El valor del resum de l'any de TV3

La imatge d' "El repte de decidir

 Des del 1983, TV3 emet, a finals de desembre, un resum de l'any que s'acaba. El resum del 2012 porta el títol "El repte de decidir"  i l'ha dirigit Jordi Muixí. La seva lectura de l'any es construeix a partir del canvi de paradigma polític que estem vivint.  Ell també es va encarregar, entre d'altres, del resum del 2008, l'any de l'esclat de la crisi i de la primera victòria de Barack Obama i li va dir "Esborrany d'un nou món" . Trobar un fil argumental de tot un any per sintetitzar-lo en un programa de televisió, i defensar una tesi a partir dels fets, imatges i declaracions més rellevants em sembla un repte difícil, i és admirable la feina dels companys que se n'han sortit, any rere any. Els de 2011 "Un món en qüestió" i de 2010 "Punt d'inflexió" donaven una idea de transició, de canvi global, que encara no s'ha completat. Tots dos estaven dirigits per Jordi Aguilera, com el de 2007, "Llibre de reclamacions" un títol perfecte que evocava alhora la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt i el malestar social creixent contra el deteriorament dels serveis públics i la política tradicional, on anava germinant la "desafecció". 

Encertar-la amb el títol és el primer pas perquè el missatge s'entengui i arribi al públic. Pere Gavíria va saber trobar el 2005 el fil conductor d'un any que havia arrencat amb el tsunami d'Indonèsia, i havia seguit amb múltiples catàstrofes naturals, l'ensorrament del Carmel, el protocol de Kyoto i el centenari de la teoria de la relativitat amb "Qüestions de física". I el 2001, amb un simple "Any 1" s'il·lustrava ben clarament que acabàvem d'assistir a l'inici d'una nova era, marcada per l'impacte dels atemptats a les Torres Bessones. 

L'any 1992, el títol del resum de l'any va ser un 1992! , rematat pel signe d'admiració que encara es respirava després de l'entusiasme olímpic. El va dirigir Jordi Viader. I a Francesc Canals li va tocar retratar un context ben diferent, amb elements de depressió post-olímpica, l'any següent, amb "L'any més llarg". Aquest va ser un programa de format coral, en què s'encaixaven les cròniques dels especialistes i corresponsals de TV3. Recordo que vaig posar-hi la meva part d'anàlisi política espanyola des del meu lloc de delegat a Madrid. Recuperar-ho ara és adonar-se'n de com ha passat el temps, com ha canviat tot, inclòs el nostre aspecte... 

Els últims anys, els resums no han tingut presentador. Però no sempre ha estat aixi: revisar els resums de l'any de TV3 és també retrobar els rostres que, en quasi 30 anys, han estat la imatge de la cadena, i que simbolitzen el fil roig de la confiança amb l'audiència mani qui mani, i que és el llegat que ens toca preservar i enfortir a tots els qui ara hi som, en temps difícils. 

1983: no feia ni un any que TV3 emetia. i ja va fer el seu primer resum de l'any 
(La primera declaració que hi ha és la de Joan Manuel Serrat, solidaritzant-se amb les lluites pel final de les dictadures al con sud de l'Amèrica Llatina i dient: "...aquest moment meravellós que passen els pobles de tant en tant, que és el moment de l'esperança, en què la gent (....) sent que el dret a decidir el futur és seu")
1984: amb Joan Salvat, com un 30 minuts especial
1985: "Simfonia d'un any", presentat per Joan Salvat i dirigit per Francesc Escribano
1986: "L'any del Halley" presentat per Lluís Diumaró i dirigit per Carme Basté
1987: "Resum 1987" amb Enric Calpena i Àngels Barceló. Dirigit per Xavier Molinas
1988: "Resum 1988" presentat per Ramon Pellicer i dirigit per Josep Maria Ureta
1989 "Preludi dels 90" amb Fina Brunet i dirigit per Carme Basté
1990: "Seqüència d'un any" presenta Ramon Pellicer i dirigeix Xavier Molinas
1991: "Guerra i pau" dirigit per Xavier Molinas i Guillem Roig
1992: "1992!" presentat per Josep Puigbò i dirigit per Jordi Viader
1993: "L'any més llarg" dirigit per Francesc Canals
1994: "Resum 1994" presentat per Carles Francino, que codirigeix amb Jordi Muixí
1995: "Vist per a sentència" repeteixen Francino i Muixí
1996: "Navegant pel 1996" presentat per Susanna Griso i dirigit per Esther Fernández
1997: "1997" presentat per Fina Brunet sota la direcció de Rosa Marqueta
1998: "Records de viatge" presenta Mònica Huguet. Dirigeix Jordi Daroca
1999: "D'un temps, d'un món" presentat i dirigit per Montserrat Besses
2000: "Any 00" presentat per Raquel Sans i dirigit per Esther Fernàndez
2001: "Any 1 Helena Garcia Melero presenta. Pere Gavíria dirigeix
2002: "En nom de la por" presentat per Carles Francino. Dirigit per Jordi Muixí
2003: "No a la indiferència" amb Francino-Muixí
2004: "Alta tensió" dirigit per Jordi Muixí
2005: "Qüestions de física" Presenta Lídia Heredia, dirigit per Pere Gavíria
2006: "Por de la diferència" presentació: Lluís Caelles. Dirigit per Isabel Galí
2007: "Llibre de reclamacions" presenten Raquel Sans i Núria Solé. Dirigeix Jordi Aguilera
2008: "Esborrany d'un nou món" presentat per Ramon Pellicer i dirigit per Jordi Muixí
2009: "00-09: resum de la decada" de Jaume Bartrolí
2010: "Punt d'inflexió" de Jordi Aguilera
2011: "Un món en qüestió" de Jordi Aguilera
2012: "El repte de decidir" de Jordi Muixí

Aquestes trenta peces tenen un gran valor documental i històric, potser no prou valorat. Són obres de consulta i de divulgació, i, progressivament, un producte televisiu fet amb cura, rigor i -sovint- amb vocació d'innovar. Haurien de ser a l'abast de tothom, fàcilment, a un cop de clic. Mentre això no arriba, aquí us les deixo.

Una pel·lícula com un cop de puny: "El profesor"

Les tendències autodestructives dels  adolescents, la incomunicació familiar, el fracàs de l'escola, la frustració dels docents, la prostitució quasi infantil, la responsabilitat de la paternitat, els abusos a menors, el bullying i la violència a les aules, els transtorns alimentaris, la crisi de valors, l'Alzheimer... Poseu tots aquests ingredients en 100 minuts de pel·lícula i intenteu sortir, malgrat tot, amb un somriure del cinema.

Sami Gayle i Adrien Brody

Amb "El profesor" (Detachment), és possible. És el somriure que et queda després d'haver assistit a un gran espectacle cinematogràfic. Gens complaent, sense concessions als tòpics de Hollywood, el director Tony Kaye torna a desafiar-nos, com ja va fer amb "American History X", amb una visió molt crua de la societat nordamericana del segle XXI. En aquesta ocasió compta amb un Adrien Brody enorme i amb secundaris tan solvents i consagrats com James Caan o Lucy Liu. Brody fa el paper d'un professor que arriba a un institut de secundària en ple naufragi, per fer una substitució temporal. Dues actrius joveníssimes, Sami Gayle en el paper d'una noia que fa el carrer i Betty Kaye -filla del director- interpretant una alumna abocada a la tragèdia, són dos descobriments a seguir. Els crítics i especialistes han dictat ja el seu veredicte sobre aquesta pel·lícula. A mi em sembla una oferta de cinema independent que et fa sentir que has invertit bé els 9 euros que val ja l'entrada al Verdi, amb l'últim augment de l'IVA en vigor.

Betty Kaye

Definitivament, les pel·lícules amb nens i joves em provoquen un impacte especial. Fa temps vaig tancar  aquest post sobre "En un mundo mejor" dient que esperava que la propera ressenya cinematogràfica fos sobre una comèdia. Bé, doncs no. Torna a ser un drama real amb criatures pel mig. Com ho és també "Lo imposible", que aquests dies rebenta rècords històrics de taquillatge a força de realisme, sense recursos tramposos per provocar la llàgrima. No cal. Amb la duresa de la història i amb la interpretació dels tres nens protagonistes n'hi ha prou.

Euskadi. Apunts de l'escenari electoral (amb Catalunya al fons)

Ajudar Rajoy

"Cal ajudar Rajoy", ens deia dijous un destacat dirigent del Partit Nacionalista Basc, arran de l'embranzida sobiranista catalana, que ha passat com una tramuntanada sobre la campanya electoral a Euskadi (i també a Galícia). El PNB, que té a tocar -si les enquestes no s'equivoquen- el retorn a Ajuria Enea amb una majoria còmoda, concorre a les eleccions amb un discurs moderat pel que fa a la reivindicació nacional (encara que ha incorporat, amb l'empenta catalana, una consulta pel 2015) i centrat en l'economia. L'"ajuda" que el PNB ofereix al president del govern espanyol és en el terreny de la lluita contra la crisi, però també l'obertura d'una porta de negociació, si Catalunya i Euskadi voten majories sobiranistes que l'obliguin a moure fitxa. El nostre interlocutor creu que el PP haurà de comprar la idea d'una reforma constitucional "que doni aire a Catalunya" i que, a Espanya, només es pot fer amb la dreta al poder. 

Amb un punt d'escepticisme irònic, però, el mateix dirigent evocava el trauma i la sagnia que va representar pel PNB la gestió del fracàs del Pla Ibarretxe: "la clau és veure quant podrà aguantar a Catalunya el globus inflat. Després ve la gran decepció"...

Les prioritats de l'esquerra abertzale

El 22 de maig de 2011 Bildu es va convertir en la primera força del País Basc en nombre de regidors (953, i més de 150 a Navarra). La seva hegemonia a Guipúscoa li va donar el control de la poderosa diputació foral. Aquells resultats eren un desafiament enorme per a una esquerra abertzale renovada i parcialment exclosa de les institucions des de feia anys. Disposar de prou quadres preparats per gestionar de cop tant poder institucional va representar un gran esforç. Un any i mig després, el repte pot ser encara més difícil, si la coalició EH-Bildu obtingués uns resultats que li obrissin les portes del govern basc. En tot cas, la seva campanya s'articula al voltant d'un programa de govern i fins i tot s'ha presentat el llistat de consellers que formarien part d'un suposat executiu presidit per Laura Mintegi.

Però les enquestes encara no apunten a un sorpasso abertzale, sinó a la possibilitat que EH-Bildu pugui donar suport a un govern del PNB que en el tram final de la legislatura obri la carpeta sobiranista, després d'haver-se mantingut els primers anys pactant amb el PP (diuen els socialistes) o amb el PSE (asseguren els populars). L'agenda de l'esquerra abertzale, en aquests moments, més que governar o prémer l'accelerador cap a la independència, passa per eixamplar la seva base social i acompanyar el procés de pau que no acaba d'arrencar. Arnaldo Otegi, en aquesta entrevista des de la presó de Logronyo, deia que gestionar la qüestió dels presos (prop de 700, dispersats en 82 centres penitenciaris) i les víctimes és un llast que ha d'arrossegar Euskadi en el seu camí cap a la sobirania, cosa que Catalunya s'ha estalviat i pot imprimir un ritme més decidit. Tot un qüestionament de l'eficàcia, a llarg termini, de la lluita armada.

El procés de pau, encallat. I el "regal" del lehendakari

Iñigo Iruin, advocat abertzale de llarg recorregut, que s'ha passat mitja vida a l'Audiència Nacional defensant membres d'ETA o altres detinguts en les operacions contra el seu entorn ho deia ben clar dimecres, 10 d'octubre, a l'Ateneu de Barcelona: no hi ha cap contacte entre el govern espanyol i ETA per posar fil a l'agulla del procés de pau. Zero. Però amb la mateixa rotunditat mostrava la convicció que el pas donat per l'organització no té cap possibilitat de fer marxa enrera. El dia 20, la vigília de les eleccions, farà un any de l'anunci d'alto el foc definitiu i incondicional. Així, el dia de reflexió esdevé un regal inconscient del lehendakari Patxi López a EH-Bildu. L'efemèride recordarà una esquerra abertzale reivindicant-se com a factor que va pressionar ETA per fer el pas, i un lehendakari llegint un comunicat en un tren als Estats Units, en un viatge comercial que va mantenir, malgrat que estava al corrent de la imminència de l'històric anunci. 

El govern del PP exigeix d'ETA, abans de fer cap pas, que es dissolgui. Tothom, també els abertzales, admet que aquest és l'objectiu final, però no el primer. Perquè, si ETA no existeix, amb qui negociarà l'estat, i sobre què? Mentre l'organització hi sigui, hi ha un interlocutor comú en nom dels presos, i es pot tancar un acord que s'imposi a tothom. Si no hi és, qualsevol grupúscul dissident podria agafar la marca ETA i tornar a les bombes. Aquesta és la visió de sectors nacionalistes, que estan convençuts que hi haurà un gest explícit de desarmament per part dels terroristes, abans que l'anunci de dissolució. 

Amnèsia col·lectiva?

La violència d'ETA pràcticament ha desaparegut com argument en aquesta campanya. Fins al punt que un col·laborador molt pròxim de Patxi López ens deia que la societat basca pateix una perillosa amnèsia. Ell assegurava que no podia oblidar tan fàcilment els onze anys de la seva vida en què ha hagut de moure's amb escortes. Massa aviat per plantejar-se, si sumessin els 38 escons de la majoria absoluta, un pacte "d'esquerres" amb EH-Bildu, a qui identifiquen com els que "fa quatre dies donaven cobertura als que mataven". El PSE confia en el 30 per cent d'indecisos i reivindica la gestió del govern López, que no ha engegat les tisores, per superar els presagis que li vaticinen un fort retrocés electoral. 

Respecte a la qüestió catalana, el PSE és molt crític amb el paper del PSC. El qualifiquen de partit nacionalista i no queda res d'aquella fraternitat entre els governs Montilla i López. El desmarcament del discurs sobiranista és inequívoc. Un dirigent socialista, però, ens feia una reflexió ambivalent i reveladora, quasi en la mateixa frase. Deia que "la independència és un placebo", que emmascara els problemes reals, però alhora afirmava que "no hi ha estat democràtic que aguanti una voluntat democràtica de secessió".

(aquest post és una lectura personal de diverses entrevistes mantingudes els últims dies, juntament amb els companys de la delegació de TV3 a Bilbao, per preparar el programa especial sobre les eleccions basques i gallegues de diumenge, 21 d'octubre)

Les vacances pagades, en perill?

Agost

Un familiar meu, observador exigent i crític de les polítiques econòmiques i socials que s'estan imposant els últims temps, vaticinava fa uns dies que potser ens haurem d'anar acomiadant del concepte de "vacances pagades". Que de la mateixa manera que hem assistit a la posada en qüestió d'algunes realitats que semblaven intocables -els salaris sempre pugen, els funcionaris tenen feina per sempre, la sanitat és gratuïta perquè ja la paguem via impostos, l'estat no pot fer fallida...- un dia pot començar a fer forat la idea que les empreses no tenen perquè pagar el sou dels treballadors durant el seu "improductiu" període de descans. I si això s'acaba convertint en un diktat de rescatadors, siguin els que siguin, la idea pot esdevenir alguna cosa molt més corpòria i inquietant. 

Vaig voler rebatre el seu pessimisme amb l'argument que fer vacances retribuïdes és un dret que no es pot tocar així com així. Vaig recordar algunes dades que vaig consultar fa un any. L'Estatut dels Treballadors deixa clar, a l'article 39, que les vacances no es poden substituir per una compensació econòmica i que no poden tenir una duranda inferior a trenta dies. A més, la Constitució Espanyola, a l'article 40.2, consagra el "dret a vacances periòdiques retribuïdes". El meu parent, no sense raó, em va dedicar una mirada silenciosa i irònica sobre la "dificultat" de reformar lleis com aquestes: un altre dogma de fe del sistema que també s'ha fet miques des que va començar la crisi. Quan han convingut reformes exprés s'ha trobat la manera de fer-les, sense gaire miraments.

Sempre ens quedarà invocar la Declaració Universal dels Drets Humans, que proclama, a l'article 24, que "tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades". És clar que la Declaració no és una llei, no obliga. Té el valor que té, simbòlic i moral, com un catàleg de bones intencions. Però hi ha preceptes que fins  tot els estats formalment més democràtics vulneren. Als Estats Units, per exemple, aquest dret no està reconegut i no hi ha una legislació que asseguri un període de vacances als treballadors.

Dies de vacances pagades previstos per la llei a Europa (2011). Font: Eironline

A la Unió Europea, en canvi, segons un estudi que acaba de publicar Eironline (European Industrial Relations Observatory On-line) tots els països preveuen vacances pagades pels treballadors, que oscil·len entre els 20 dies dels estats de l'antic bloc de l'Est i els 30 de Dinamarca o França. En alguns casos, com Alemanya, la llei només obliga a pagar 20 dies, però els pactes socials els fan arribar  a 30. Espanya figura a la banda baixa -22 dies- però amb el major nombre de festius intersetmanals de tota la Unió: 14 dies.

És clar que el marc nord-americà de relacions laborals és molt diferent de l'europeu. La manera d'entendre i d'aplicar l'estat del benestar, també. Per això sembla impossible que es pugui importar aquest model. Però la paraula "impossible" està massa devaluada per assegurar que aquí mai es produirà un retrocés com aquest. Sobre el paper, aquesta hauria de ser una d'aquelles línies vermelles que no es poden traspassar sense generar una profunda convulsió social. Tot i així, no és difícil trobar ja a la xarxa un cert debat sobre la qüestió, que fins i tot pot haver estat damunt la taula d'algun ministre, dissenyant retallades futures.

S'acaba l'agost, el mes vacacional per antonomàsia. Som molts els que, aquests dies, tenim la sort de reincorporar-nos a la feina. I em sembla oportú dedicar un minut a pensar que les vacances són un bé massa valuós, necessari, vital, i ara també fràgil, perquè, mirant enrere, les sentim com una avorrida pèrdua de temps.

Explicar què va passar. Bòsnia i Hercegovina

Al mercat de la fruita de Sarajevo hi ha un memorial, fet de vidre, roig viu, amb els noms de les 68 víctimes mortals de la granada que els serbis van llançar des d'un dels turons que envolten la ciutat el 5 de febrer de 1994.  Entre els noms hi ha el de Jadranka Minic, germana de Slobodan (Boban) Minic, periodista de Ràdio Sarajevo, que va mantenir-se fidel a la cita amb els oients mentre la ciutat es dessagnava en un setge que va durar tres anys. Minic, que després es va establir amb la seva família a Catalunya -viu a L'Escala-, ha rememorat aquells fets a "Bienvenido a Sarajevo, hermano", que ha publicat coincidint amb el vintè aniversari de la guerra. A la seva manera, Minic compleix així l'exhortació que hi ha també inscrit al memorial del mercat: "no deixeu d'explicar a la gent què va passar a Sarajevo". 

 

El recordatori de les víctimes de la massacre de Srebrenica adquireix una dimensió monumental. Una enorme extensió, a tocar de Potocari, amb milers de tombes amb les restes dels homes que van morir en aquella operació que ha estat titllada com la pitjor matança a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. A l'antiga fàbrica de bateries d'alumini que va fer de base de les forces de l'ONU i on es van amuntegar milers de musulmans, fugint de l'ofensiva de les tropes serbobosnianes de Ratko  Mladic, els visitants poden veure un documental on es reconstrueixen els fets d'aquell 11 de juliol de 1995. Azir, que en aquells moments tenia tretze anys, va aconseguir sobreviure. Ha estudiat història i fa de guia "per explicar a la gent què va passar a Srebrenica".

A Tuzla,  unes desenes de quilòmetres al nordoest de Srebrenica, hi ha la seu de la ICMP, International Commision on Missing Persons. Identifiquen, amb l'ajuda de l'ADN, les restes que s'han recuperat de les fosses on es van enterrar les víctimes de Srebrenica. Els ossos i la roba o altres objectes es conserven en una gran nau, amb bosses classificades en lleixes, a l'espera de la prova que restitueixi el nom de persona a les restes. Una fortor desagradable ho omple tot. Cada 11 de juliol es fan enterraments massius dels cossos identificats durant l'any. La feina feta és important -hi ha més de 6000 enterrats sobre una xifra estimada de víctimes de més de 8000- però potser no hi seran a temps d'acabar-la, perquè el 2013 caduca el compromís dels països donants per finançar el projecte.

La difusió de les imatges de la destrossa al mercat de Sarajevo va precipitar l'ultimàtum de la comunitat internacional a les forces serbobosnianes i  l'exèrcit iugoslau i va representar el principi de la fi  del setge de la ciutat.

I no va ser fins que el món va esmorzar, dinar i sopar amb la neteja ètnica practicada a Srebrenica que no es va donar llum verda a la intervenció internacional més decidida, que va decantar la confrontació i va abocar als acords de Dayton.

Per això és tan important explicar què va passar, buscant la màxima veritat, que mai serà tota, davant els negacionistes que, com sempre (igual que amb l'Holocaust, o el genocidi armeni, o les Torres Bessones) denuncien conspiracions i diuen que no n'hi ha per tant. 

A Bòsnia i Hercegovina hi va haver una generació que, després de conviure tota la vida, va decidir matar-se. I res no fa pensar que els seus fills no tornin a fer-ho d'aquí a pocs anys. Els nois i noies que són segregats a l'escola sèrbia, musulmana o croata, que escolten un relat de la història amb bons i dolents diferents, que viuen en un país bloquejat per una arquitectura institucional i política inviable, que veuen enfonsar-se el transatlàntic d'Europa sense ni tan sols haver-s'hi pogut acostar, buscaran la sortida en l'afirmació de la pròpia identitat -que aquí és la religió- contra la del veí.

No n'he tornat gaire optimista, però el viatge a Bòsnia m'ha fascinat. La bellesa del país, el seu patrimoni cultural, la seva història torturada -quina esgarrifança, ser a la cantonada de Sarajevo on Gavrilo Princip va atemptar contra l'arxiduc Francesc Ferran desencadenant la Primera Guerra Mundial- i la cordialitat dels seus habitants són la millor carta de presentació. Ja sé que cada any em passa el mateix. Torno de les vacances captivat pel país que hem visitat, militant del poble que ens ha acollit i volent compartir alguna de les experiències i coneixements que el viatge ens ha proporcionat. Enguany, a més, he tornat compartint el neguit de Boban i d'Azir, que cal explicar per no oblidar, i esperar que la justícia s'imposi.

(I que caigui sobre Ratko Mladic, jutjat a La Haia, com explicava fa uns mesos en aquest post carregat d'enllaços audiovisuals que ara encara em semblen més imprescindibles)

Altres herois

Aquests dies terribles de foc a l'Empordà, atiat per dos factors incontrolables, l'estupidesa humana i la força de la tramuntana, molts pares i mares han estat preocupats pels fills i filles que passaven uns dies d'acampada, travessa o colònies en zones pròximes a l'incendi. Tenim una filla a La Garrotxa, fent de monitora en un campament amb una colla de nois i noies. Les informacions que ha anat donant el conseller Puig avisaven que el risc principal del foc era que passés a La Garrotxa. Per això hem estat molt pendents de la feina dels bombers, convertits en els nostres herois domèstics. 

Els bombers professionals i els voluntaris; els d'aquí i els que vénen a reforçar-los des d'altres llocs; els forestals, els soldats que han estat mobilitzats...  Totes les persones que han participat directament en la lluita contra el foc han estat disposats a posar-se en perill per acabar amb una amenaça contra tots.  

Ara que l'incendi està oficialment "en fase de control", són molts els articulistes i titulars que, si fa no fa, es refereixen a ells amb el mateix terme que jo he utilitzat: "herois". Són santjordis armats amb mànegues que han mort el drac amb què les nostres tradicions simbolitzen habitualment els grans mals que ens intimiden col·lectivament.

Els heroismes no es poden exigir, perquè sorgeixen d'un compromís personalíssim davant una determinada situació. Però en aquests temps que corren, s'han de valorar i agrair. I no sempre consisteixen en arriscar la vida o la integritat física.

Per posar un exemple i tancar el cercle d'aquest post, jo en vull reconèixer un altre, de comportament heroic: el dels milers de joves que, cada any per aquestes dates, renuncien a part del seu temps de vacances per dedicar-se a fer de monitors d'esplai i caps d'agrupaments escoltes en centenars d'activitats d'estiu. Ho fan sense cap altra compensació que la convicció d'estar prestant un servei útil i de contribuir a la formació dels més joves aportant uns valors que no es treballen en l'educació formal de l'escola.  Per a la majoria d'ells, és la culminació d'una opció voluntària adquirida durant tot el curs, que roba temps als estudis i comporta llargues trobades, preparatius, gestions, cursos de formació i dissabtes atrafegats, mentre els amics van a ballar, a prendre una cervesa o al cinema.

Potser hi haurà qui ho consideri exagerat, però per a mi ells també són herois perquè estan disposats a responsabilitzar-se de nens i nenes criats en una societat ultra-protectora i a encarar qualsevol dificultat o situació de risc. Aquests dies ha calgut abandonar campaments i evacuar cases de colònies i albergs, a l'Alt Empordà, davant l'amenaça de les flames, i s'han evitat desgràcies pitjors. En total, han hagut de marxar uns vuit-cents nens i joves. I en aquest cas, l'heroisme d'ells i d'elles, ha precedit el dels bombers. I em sembla que és just, també, de fer-ne el reconeixement.

(una recomanació: visitar http://www.aprimeralinia.com/ el bloc de David Datzira, d'on he tret la foto que encapçala aquest post. Bon treball d'un jove fotògraf )

L'Aneto, experiència i símbol

Des del Coll de Corones,  la glacera de l'Aneto

 Fer l'Aneto és un dels reptes que tots els aficionats a la muntanya acaben plantejant-se algun dia. És inevitable sentir l'atracció pels 3404 metres que marquen el punt culminant del Pirineu, l'hàbitat natural de l'excursionisme.  Podria dir de l'excursionisme català, però corro el risc d'atiar les baixes passions dels que avui rebategen la llengua de la Franja i que, en el passat, van plantejar una "croada" per evitar que Catalunya "s'annexionés" el pic més emblemàtic. Quina obsessió per dibuixar fronteres i divisions, al Pirineu... És cert que és marca, administrativament parlant, i que l'any 39 travessar la ratlla era salvar la vida o la llibertat per a molts. Però avui és terra franca, sense un prohibit el pas entre el sud i el nord i entre l'Atlàntic i la Mediterrània, com ha relatat Marta Viladot a "Els Pirineus de cap a cap" 

A l'Aneto, quan arriba el bon temps, hi fa cap molta gent. Molts catalans, aragonesos, valencians, bascos, madrilenys i francesos, sobretot.   L'accés nord, el més popular, des del refugi de la Renclusa, es converteix en una corrua heterogènia i multicolor que recorda -perdó per la comparació- les imatges impressionants captades per Ralf Dujmovits sobre l'actual massificació de l'Everest. Hi ha força debat sobre això i aquesta curiosa publicació hi aprofundeix sense estalviar-se les referències als cadàvers que resten al camí, com a fites que recorden que l'Himàlaia no és un territori a l'abast de tothom. 

La massificació de l'Everest, aquesta primavera. Foto Ralf Dujmovits

Tampoc ho és l'Aneto -torno a excusar-me- perquè l'ascensió és llarga i cal superar uns 1500 metres de desnivell des de La Renclusa o des de Vallibierna. No és, ni de lluny, el cim més difícil del Pirineu, però es requereixen unes mínimes condicions físiques i experiència a la muntanya per coronar-lo. Potser el que l'ha fet més popular, i el que fa que encara es consideri un cim temible, és el Pont o Pas de Mahoma, un tram estret de roques amb timbes als dos costats, que cal passar per tocar la creu del cim. Vertigen a banda, no és difícil superar-lo amb condicions meteorològiques favorables. Però amb molta neu, gel o, sobretot, vent, és perillós. Fins i tot muntanyencs experts hi han deixat la vida. L'últim, Jordi Gomis, 41 anys, d'Alcover, que no va arribar a veure publicat el seu últim article sobre la situació econòmica. 

La xarxa va plena d'enregistraments que il·lustren, sovint amb acompanyaments musicals més o menys èpics o inquietants, les "gestes" de molts excursionistes que han volgut immortalitzar el moment de vèncer el pas que va batejar Albert de Franqueville. Aquest botànic de Normandia  formava part de la primera expedició documentada que va coronar l'Aneto, el 1842 i, segons consta en l'extens article sobre la muntanya en la Wikipedia en espanyol, va evocar Mahoma arran de "la leyenda musulmana que dice que la entrada al paraíso es tan estrecha como el filo de una cimitarra sobre la que sólo pasan los justos"... 

El cim de l'Aneto, atapeït. A la dreta, el pas de Mahoma

Des del cim

Buscant-hi també lectures simbòliques, Jordi Pujol va pujar l'Aneto el 23 d'agost de 1999, amb 69 anys, i va comunicar des d'allà que dissolia el parlament i convocava eleccions, les últimes per a ell, encara que mai no ho diria.  L'ascensió es convertiria en referent constant dels seus discursos, com a exemple que no cal renunciar als objectius difícils, i convidant les noves generacions a "conquerir el Mont Blanc". Encara ara, l'expresident tria aquest episodi per articular la part més conclusiva del tercer volum de les seves memòries, l'epíleg.

Pujol començava la seva última cursa electoral amb un cop d'efecte davant unes perspectives no gaire favorables. Des de l'oposició, ningú va dubtar que havia coronat el cim, però per si de cas, els seus acompanyants en tenien alguna filmació, amb un corprenedor pas de Mahoma presidencial inclòs, que ha tingut una difusió molt restringida. Des de la premsa més crítica es va voler posar aigua al vi sense gaire èxit. I molts anys després, n'he trobat un altre testimoni gràfic en aquest bloc d'un muntanyenc valencià... 

Si parlo de l'Aneto és perquè aquest Sant Joan l'he pujat per primera vegada, amb l'Elisenda, el Sergi, la Roser i el Pep, convidats per l'Anna i el Jaume, que ja l'havien fet algunes vegades. I perquè hem tingut la sensació de no fer un cim més. Caminar i pensar encara són activitats compatibles. I mentre el cos patia la duresa del camí, vall de Corones amunt, em passava pel cap que, un cop a casa, parlaria de l'Aneto al bloc, encara que aquesta vegada no hagi estat una activitat "entre setmana". 

Sobre la Marató per la pobresa. Jo també ho vaig preguntar

Jo també vaig preguntar, quan vaig saber que TV3 organitzava una "Marató per la pobresa", si  s'aprofitaria per explicar i debatre sobre les causes "reals" de la pobresa. Però aviat em vaig adonar que no era una qüestió pertinent. Jo tinc una resposta, que em sembla la bona, l'objectiva, la de debò, d'acord amb la meva visió del món. Però, mal que em pesi, segur que no és compartida per tothom. 

Plantejar així la Marató hauria representat, d'entrada, dividir l'audiència i excloure tots els espectadors que discrepessin de la tesi amb què TV3 expliqués perquè la pobresa s'aguditza al nostre entorn.  Al capdavall, es tracta d'un gran programa de televisió que vol sensibilitzar i mobilitzar, no adoctrinar.

Vaig acceptar, doncs, que "no tocava". I tocava menys encara des de la convicció que no es pot argumentar que la "Marató per la pobresa" (jo hauria preferit "Marató contra la pobresa") sigui una via per redimir un govern embrancat en dures mesures pressupostàries que afecten la butxaca i el benestar de la gent. La Marató no és una iniciativa de cap govern, per molt que alguns ho vulguin fer veure així. Sorgeix d'una manera d'entendre la televisió pública, al servei de la societat, i de la petició de suport que van plantejar a TV3 les organitzacions que mobilitzen milers de persones que han decidit que no n'hi ha prou amb queixar-se, i que treballen per fer menys difícil la vida d'ara mateix d'un nombre creixent de conciutadans.  És clar que el govern s'hi afegeix, i amb ell les principals institucions del país, com és lògic per a una iniciativa que aspira a sumar el màxim consens possible. Però això ni eximeix els poders públics de la responsabilitat de dur a terme polítiques socials, ni ha de servir d'excusa per inhibir-nos de la crida que se'ns fa.

Sí, la lluita contra la pobresa és una qüestió de justícia social i no d'un mal entès concepte de caritat. D'acord, però la proposta de la Marató no és aquesta, sinó la de l'exercici solidari entre iguals.

I sí, és veritat que entre els noms i empreses que col·laboren amb la Marató en trobem algunes amb trajectòries o actuacions concretes que poden tenir poc a veure amb l'altruisme. D'acord, també, però no en tenen el protagonisme.

El tenen els qui estan en contacte amb la família que s'ha quedat sense cap ingrés, amb el jove que porta anys buscant la primera feina, amb el jubilat que no li arriba la pensió o amb la mare que ja no sap com i d'on treure hores treballant per tirar els seus fills endavant.  Els desnonaments, la desnutrició infantil, les patologies psíquiques derivades de l'atur i els processos d'exclusió social apareixen cada cop amb més força i freqüència, en sectors socials impensables fa només uns anys. 

Tots som candidats a engreixar el cens dels nous pobres, expulsats d'un sistema que, en la seva pitjor crisi, arrossega drets i esperances, individuals i col·lectius. Denunciar-ho no ha de ser incompatible amb donar suport a una iniciativa que no soluciona El problema ni neteja consciències però demostra que no ens ha derrotat la indiferència i que, com a comunitat, encara hi ha causes que ens fan moure.

Bòsnia, vint anys després. Comença el judici a Ratko Mladic

"Digueu-me què he fet malament. Què he fet que no fos correcte?" 

La cita és de Ratko Mladic, segons un dels seus advocats. Era el cap militar dels serbis de Bòsnia durant la guerra (1992-1995) i s'asseu, finalment, al banc dels acusats del Tribunal Penal Internacional de La Haia. Se'l jutja per la seva (hauria d'escriure presumpta?) responsabilitat en crims de guerra i genocidi per la mort de 8000 musulmans a Srebrenica el juliol de 1995, considerada la pitjor massacre comesa a Europa des de la Segona Guerra Mundial. 

El vintè aniversari de l'inici de la guerra de Bòsnia Herzegovina ha tornat a encarar-nos amb un malson desconcertant en època d'eufòries, ja fossin olímpiques (els Jocs de Barcelona del 92) o polítiques (la construcció de la nova Europa després de la caiguda del mur de Berlín).

Les guerres que van acompanyar la liquidació de Iugoslàvia, i especialment la de Bòsnia, han de continuar ben vives a la memòria, per a què la pregunta que Mladic es fa, a les portes del seu judici, tingui sempre una resposta contundent, inapel·lable. 

Hi ajudarà recuperar alguns dels materials que s'han publicat sobre la qüestió. En proposo uns quants, tots del gènere documental i periodístic, sense cap intenció exhaustiva, i que es poden trobar a la xarxa.

L'obra audiovisual de referència és The death of Yugoslavia , una sèrie de cinc capítols de la BBC, que narra amb imatges els fets històrics incloent, i aquesta és una de les seves grans virtuts,  el testimoni directe dels seus protagonistes.

La BBC també va produir Els oblidats de Mostar sobre la resistència de l'exèrcit bosníac en aquesta ciutat símbol, al setge croat. El programa 30 minuts de TV3 el va emetre el 1994. Però els equips propis de TV3 també han deixat peces de gran valor sobre el conflicte que ara val la pena revisar amb la mirada del 2012. Amb la perspectiva dels anys, sobta que fos possible, davant la impotència internacional, el setge de Sarajevo que retrata L'enemic invisible. O el desequilibri del debat intern entre els serbis sobre la guerra de Bòsnia, a Serbis per la pau, serbis per la guerra. O la feina sobre el terreny del responsable de l'Agència de l'ONU pels refugiats, l'ACNUR, en ple conflicte, Mendiluce, adéu a l'infern que inclou l'enregistrament d'una curiosa reunió de José María Mendiluce amb el líder serbobosnià, Radovan Karadzic (també jutjat actualment pel TPI). En plena postguerra, un equip del 30' va tornar a Sarajevo, per retratar, a  Les roses de Sarajevo, el dia a dia d'alguns veïns que havien decidit quedar-s'hi. I, molt més tard (2007), amb Bòsnia malferida es constatava que l'artifici sortit de dels acords de Dayton no havia portat una veritable pau, sinó la divisió institucionalitzada entre serbis, musulmans i croats, que un dia havien viscut junts. Recentment, Contrast un col·lectiu de joves periodistes dedicats a "projectes comunicatius de caràcter social" han realitzat un documental anomenat Bòsnia, la pau dividida en què aprofundeixen en aquesta separació entre comunitats. Contrast ha engegat una interessant línia de treball que, amb el nom Després de la pau intenta esbrinar les condicions reals -polítiques, socials, econòmiques- que queden en els escenaris de conflicte, un cop s'ha arribat a un acord de pau. 

En un altre registre, també és recomanable Hermanos y enemigos , emès per Canal+ i que explica el trencament de Iugoslàvia a través del trencament de l'amistat entre Vlade Divac (serbi) i Drazen Petrovic (croata), que jugaven junts en una selecció de bàsquet que molts consideren com la millor de la història, al costat del Dream Team.

La llista és molt més llarga. I, si obríssim el focus a la premsa escrita, el cinema o la literatura, inabastable. Només vull subratllar -i recomanar decididament- un títol: La hija del este , la novel·la de Clara Usón basada en el drama de la filla, precisament, de Ratko Mladic, Ana.  Es va suïcidar amb una pistola del seu pare,  potser perquè no va resistir la resposta a les paraules de Mladic que encapçalen aquest post.

Companys que escriuen. Lectures recomanades

Fa temps que intento comprar -i, quasi sempre, llegir- els llibres que escriuen els meus amics, col·legues i companys de feina. Em sembla tan envejable que ho hagin fet, que em sento quasi moralment obligat a donar-los suport d'aquesta manera, m'interessi o no el tema sobre el qual han escrit.

Aquest costum provoca, de tant en tant, tensions a les prestatgeries, que resolem amb un dolorós reciclatge d'alguns exemplars, o amb l'ampliació de l'espai que hi destinem.

Aquests últims dies n'he llegit dos que es mereixen ser recomanats.  

"Secrets de guerra", de Nicolás Valle. 

És un llibre tan inclassificable com imprescindible. Amb ingredients de recull memorialístic, de manual per a periodistes de guerra, amb pinzellades documentades de l'escenari polític internacional i, fins i tot, de dietari  profundament sincer, en què l'autor no té cap pudor d'abocar sentiments, sensacions, èxits o fracassos. De fet, el Nico ha arribat a reconèixer que "Secrets de guerra" ha estat una mena de teràpia personal.

A més, els seus companys hi trobem l'al·licient afegit de reconèixer els personatges. Aquesta és la garantia que allò que s'hi explica és cert. Cadascun dels episodis que relata -amb un estil narratiu que t'enganxa, com una bona novel·la d'acció- poden ser contrastats directament amb els companys que compartien amb l'autor les cobertures dels conflictes. 

El llibre té un subtítol que, ben mirat, és l'autèntic títol: "El preu d'informar en zones de perill". El Nico, nascut a Acehúche (Càceres) i que ha viscut la major part de la seva vida a Ripollet, diu que fer de corresponsal de guerra era el seu objectiu des que, amb nou anys, va veure les cròniques de Jesús González Green per TVE. El seu és l'exemple que els somnis es poden fer realitat. Però, també, que per assolir-los sovint s'ha de pagar un peatge. Ell no té cap escrúpol a compartir amb el lector les ferides que li ha deixat, en el cos i l'ànima, l' experiència en zones de conflicte. 

Amb un to que no defuig l'èpica, ni la ironia, ni el sarcasme, ni la crítica contundent, defensa apassionadament una manera d'entendre el periodisme que renega dels debats sobre l'objectivitat ("una crònica és el producte d'allò que sé, allò que veig i allò que sento") i es compromet amb les víctimes. Amb la mateixa contundència i amb una justificada dosi d'orgull és un abanderat de la TV3 que malda per mantenir-se com una televisió nacional, evocant instants com el conflicte d'Ossètia del Sud, l'estiu del 2008, quan era l'única televisió de l'estat espanyol present en la zona. 

"Sempre al costat de la BBC, d'Al-Jazeera, de la ZDF o la CBS i sempre la mateixa conversa:

-Where are you from

-From TV3!

-Ah, the catalans...

-Yes!

The catalans, yes. "

"Homes d'honor", de Xavier Bosch

Que Xavier Bosch, l'actual director de l'"Agora" de Tv3, hagi tornat a posar en circulació el Dani Santana, un dels presentadors estrella del canal TV10, és una bona notícia. Perquè vol dir que no era un personatge creat només per aquell "Se sabrà tot" que va representar el seu guardonat debut literari, i perquè ara ningú no entendria que les seves peripècies no tinguessin continuïtat en un tercer volum. 

"Homes d'honor" juga amb una hipòtesi que a tothom li ha passat pel cap: que l'incendi del Liceu  (atenció a aquest enllaç) va ser un accident. A partir d'aquí s'hi construeix una història amb múltiples implicacions: la intervenció de la màfia -perseguint la Tuzza Talese, una mena de versió femenina de Roberto Saviano- un detall "desconegut" de la detenció del president Companys a França o la corrupció galopant d'algunes institucions polítiques, i les seves relacions complicades amb els mitjans de comunicació. 

Tot plegat, embolicat amb la història personal d'en Santana i els seus companys de feina. Amb els seus neguits i embolics, manies i fílies, que sovint ens resulten tan familiars. Una vegada més, és inevitable buscar paral·lelismes amb la vida real. Els escenaris són de debò, els fets històrics narrats, també. El repte pel lector és detectar on comença la fabulació de Xavier Bosch, i si aquesta s'aguanta només en la seva imaginació. A més d'això, qui comparteix escenaris vitals i laborals amb l'autor es veu temptat per l'especulació morbosa d'identificar moments i personatges.

Sobre els valors literaris, els crítics i els lletraferits, més qualificats que jo, ja hi diran -o ja hi han dit- la seva. Però és clar que, amb "Homes d'honor", Xavier Bosch reivindica un lloc preferent entre els autors catalans de novel·la negra dels nostres dies. El seu segon "thriller periodístic" és llegidor, àgil, amb una narració cinematogràfica que fa pensar que ja hi hagi algú que li estigui posant cara i nom d'actor al tal Santana...

 

Set dies de gener, o el dia que el mestre va plorar.

 

Avui (25 de gener de 2012) fa 35 anys que el Teo, el nostre professor de llengua -espanyola- i de francès, va esclatar a plorar davant la classe. Aquella quarantena d'adolescents mascles no ens en sabíem avenir. La majoria era la primera vegada que vèiem plorar un home adult i fet com ell. En Teo s'havia guanyat un respecte entre nosaltres perquè era el primer professor capaç de renegar davant els alumnes (els seus "¡coño!" indignats eren molt celebrats) i perquè s'havia format a la Sorbona en ple maig del 68. En aquella escola de capellans de barri obrer, on la policia solia entrar sense miraments als vespres, quan els estudiants del torn nocturn organitzaven assemblees, el pedigree revolucionari era molt valorat.

Aquell 25 de gener el Teo no va resistir la pressió de les notícies que arribaven de Madrid. Estava convençut que ens trobàvem en vigílies d'un cop d'estat i un bany de sang que faria avortar la transició política embrionària. La nit anterior es va produir l'anomenada matança d'Atocha, l'assassinat de cinc persones en un despatx d'advocats de Comissions Obreres, a trets de dos pistolers de l'extrema dreta. La setmana havia començat amb la mort de l'estudiant Arturo Ruiz, quan un feixista va disparar contra els participants en una manifestació. L'endemà, en una manifestació per protestar contra aquesta mort, la càrrega policial acabava amb una altra víctima mortal, María Luz Nájera. I dimecres 24, unes hores abans que José Fernández Cerrá i Carlos García Juliá descarreguessin les armes contra tothom al despatx d'advocats laboralistes, el GRAPO segrestava Emilio Villaescusa, tinent general i president del consell suprem de justícia militar. 

L'espiral de la violència semblava que havia d'abocar necessàriament en una resposta incontrolada al carrer pels assassinats i una dura reacció en forma de cop militar amb el pretext de restablir l'ordre. "No sé quantes reunions de militars hi ha en aquests moments a Madrid" va confessar el ministre de l'Interior, Juan José Rosón a Juan Antonio Bardem, director de cinema i membre del PCE, que més tard retrataria aquella setmana de tensió en la pel·lícula "Siete días de enero".

No només el cinema, sinó també la investigació periodística i els historiadors n'han buscat les claus. Entre ells, Xavier Casals, especialitzat en els moviments ultres, i que, per cert, també era alumne del Teo aquell curs 1976-77. Constata Casals a "La tentación neofascista en España"(Plaza & Janés, 1998) que en aquells fets hi ha prou interrogants per "preguntar-se si es tractava d'un pla per a 'estabilitzar desestabilitzant' la jove democràcia" tutel·lat des dels serveis d'informació, més que una estratègia de la tensió per a conduir a la involució.

Sigui com sigui, la mobilització -controlada, pacífica, massiva- que va representar l'enterrament dels advocats es va interpretar com una exhibició de força i responsabilitat del PCE. I el 9 d'abril, dissabte sant,  seria legalitzat per sorpresa, (aquell relat històric que en va fer Alejo Garcia a RNE) pel govern Suárez,  amb un altre desafiament als immobilistes.

L'onze de febrer, la policia alliberaria el tinent general Villaescusa i Antonio María de Oriol y Urquijo, president del consell d'estat i franquista de llarg recorregut que també estava en poder pel GRAPO. L'organització, en aquell temps, estava liderada per Pío Moa, actualment reconvertit com un dels referents intel·lectuals de la dreta espanyola més radical.

No és la meva intenció aprofundir en els fets, sobradament estudiats i explicats, com es pot constatar fent un recorregut pels enllaços suggerits. No tinc, de fet, cap dada nova per a l'anàlisi. Aquest post només respon a la sensació que experimento cada cinc anys quan s'escau el nombre rodó de l'aniversari d'aquella setmana negra i algun mitjà la rescata entre les efemèrides i em fa retornar als meus quinze anys i als sanglots desconcertants del Teo, a qui tant admiràvem i respectàvem.