy tom. Top+salt&plenty of olvoil. Srv immed.

i així les croquetes d'espinacs

cookbook Maureen Evans

Croquetes D'Espinacs: Brwn¼c onion&oil; mix thick@med+3T flr/c milk. Blend+c cookdspinach/s+p. Roll20 T balls+btnegg,brdcrmb. Chill,deepfry.

S'estalvien aquest esforç de síntesi els de receptes.cat , que es qualifiquen com "la xarxa social catalana de cuina".  Fan arribar cada dia al timeline unes quantes receptes, però només el nom del plat, que es vincula a la pàgina web.

Però quan parlo de democratització gastronòmica d'Internet em refereixo sobretot a l'enorme tràfic de receptes que omple la xarxa. Només cal donar un cop d'ull a alguns dels llistats de blocs sobre cuina, com aquest o aquest altre per adonar-se que molta gent que mai no s'havia atrevit a escriure una ratlla, i menys encara a publicar-la, ara gestiona el seu bloc de cuina i ha creat la seva pròpia xarxa de lectors, comentaristes i col·laboradors.

En general es tracta de blocs que donen una gran importància a la il·lustració. No és una novetat, que el menjar ha d'entrar pels ulls. Cada cop és més freqüent que la gent, quan menja fora de casa, retrati amb el mòbil el plat que li han servit (de fet, jo mateix il·lustro aquest post amb plats que he tingut a la taula durant aquestes vacances) i, potser abans d'arribar a les postres, ja l'ha tuitejat o n'ha escrit un breu comentari al bloc, incorporant-hi o no la recepta. D'aquests, n'hi ha molts exemples, i generalment amb noms suggerents com La felicitat es menja, o Cuinar per fer feliç... Trobem propostes  sofisticades, com Deliciosa Martha, que evoca una pel·lícula "gastronòmica" de culte i que es recrea -fotos incloses- en l'experiència d'haver menjat al Bulli poc abans del seu tancament. D'altres, molt d'estar per casa, com aquest bloguer de Vitòria  que ha penjat centenars de receptes casolanes per menjar cada dia "a la basca", o sigui, bé.

Però menjar, com tots els plaers viciosos, pot portar-nos pel pedregar. La saviesa popular és plena de faules i contes que deixen els golafres sense mida en situacions molt compromeses... A Internet també hi ha propostes que ens evitaran les ordres imperatives del metge després d'una analítica. Entre elles, mereix una atenció especial Ets el que menges, una revista feta per periodistes, nutricionistes i cuiners, que intenten convèncer-nos que alimentar-nos de manera sana no és incompatible amb el plaer de menjar. És el que persegueix també, sense pretensions, Cuina i Salut, que complementa la gastronomia amb altres ofertes lúdico-saludables, com passejades per descobrir Barcelona.

Vacances per a què?

Mig país ha començat vacances. O vacacions, que el  diccionari català –valencià-balear de l’IEC també recull aquesta paraula. Els romans parlaven de vacatio per referir-se al temps en què es dispensava d’una obligació o es deixava una feina desocupada, en suspens. I feien servir el verb vacare per descriure l'acció de la inacció, o sigui per vagar o vagarejar, dues paraules que quan les pronuncies et fan venir ganes de fer un badall. 

El de fer vacances és un dret recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (article 24) però això no significa que estigui reconegut a tots els estats. En el nostre marc jurídic, la constitució espanyola copia la fórmula de la declaració de l'ONU i parla del "dret a les vacances periòdiques retribuïdes", a l'article 40.2. O sigui, que això ho tenim, i en època de retallades i revisions de conquestes socials és bo deixar clar que hi ha coses que es poden tocar i d'altres que no. 

La qüestió és: què en fem de les vacances. 

Descansar, desconnectar, posar el cos i la ment en posició de baix consum, com un aparell en stand by és una opció. 

Aprofitar per escometre una feina pendent, domèstica o no -pintar el pis, canviar els mobles, acabar de llegir o d'escriure una novel·la, ordenar els llibres, la roba, les idees, les relacions o la vida- n'és una altra.

N'hi ha que opten per canviar les rutines de cada dia per les rutines de la segona residència fins a tornar a sentir ganes de reprendre les de la primera. 

I d'altres decideixen que, de vacances o no,  l'"estrès" és irrenunciable.  Planegen viatges amb intencions ben diverses: culturals, d'aventura, solidaris, esportius, de descoberta natural o humana...

Sigui quin sigui el model, al final de les vacacions podem tornar a la roda amb el sentiment que, malgrat les nostres lloables intencions,  no hem carregat prou les bateries vitals, o bé que anem sobrats de noves energies, i la patacada, en els dos casos, arriba tard o d'hora. 

A casa, des de fa anys les vacances són una oportunitat de descoberta del món, amb la mirada de dues generacions, per intentar entendre'l i explicar-lo millor. Això representa esforç, il·lusió i algunes renúncies. Però comporta sensacions tan intenses que el calendari laboral o acadèmic es converteix en  el període que hi ha entre agost i agost. 

El Palau Güell, visita urgent

Estic convençut que és un atractiu emergent de Barcelona.  S'ha reobert fa poc i discretament al públic, un cop finalitzades les tasques de restauració (que han durat, en diverses fases, 21 anys). Potser per això els operadors turístics no l'inclouen encara com a visita obligada. El Palau Güell, situat al Carrer Nou de la Rambla, és una de les obres de Gaudí menys visitades de la ciutat. És comprensible que els turistes facin cues llarguíssimes a la Sagrada Família, que té i ha tingut una promoció icònico-religiosa-mediàtica incomparable amb cap altre monument de Barcelona. I també ens hem acostumat a les aglomeracions a les portes de la Casa Milà i la Casa Batlló, al Passeig de Gràcia. Però al Palau Güell, de moment, s'hi pot anar sense haver de suportar cues ni empentes. I sense presses, amb un sistema d'audioguia eficaç i ben documentat.

Aprofitant un d'aquells espais de lleure intersetmanal que em proporciona el fet de treballar de dijous a diumenge, l'he visitat. I m'ha complagut tant que he decidit escriure aquest post per recomanar a qui el llegeixi que s'afanyi a anar-hi. Potser quan d'altres veus, amb més solvència cultural que la meva, o amb major impacte social, comencin a cantar-ne les excel·lències, esdevindrà una altra destinació gaudiniana massificada. 

 

No em toca glossar les característiques ni la història de l'obra. La Xarxa permet documentar-les sobradament. Però no vull deixar de dir que he experimentat una sensació quasi morbosa passejant per les estances on va viure la totpoderosa família Güell. Crida l'atenció que Eusebi Güell s'entestés a bastir una residència tan exclusiva en un dels carrers de pitjor reputació  d'aquella Barcelona de canvi de segle (XIX-XX), que havia rebentat les muralles i oferia a la burgesia nous espais on instal·lar els seus aparadors de poder. El nou urbanisme de Cerdà no s'entén sense la complicitat d'una classe social que feia els diners a cabassos. Diu l'audiovisual que es projecta en una de les sales del palau, que Güell, segons Forbes, ha estat una de les 25 fortunes més importants de la història. Com que diner crida diner, es va casar amb Isabel López, filla d'Antonio López, Marquès de Comillas. Indiano, com el mateix Güell, la seva fortuna pastada gràcies al tràfic d'esclaus, el tabac (Tabacos de Filipinas) i el transport marítim (Compañía Transatlántica) li van proporcionar una posició privilegiada, amb gran capacitat d'influència en la monarquia de l'època.

A la filla del marquès mai li va acabar de fer el pes de viure en la vella i degradada Barcelona, a tocar dels prostíbuls més concorreguts de la ciutat. Potser per això Güell va cedir i van acabar fent mudança. Però no a l'elegant Eixample, sinó a la muntanya, on la megalomania del mecenes i la genialitat de l'artista s'havien d'ajuntar per assajar un fracassat projecte de ciutat perfecta que es diria Park Güell.

 

El Palau Güell, situat en un carrer estret i ocupant una finca relativament petita, mai no tindrà la majestuositat de les grans cases del Passeig de Gràcia. És una de les primeres obres de Gaudí, i la façana (en va arribar a presentar 25 projectes!)  és també més discreta. Però la visita paga la pena: des de les cavallerisses del soterrani fins a les xemeneies cobertes de trencadís acolorit del terrat, amb vistes a la ciutat, des del vell Raval estant. 

Si en sortir voleu anar a fer un mos, només heu de caminar uns metres fins al Bar Cañete, al carrer de la Unió, paral·lel a Nou de la Rambla. Tapes de categoria.