Núria al fons

Amb la Núria hem coincidit moltes vegades, al llarg de les nostres trajectòries professionals. En un primer moment compartint l'empenta d'una redacció jove. Més tard, des de perspectives diferents, però sempre amb el lligam de l'actualitat i de la comunicació. És d'aquelles persones amb qui pots parlar de qualsevol cosa, fins i tot discutir-hi amb passió, sense enfadar-t'hi. Hi trobes aquell sentit comú que fa fàcils les relacions, aquella voluntat de resoldre els problemes, aquella constància necessària per imposar-se a les dificultats. Sempre l'he tingut per una bona persona, a qui aprecies de debò, sense haver-li dit mai. Els últims anys ens hem vist molt poc. Les nostres feines només han propiciat algunes trobades o converses ocasionals, habitualment amb ocasió d'actes públics. 

Aquesta tardor extremista proporciona dies lluminosos i clars com els d'aquesta setmana. I, si algun avantatge tinc pel fet de treballar els caps de setmana, és que puc convertir un dimarts assolellat en diumenge i anar amb uns companys a pujar el Balandrau, ben nevat i amb unes vistes extraordinàries. Des del cim, assisteixes a un gran espectacle, amb el Bastiments, el Torreneules i, més lluny, al fons, el Puigmal tancant la vall de Núria, fent d' actors principals. 

El cas és que tot just començant la davallada, em va trucar una amiga que treballa en un servei d'oncologia, i em va comunicar que la Núria està lluitant contra el càncer des de fa molt de temps. Enmig d'una conversa va sortir el meu nom i es van adonar que totes dues em coneixien i la meva amiga li va dir que em trucaria. Quan vaig penjar, el cel no havia canviat el seu blau brillant, la neu seguia perfecta sota els grampons i el meu cos continuava agraint-me l'esforç de l'ascensió. Però els meus pensaments eren per a la Núria. 

Ara que ja he parlat amb ella, que em diu que el seu tarannà resistent i positiu no cedirà, que suporta tan  bé com pot les atzagaiades del tractament i que l'inquieta, com a tothom, el futur que compartim, em ve tant de gust encomanar-li forces en aquesta lluita traïdora i desigual...

(Avui, primer de febrer, la Núria ja no lluita. Ha perdut la partida. La meva amiga Mercè, que n'ha tingut cura tot aquest temps, m'ha trucat de bon matí per donar-me la notícia. Ens queda el seu exemple i el seu record)

Montserrat Roig i la televisió

Ara fa deu anys que, per una d'aquelles coincidències de la vida, la Marta Pessarrodona em va proposar fer una recerca sobre la figura de la Montserrat Roig televisiva, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort. Després de consultar els seus papers, dipositats a l'Arxiu Nacional i de revisar moltes hores de programes a Televisió Espanyola, vaig acceptar participar en un seminari sobre Montserrat Roig que s'organitzava per aquelles dates. Fruit de tot allò vaig publicar un parell d'articles al diari AVUI, el mateix en què la Montserrat, fins l'últim dia de la seva vida, va escriure la seva columna diària. La figura de la Montserrat Roig té una dimensió literària indiscutible. Ella es definia per damunt de tot com a escriptora, i el periodisme era una manera de guanyar-se la vida. Era així com ella ho veia, però no com ho vivia, n'estic convençut. La meva aproximació al personatge -a qui no vaig conèixer personalment- no casa gens amb un exercici només circumstancial o "alimentari" de la professió. Va tocar tots els gèneres i tots els mitjans i fins i tot alguna de les seves grans obres, "Els catalans als camps nazis" és un exemple de bon periodisme d'investigació. I enmig d'aquest enamorament inconfessable amb el periodisme, tinc la impressió que se sentia atreta irresistiblement pel mitjà televisiu que, al capdavall, també la va fer visible per a bona part de la població que mai va llegir una ratlla seva.

Avui, 10 de novembre de 2011 amb motiu del vintè aniversari de la desaparició, em ve de gust recordar en aquest bloc, alguns fragments d'allò que vaig escriure fa una dècada sobre la trajectòria televisiva de la Montserrat Roig. 

LA TELEVISIÓ: LA FACETA OBLIDADA DE L'ESCRIPTORA

Superar prejudicis

Montserrat Roig va haver de superar els prejudicis que en ple tardofranquisme l'oposició -i especialment l'esquerra- tenia respecte a la televisió. Un dels seus mèrits, compartit amb molts altres treballadors de Televisió Espanyola (TVE), va ser el de girar al revés, des de dins, la principal eina de manipulació i control social del règim.
Amb el programa d'entrevistes Personatges, (aquí, un exemple) la Roig va fer sentir la veu, per primera vegada a televisió, de personalitats que fins llavors n'havien estat excloses, i va permetre a molts catalans descobrir no només què deien sinó fins i tot com eren físicament.
Des d'Antoni Tàpies fins a Cipriano García, des de Cassià Maria Just fins a Pau Vila, Marta Mata, Joan Fuster o Joan Oliver, quaranta-nou personatges van compondre aquell "qui és qui" televisiu. Uns anys més tard, Montserrat Roig escrivia en un article: "Poques vegades al llarg de la meva vida he treballat amb tanta il·lusió i amb tant convenciment que participava d'alguna manera en el nostre redreçament com a poble com dins el programa "Personatges".

Un cara a cara

Personatges era, a més d'un programa televisiu, un acte polític. Vist avui, no resistiria les exigències formals mínimes de qualitat televisiva. Era un cara a cara al voltant d'una taula rodona de fòrmica sobre el fons d'una trista cortina grisa, enregistrada només amb dues càmeres molt estàtiques, amb entrevistats que fumaven, bevien i suaven davant els focus, com en el cas d'un jove Lluís Llach a qui la suor va acabar amarant tota la cara sense que ningú l'anés a socórrer.
Montserrat Roig procurava arribar al plató amb una intensa feina prèvia d'estovament del personatge: hi havia passat hores en escenaris còmodes per a l'entrevistat: a casa seva, el seu poble, el seu barri, mentre la fotògrafa Pilar Aymerich els retratava... Això facilitava la comunicació a l'hora de l'enregistrament.
L'entrevista partia d'un apunt introductori, on emergia inequívocament l'escriptora, abans de preguntar al personatge per la seva infantesa i endinsar-s'hi després des de la vessant humana a la social, política o professional. Mirava directament a la cara i feia amb la mateixa calma la pregunta amable i la incòmoda. I no interrompia mai una resposta. Manuel Ibáñez Escofet deia: "Més que entrevistes, Montserrat Roig fa hàbils provocacions al monòleg".

L'opció política

Tret d'alguna excepció, la crítica va acollir Personatges com un programa necessari. Tot i així, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar. El motiu real era l'opció política de Montserrat Roig, que va figurar en les llistes electorals del PSUC. Altres programes que formaven part d'aquella "primavera de la televisió a Catalunya", en expressió de Josep Maria Baget, com Giravolt i Tot Art, també desapareixien de la graella.
Aquella decisió va generar una onada de solidaritat i de protesta, que va culminar en un sopar a l'Hotel Manila, amb dos-cents assistents i moltes adhesions des de tots els àmbits, que va acabar -com qualsevol acte reivindicatiu de l'època- amb el cant d'Els Segadors.
Personatges va tenir continuació en forma de llibre i d'exposició al Palau de la Virreina, de les fotografies fetes per Pilar Aymerich. Així es resolia una de les grans preocupacions de Montserrat Roig, convençuda de la superioritat de la paraula escrita sobre el llenguatge televisiu: "La televisió és un foc d'artifici, la imatge queda engolida en el no-res, convertida en passat immediat però aviat oblidat, com les paraules xuclades dins l'ordinador que no han estat gravades prèviament" (Digues que m'estimes encara que sigui mentida).

La Roig, vetada

A partir d'aquí, TVE veta Montserrat Roig. Encara que la direcció de la cadena negava que formés part de cap llista negra, a l'estiu del 1979, Prado del Rey suprimeix de la programació, a última hora i sense cap explicació, el capítol de la sèrie literària Encuentros con las letras, que ella havia gravat amb Josep Maria Castellet. Tampoc s'emetria el dedicat a Vicent Andrés Estellés.
Aquest incident va adquirir certa dimensió d'escàndol. Miquel Roca i Josep Benet van preguntar al govern de la UCD al Congrés i al Senat sobre el cas. A més, el president de la Generalitat Josep Tarradellas va interessar-se per la qüestió durant una entrevista amb el ministre de Cultura, Manuel Clavero Arévalo.
L'arribada de Fernando Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) representa una nova obertura que permet el retorn de Montserrat Roig. Ho fa amb un cicle d'entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans, en el programa Clar i català. La televisió en color ja s'havia generalitzat, el plató estava decorat amb alguns quadres, hi havia una tercera càmera i es tenia més cura de les qüestions formals.
La sèrie d'entrevistes, premi Òmnium Cultural 1981, va començar amb Josep Tarradellas i es va acabar amb el seu substitut des de feia un any i mig, Jordi Pujol. Aquell cicle va tancar la primera etapa televisiva de Montserrat Roig, marcada pel format estricte de l'entrevista i, com en tants àmbits culturals d'aquell moment, per la dimensió de recuperació política i cultural com a país.

Personatges desconeguts

A partir de 1984 Montserrat Roig es planteja projectes televisius més enllà de l'entrevista. Coneix més el mitjà i en detecta noves possibilitats. A més, compta amb la confiança dels responsables de Televisió Espanyola (TVE) en l'època socialista. Això li permet experimentar amb formats més innovadors. El resultat van ser Los padres de nuestros padres i Búscate la vida, dues sèries en què va donar la paraula a persones normalment excloses dels mitjans de comunicació.

A Los padres de nuestros padres es tractava de gent gran: homes i dones vells que tenien una vida per explicar. L'entrevista s'acompanyava amb reportatges enregistrats en el seu poble, amb la seva família, en la seva vida quotidiana. Després de 26 capítols, Montserrat Roig havia aconseguit dibuixar alguns trets bàsics de la generació d'espanyols que havien conegut de ple la Guerra Civil.
Búscate la vida, emès el 1986 a la segona cadena de TVE, aprofundia en el gènere, però els protagonistes eren ara els joves, els que estudiaven primària quan va morir Franco.
L'abundant documentació que, sobre aquest programa, es conserva al fons Montserrat Roig dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya permet afirmar que va ser el projecte televisiu -juntament amb l'històric Personatges- en què la Roig s'implicà més directament. No l'animava la curiositat històrica de Los padres de nuestros padres, sinó una inquietud profunda davant d'una generació que qüestionava certeses bàsiques de la generació anterior, la de la mateixa Montserrat Roig.

L'impacte dels joves

Es van seleccionar joves de perfil poc convencional: una prostituta d'una barra americana, un novici del monestir de Leyre, un jove intern a la presó de Lleida, una  lesbiana que, a més -ja en el 1986-, estava enganxada a la informàtica, l'alcaldessa més jove d'Espanya... I en alguns casos no se'n va sortir. La direcció general d'Institucions Penitenciàries no va autoritzar, per exemple, l'entrevista amb un pres del GRAPO. I una jove okupa -en aquella època encara en deien esquàters- es va negar a última hora a ser entrevistada al plató.
Montserrat Roig es reconeixia impactada pels joves. Li desconcertava que no manifestessin cap emoció especial pel fet de sortir a televisió, i que la seva expressió verbal fos tan pobra: "Em sorprèn la pobresa lèxica d'unes persones nascudes en la cultura de la imatge, amb altres signes de relació que no són la paraula. Són gent que no saben què és la tertúlia familiar. Verbalitzen poc la pròpia experiència potser perquè no tenen necessitat d'explicar-la" (entrevista a "Diario 16").
Montserrat s'acostava personalment als seus personatges. Amb alguns d'ells establia lligams més sòlids. Per exemple, amb un intern de la Model, que era l'únic dels joves que van passar pel programa aficionat a la lectura, i que li llegia i criticava cadascun dels seus llibres.
En altres ocasions, l'espai tenia seqüeles inesperades, com el dedicat a una jove marroquina de Melilla, que va suscitar una campanya de to xenòfob contra el programa i la seva directora a la premsa local. En el capítol que va tancar la sèrie, dedicat a un jove cooperant a la Nicaragua sandinista, el protagonista es va referir a un company català mort ofegat, accidentalment, feia pocs dies.
El pare d'aquell noi va demanar ajuda a Montserrat Roig per convèncer les autoritats espanyoles per repatriar les restes del fill. Així es va originar una viva, i a cops tensa, correspondència creuada entre el pare, Montserrat Roig i el ministeri d'Afers Exteriors.
Però el públic i la crítica van rebre amb poc interès Búscate la vida. Els crítics l'havien despatxat amb comentaris poc entusiastes quan va començar a emetre's i després el van oblidar. La mateixa Montserrat es reconeixia "una mica decebuda pel silenci de la premsa" en una carta que va enviar als crítics dels diaris, demanant-los que es fessin ressò que el programa arribava al seu últim capítol.
La directora lamentava que no li reconeguessin la passió amb què, capítol rere capítol -fins a 26- ella i el seu equip s'hi van lliurar. Els guions en són una bona mostra: cada programa incloïa una llista de més de cinquanta preguntes, travessades d'anotacions personals manuscrites, de paraules guixades i rectificades, de frases il·luminades en l'últim moment, en el mateix plató. 

L'última feina

L'any següent, el 1987, TVE encarrega a Montserrat Roig presentar durant una setmana el magazín La tarde. Va ser la seva última feina televisiva. Posteriorment, apareix només intervenint en programes com a convidada (Josep Cuní li va dedicar un Així és la vida i Josep Maria Espinàs un Identitats ) i col·laboradora, encara que va continuar plantejant-se espais que es van quedar al calaix. Al seu arxiu personal hi ha constància, almenys, de tres projectes: una sèrie documental per parlar d'un país o una ciutat a partir d'un escriptor, un cicle que s'havia de titular Los niños del mundo, sobre les condicions de vida de nens en condicions socioeconòmiques ben diverses i una sitcom preparada amb el realitzador Esteve Duran, Propietat horitzontal, datada el juny del 91 (sis mesos abans de la seva mort), sobre les aventures i relacions dels habitants d'una casa de veïns.
En el conjunt de la seva trajectòria, Montserrat Roig és precursora d'una figura molt més freqüent avui que en la seva època: la de l'intel·lectual periodista-escriptor multimèdia, que no limita la seva activitat a un mitjà, sinó que aprofita tots els que té l'abast. Potser avui la dura lluita per l'audiència no l'hauria respectada a la televisió. Però vist amb perspectiva, les seves aportacions al mitjà van ser estimables. Roman, sobretot, com un punt de referència en el gènere de l'entrevista, mai recuperat del tot en la televisió actual, i no seria just oblidar-ho en aquests mesos que la seva figura ha estat recordada, com a escriptora, com a dona i com a militant de tantes causes.

Sant Llorenç (2). Per on pujar-hi?

El meu amic Marcel Puig, muntanyenc i fotògraf apassionat (les fotos que il·lustren aquest escrit són seves), el primer que va assolir l'objectiu dels Cent Cims, em retreu que després d'haver publicat aquest post sobre Sant Llorenç del Munt en què anunciava nous escrits sobre aquest massís que ens és tan proper, encara és l'hora que ho faci.

Té raó. Però tots -i jo el primer- ens hem d'acostumar a la respiració irregular i anàrquica d'aquest bloc, que creix a impulsos gens planificats.

Tot i així, em ve molt de gust tornar a parlar de Sant Llorenç i em decideixo a penjar aquestes quatre ratlles que vull que serveixin també de crida per als coneixedors de la muntanya que vulguin afegir la seva experiència. Es tracta de deixar constància de tantes rutes per arribar a la Mola com conegueu. Jo, per començar, deixo aquí sota una relació de les que he recorregut personalment i que ara recordo. Aquesta llista incompleta espera la vostra aportació.

1- La clàssica Can Robert-Can Pobla-La Mola.

2- Coll d'Estenalles-Coll d'Eres-Morral del Drac-La Mola, amb les seves grans perspectives.

3- Des de Can Pobla pel canal de l'Abella-Morral del Drac-La Mola.

4- Des de La Barata, per can Pèlacs i la canal del Pi Tort.

5- Des de Matadepera (Can Prat) pel camí dels Monjos.

6- Per la Gran Diagonal, que ara no sé si m'hi atreviria.

7- Per la canal del Mico, amb aquella mica de grimpada.

8- Des del Marquet de les Roques (Sant Llorenç Savall) per la font de Llor i el Coll d'Eres.

9- Cavall Bernat-Can Pobla-La Mola.

Per què plega, ETA?

Quan ETA estava en actiu i cometia algun atemptat, sempre hi havia algú que preguntava per què. Com si la seva lògica, com tantes lògiques militars, tingués res a veure amb la racionalitat.

Explicar per què ETA fa el que fa sempre ha estat un camp molt donat a l'especulació. El seu món, opac i clandestí, facilita la creació d'escenaris polítics hipotètics que potser són versemblants, però que no  s'ajusten necessàriament a la realitat.

Ara que ha fet l'anunci més esperat després de mig segle d'existència, també ens preguntem les raons que l'han portat a deixar les armes sense plantejar cap contrapartida.

Aquests dies se'n donen moltes, d'explicacions. Cadascú posa l'accent en aquella que més li convé des de la seva òptica. La diferència és que, en aquest cas, no són fabulacions, sinó que formen part d'una explicació complexa que té, almenys, aquests elements. 

1- La pressió de la policia i de la justícia. És l'argument clàssic del govern i els partits polítics espanyols. És veritat que les policies francesa i espanyola tenien escanyada l'organització. Administraven operacions antiterroristes, batudes i detencions una vegada i una altra a banda i banda de la frontera franco-espanyola. I des que ETA va trencar un codi intern no escrit, el de no matar en territori francès (va matar dos guàrdies civils a Capbreton el 2007 i un gendarme francès prop de París el 2010) el govern de Sarkozy no l'ha deixat respirar. La cúpula d'ETA ha caigut tantes vegades com s'ha reconstituït. I la demostració de fins a quin punt els escassos efectius de l'organització estaven controlats i identificats és que, menys de mitja hora després de fer-se públic el comunicat del 20 d'octubre, la policia va facilitar la identitat dels tres encaputxats que el van llegir. És en aquest terreny que es pot parlar de derrota militar d'ETA.

2- La capacitat d'arrossegament de l'esquerra abertzale. Feia anys que l'esquerra abertzale plantejava, primer amb la declaració d'Anoeta, després amb la d'Altsasua i finalment amb la de Gernika, que era l'hora d'apostar només per les vies pacífiques. ETA, però, es feia de pregar. I no ha fet el pas que li reclamaven fins que no ha constatat el potencial de la via democràtica: Bildu aconsegueix presentar-se a les eleccions municipals i esdevé segona força política a Euskadi i setena a tot l'estat, amb més de 313.000 vots.

3- L'esgotament moral dels presos. Més de 700 condemnats per pertànyer o estar relacionats amb ETA compleixen condemna a les presons espanyoles i franceses. L'aplicació de la "doctrina Parot" fa que molts d'ells s'enfrontin, pràcticament, a una cadena perpètua. El mes de setembre es van afegir a la declaració de Gernika. Els presos i les seves famílies hi veuen l'única via de futur, davant la constatació del fracàs de l'estratègia militar.

4- La pèrdua del suport social. És pràcticament una conclusió dels factors anteriors. La xarxa de silencis, complicitats i suports a ETA s'ha anat estovant a Euskadi.  La capacitat de regenerar la militància de l'organització va de baixa. I, en molts casos, a les noves generacions els manca l'experiència i la formació "militar" d'altres temps i són molt més vulnerables, com demostra l'èxit de les accions policials.

5- L'aïllament internacional. ETA era l'únic moviment terrorista viu del món occidental. En un món sense els vells blocs, només trobava certa acollida a Veneçuela. En el context europeu, l'estratègia armada està totalment desprestigiada a conseqüència, entre d'altres factors, de l'impacte de les accions d'Al Qaeda.

6- El mirall d'altres vies pacífiques. Diuen a l'entorn abertzale que han seguit amb molta atenció el procés de consultes sobiranistes que s'ha fet als municipis catalans. Mirant més enrere, també Josep-Lluís Carod-Rovira reivindica la seva trobada amb membres d'ETA com una oportunitat en què va fer pedagogia de la via exclusivament democràtica a la independència. Però no només aquí:  a Escòcia s'està obrint el camí d'un referèndum a mig termini sense confrontació aguda amb Londres. Aquestes experiències creen expectatives superiors d'èxit per a les aspiracions independentistes que el recurs a les armes, que fins ara actuava com a tap, pretext i excusa.

Més enllà d'aquests factors, n'hi pot haver d'altres, relacionats amb la dinàmica interna de l'organització o amb pactes secrets acordats amb el govern espanyol.  Només es descobriran, si existeixen, quan els protagonistes en parlin. Mentrestant, la resta podem elucubrar, com ho feien alguns quan intentaven explicar els perquès d'Hipercor, Vic, Lluch, Isaias Carrasco o tants d'altres.

Cuba, tot esperant

"Nosotros hacemos como que trabajamos y el estado hace como que nos paga" ens va dir aquest estiu un taxista de La Havana. Aquesta frase, més que una ocurrència, és la síntesi de l'esquizoide realitat econòmica de Cuba, que sobreviu entre l'agonitzant moneda nacional -el peso- i el CUC -el peso convertible- que té el valor de la divisa dels Estats Units i que es va instaurar per combatre la dolarització del país. L'estat paga als treballadors dos-cents pesos nacionales mensuals i els proporciona encara, via llibreta de racionament, petites quantitats de productes bàsics, com pa, sal, oli o carn (un picadillo que no se come ni mi perra...). Però qualsevol producte elaborat de consum només es pot adquirir amb CUC, de manera que els cubans es veuen abocats a aconseguir-ne per mitjans extralegals. Un CUC equival a 24 pesos.

"Resolver", com sap tothom que ha viatjat a Cuba, és el sinònim de "inventar". Són els verbs que defineixen la capacitat dels cubans de buscar-se la vida, de trobar el camí per solucionar els problemes del dia a dia. És la resposta a l'escassedat i la pobresa imposada per decret. Cada cop hi ha més gent que trafica amb petites quantitats de tabac, rom o carn de vedella. El cubà s'ha espavilat, durant anys de "periodo especial", després de la caiguda de la Unió Soviètica i en ple bloqueig nordamericà, a trobar allò que li manca. Actualment, l'ajuda veneçolana -en petroli i productes manufacturats- està substituint el subministrament massiu que, durant quasi tres dècades, arribava dels països de l'est d'Europa. Això permet allargar la impostura d'un sistema que ha col·lapsat i que només conserva una figura indiscutida en l'imaginari col·lectiu: el Che Guevara. La popularitat de Fidel, de Raúl, de Camilo Cienfuegos o qualsevol altre dels barbuts de Sierra Maestra queda eclipsada per la figura messiànica del metge-guerriller argentí.

Fins i tot el castrisme admet ja que la via cubana al socialisme és morta. "O rectificamos, o nos hundimos", (discurs 18/12/2010) va dir Raúl, de qui la gent menys crítica amb el règim espera reformes quan l'ombra allargada del seu germà Fidel hagi desaparegut. 

El 30 minuts que firma aquest diumenge Isabel Galí agafa la frase de l'actual president cubà com a títol d'un recorregut a la Cuba en permanent estat de gestació de no-se-sap-què. El reportatge coincideix amb l'entrada en vigor d'una de les mesures considerades simbòliques dels temps que s'acosten: Des d'aquest primer d'octubre es permet comprar i vendre cotxes. Fins ara, només es podien vendre els vehicles que ja circulaven abans de la revolució. Ara, als impressionants Plymouth, Chrysler, Chevrolet, Pontiac, Buick o Studebaker dels anys 50 s'hi afegeixen els atrotinats Lada soviètics i els Toyota i Hyundai asiàtics que han arribat més recentment.

I també és imminent la llei que autoritzarà la compra i venda de cases.  Tot plegat, amb limitacions i  grans càrregues d'impostos, com les que també han de suportar els particulars que s'han acollit a la possibilitat de llogar habitacions per a turistes.

La gent parla de la situació del país cada cop més obertament. Però l'oposició militant sent encara l'alè del règim al clatell, i atribueix al terror de la repressió la falta de resposta organitzada al carrer.
Però és clar que l'explicació del curiós moment de vigília cubà és molt més complex.
Mentrestant, a la Casa de la Trova de Santiago canten les velles i les noves veus, a la plaça esglaonada de Trinidad cada nit es reuneixen centenars de persones a ballar i prendre rom i cervesa Cristal o Bucanero i al Malecón de la Havana, cada capvespre, les siluetes es retallen sobre un l'horitzó on s'amaga un somni invisible i sovint decebedor. Com si res no hagués de passar, com si hagués de passar tot.

Si teniu una estona, mireu la pel·lícula Havanastation, gran sensació cinematogràfica del moment i seguiu a twitter o al seu blog la veu opositora de Yoani Sánchez. I escolteu fins a avorrir-vos Chan Chan

Les altres confessions de Jaume Cabré

La publicació de la novel·la "Jo confesso" de Jaume Cabré, que es perfila com un dels esdeveniments editorials no sé si de la temporada, l'any, la dècada o el segle (cal esperar el veredicte dels lectors) m'ha agafat acabant la lectura d'"El sentit de la ficció",  reeditat onze anys després de veure la llum. Cabré hi reflexiona sobre el fet d'escriure, sobre la seva manera d'enfrontar-se a una novel·la, sobre les angoixes i satisfaccions que acompanyen el procés creatiu, sobre les seves lectures, sobre la importància de la música... 125 pàgines que em fan encarar el miler de la nova obra amb sensació de tenir coneixement de causa. De la causa de l'escriptor.

En reprodueixo alguns fragments a mode d'invitació a la lectura abans de la lectura.

PER QUÈ ESCRIC, PER QUÈ ESCRIU UN ESCRIPTOR

"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicable."

"La passió per la lectura em va portar a l'escriptura. Quan una novel·la m'havia arravatat, em negava a acceptar, quan arribava a l'última plana, que s'havia acabat i en perllongava la vida afegint-li unes pàgines o uns capítols més."

EL PROCÉS CREATIU

"Quan començo una nove·la, no sé sobre què vull escriure, ni quant de temps hi hauré de dedicar, ni si val la pena l'esforç. Només sé que vull escriure, i malfrat el cúmul d'incerteses personals ue solc arrossegar, m'envaeix una estranya fe en mi mateix perquè sé que la inversió en hores, energia i vida em durà a un resultat, bo o dolent, però no em durà al no-res."

"Durant el temps necessàriament llarg que duri aquest procés (d'elaboració d'una novel·la) el novel·lista viu la novel·la, la treballa des de dins o, si ho voleu, fica dins seu la novel·la i la porta al damunt durant la seva vida És l'única manera de de comprometre't de debò amb allò que escrius."

 "Quan començo una novel·la, no sé quina de les infinites possibilitats adoptarà; no sé si tendirà cap a un cantó o cap a un altre. Escriure és moure's entremig de la marejadora llibretat de la creació."

 "Quan puc dir sense mentir que estic començant la novel·la, no sé quin final tindrà i justament em poso a escriure per descobrir-lo. Segurament, perquè el meu objectiu no és arribar a un final argumental concret sinó simplement escriure. El fet d'escriure té sentit per ell mateix: és plenitud." 

PER QUÈ EN CATALÀ

"Al llarg de la meva carrera, sobretot a Espanya i una mica a França, m'han fet reiteradament la pregunta de per què escrivia en català. Sempre m'ha estranyat que em fessin aquesta pregunta perquè la resposta és òbvia. Escrius en la teva llengua. Escrius en la llengua amb la qual pots rosegar el ossos de l'ànima. Escrius en la llengua del teu paradís perdut. I en el fons saps que no has fet tu una tria de la llengua sinó que la llengua t'ha triat a tu."

MÚSICA I LITERATURA

"Crec que no hem de reservar per al poeta la capacitat musical del llenguatge. El prosista també pot prendre's el devenir del text com un devenir musical"

"Pretenc que la meva prosa tingui música interna; les frases tenen la llargària que han de tenir i els paràgrafs també. La col·locació de cada paraula està pensada tant per la seva necessitat d'aparició, com per l'efecte que produeix en el conjunt. I tot plegat té, per tant, una intenció profunda, perquè així expliquem més d'una cosa a la vegada: ho diem tot, com a la vida."

LA CRÍTICA

"És clar que la relació entre l'escriptor i el crític és dramàticament injusta. El crític, després d'una lectura que l'ha ocupat una setmana (en el millor dels casos), santifica o maleeix amb un article escrit en una tarda una feina que s'ha construït durant potser dos o tres anys o més. Això no és equilibrat ni ho podrà ser mai"

TEMPS PER LLEGIR

"Una de les grans inexactituds del nostre segle és aquesta afirmació tan sentida: "no tinc temps per llegir". Qui ho diu no menteix, però no és precís. Hauria de dir: "En la meva escala de valors, la lectura està relegada a la novena posició i per tant no trobo mai el moment idoni". Perquè aquesta persona ha llegit revistes i diaris, ha passejat, ha mirat la televisió, ha badat dalt del tren o del metro, ha dormit... Tothom té temps per llegir, si vol llegir."

A la taula i al tuit, al primer crit

Internet ha democratitzat la gastronomia. I també molts altres àmbits de la vida, però avui escric amb la panxa buida i em vull fixar en l'impacte de la xarxa als fogons. No em refereixo als dels restaurants, però m'hi aturo un moment: els xefs han assumit que la imatge digital del seu establiment és fonamental. Tenen cura de les seves pàgines web i vigilen de prop els directoris -com aquest, aquest altre o aquest - que classifiquen els establiments amb tota mena de detalls d'acord amb criteris geogràfics, de preu, d'ambient o d'estil culinari. Saben que un comentari negatiu a la xarxa d'un client sense resposta pot tenir l'efecte d'un spam incontrolable que s'escampa i  que acabi amb la reputació del restaurant.  Però crec que encara no s'han pres prou seriosament la presència a Twitter. Segur que hi ha exemples que em desmentiran, però costa de trobar-hi cuiners que, a més, en facin un ús amb intenció "professional". Els noms més coneguts de la constel·lació Michelin en són absents. Entre els mediàtics, Sergi Arola l'utilitza per comunicar-se amb els amics, compartir passió barcelonista o fer alguna reflexió en clau gastronòmica. Ada Parellada  hi té un compte, però el fa servir per enllaçar amb el seu bloc o amb publicacions on col·labora.  Carles Gaig és a Twitter, però pràcticament inactiu. D'altres, com  Nando Jubany o Carme Ruscalleda, no els he trobat.

Em pregunto per què, acostant-se l'hora dels àpats, no rebem desenes de piulades de restaurants anunciant el plat o el menú del dia. No se m'acudeix un sistema més directe i barat de promoció, però no sóc capaç de trobar ningú que ho faci. Potser perquè avui la presentació d'un plat és un gènere que oscil·la entre la tesi doctoral i la poesia barroca, i no se sap com fer-li la boca aigua al lector només en 140 caracters. Sí que he trobat en canvi algú que és capaç de tuitejar receptes. És una canadenca, Maureen Evans,  coneguda com @cookbook a Twitter. Acaba de publicar un llibre, Eat-tweet , on en recull més d'un miler. Té mèrit l'esforç que fa, però cal saber traduir el seu estil hiper-comprimit. Així descriu el pa amb tomàquet. 

cookbook Maureen Evans

Pa Amb Tomàquet: Cut,tst 4long slices >dayold baguette. Rub hot+halvd peeld garlc, halvd juicy tom. Top+salt&plenty of olvoil. Srv immed.

i així les croquetes d'espinacs

cookbook Maureen Evans

Croquetes D'Espinacs: Brwn¼c onion&oil; mix thick@med+3T flr/c milk. Blend+c cookdspinach/s+p. Roll20 T balls+btnegg,brdcrmb. Chill,deepfry.

S'estalvien aquest esforç de síntesi els de receptes.cat , que es qualifiquen com "la xarxa social catalana de cuina".  Fan arribar cada dia al timeline unes quantes receptes, però només el nom del plat, que es vincula a la pàgina web.

Però quan parlo de democratització gastronòmica d'Internet em refereixo sobretot a l'enorme tràfic de receptes que omple la xarxa. Només cal donar un cop d'ull a alguns dels llistats de blocs sobre cuina, com aquest o aquest altre per adonar-se que molta gent que mai no s'havia atrevit a escriure una ratlla, i menys encara a publicar-la, ara gestiona el seu bloc de cuina i ha creat la seva pròpia xarxa de lectors, comentaristes i col·laboradors.

En general es tracta de blocs que donen una gran importància a la il·lustració. No és una novetat, que el menjar ha d'entrar pels ulls. Cada cop és més freqüent que la gent, quan menja fora de casa, retrati amb el mòbil el plat que li han servit (de fet, jo mateix il·lustro aquest post amb plats que he tingut a la taula durant aquestes vacances) i, potser abans d'arribar a les postres, ja l'ha tuitejat o n'ha escrit un breu comentari al bloc, incorporant-hi o no la recepta. D'aquests, n'hi ha molts exemples, i generalment amb noms suggerents com La felicitat es menja, o Cuinar per fer feliç... Trobem propostes  sofisticades, com Deliciosa Martha, que evoca una pel·lícula "gastronòmica" de culte i que es recrea -fotos incloses- en l'experiència d'haver menjat al Bulli poc abans del seu tancament. D'altres, molt d'estar per casa, com aquest bloguer de Vitòria  que ha penjat centenars de receptes casolanes per menjar cada dia "a la basca", o sigui, bé.

Però menjar, com tots els plaers viciosos, pot portar-nos pel pedregar. La saviesa popular és plena de faules i contes que deixen els golafres sense mida en situacions molt compromeses... A Internet també hi ha propostes que ens evitaran les ordres imperatives del metge després d'una analítica. Entre elles, mereix una atenció especial Ets el que menges, una revista feta per periodistes, nutricionistes i cuiners, que intenten convèncer-nos que alimentar-nos de manera sana no és incompatible amb el plaer de menjar. És el que persegueix també, sense pretensions, Cuina i Salut, que complementa la gastronomia amb altres ofertes lúdico-saludables, com passejades per descobrir Barcelona.

Vacances per a què?

Mig país ha començat vacances. O vacacions, que el  diccionari català –valencià-balear de l’IEC també recull aquesta paraula. Els romans parlaven de vacatio per referir-se al temps en què es dispensava d’una obligació o es deixava una feina desocupada, en suspens. I feien servir el verb vacare per descriure l'acció de la inacció, o sigui per vagar o vagarejar, dues paraules que quan les pronuncies et fan venir ganes de fer un badall. 

El de fer vacances és un dret recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (article 24) però això no significa que estigui reconegut a tots els estats. En el nostre marc jurídic, la constitució espanyola copia la fórmula de la declaració de l'ONU i parla del "dret a les vacances periòdiques retribuïdes", a l'article 40.2. O sigui, que això ho tenim, i en època de retallades i revisions de conquestes socials és bo deixar clar que hi ha coses que es poden tocar i d'altres que no. 

La qüestió és: què en fem de les vacances. 

Descansar, desconnectar, posar el cos i la ment en posició de baix consum, com un aparell en stand by és una opció. 

Aprofitar per escometre una feina pendent, domèstica o no -pintar el pis, canviar els mobles, acabar de llegir o d'escriure una novel·la, ordenar els llibres, la roba, les idees, les relacions o la vida- n'és una altra.

N'hi ha que opten per canviar les rutines de cada dia per les rutines de la segona residència fins a tornar a sentir ganes de reprendre les de la primera. 

I d'altres decideixen que, de vacances o no,  l'"estrès" és irrenunciable.  Planegen viatges amb intencions ben diverses: culturals, d'aventura, solidaris, esportius, de descoberta natural o humana...

Sigui quin sigui el model, al final de les vacacions podem tornar a la roda amb el sentiment que, malgrat les nostres lloables intencions,  no hem carregat prou les bateries vitals, o bé que anem sobrats de noves energies, i la patacada, en els dos casos, arriba tard o d'hora. 

A casa, des de fa anys les vacances són una oportunitat de descoberta del món, amb la mirada de dues generacions, per intentar entendre'l i explicar-lo millor. Això representa esforç, il·lusió i algunes renúncies. Però comporta sensacions tan intenses que el calendari laboral o acadèmic es converteix en  el període que hi ha entre agost i agost. 

El Palau Güell, visita urgent

Estic convençut que és un atractiu emergent de Barcelona.  S'ha reobert fa poc i discretament al públic, un cop finalitzades les tasques de restauració (que han durat, en diverses fases, 21 anys). Potser per això els operadors turístics no l'inclouen encara com a visita obligada. El Palau Güell, situat al Carrer Nou de la Rambla, és una de les obres de Gaudí menys visitades de la ciutat. És comprensible que els turistes facin cues llarguíssimes a la Sagrada Família, que té i ha tingut una promoció icònico-religiosa-mediàtica incomparable amb cap altre monument de Barcelona. I també ens hem acostumat a les aglomeracions a les portes de la Casa Milà i la Casa Batlló, al Passeig de Gràcia. Però al Palau Güell, de moment, s'hi pot anar sense haver de suportar cues ni empentes. I sense presses, amb un sistema d'audioguia eficaç i ben documentat.

Aprofitant un d'aquells espais de lleure intersetmanal que em proporciona el fet de treballar de dijous a diumenge, l'he visitat. I m'ha complagut tant que he decidit escriure aquest post per recomanar a qui el llegeixi que s'afanyi a anar-hi. Potser quan d'altres veus, amb més solvència cultural que la meva, o amb major impacte social, comencin a cantar-ne les excel·lències, esdevindrà una altra destinació gaudiniana massificada. 

 

No em toca glossar les característiques ni la història de l'obra. La Xarxa permet documentar-les sobradament. Però no vull deixar de dir que he experimentat una sensació quasi morbosa passejant per les estances on va viure la totpoderosa família Güell. Crida l'atenció que Eusebi Güell s'entestés a bastir una residència tan exclusiva en un dels carrers de pitjor reputació  d'aquella Barcelona de canvi de segle (XIX-XX), que havia rebentat les muralles i oferia a la burgesia nous espais on instal·lar els seus aparadors de poder. El nou urbanisme de Cerdà no s'entén sense la complicitat d'una classe social que feia els diners a cabassos. Diu l'audiovisual que es projecta en una de les sales del palau, que Güell, segons Forbes, ha estat una de les 25 fortunes més importants de la història. Com que diner crida diner, es va casar amb Isabel López, filla d'Antonio López, Marquès de Comillas. Indiano, com el mateix Güell, la seva fortuna pastada gràcies al tràfic d'esclaus, el tabac (Tabacos de Filipinas) i el transport marítim (Compañía Transatlántica) li van proporcionar una posició privilegiada, amb gran capacitat d'influència en la monarquia de l'època.

A la filla del marquès mai li va acabar de fer el pes de viure en la vella i degradada Barcelona, a tocar dels prostíbuls més concorreguts de la ciutat. Potser per això Güell va cedir i van acabar fent mudança. Però no a l'elegant Eixample, sinó a la muntanya, on la megalomania del mecenes i la genialitat de l'artista s'havien d'ajuntar per assajar un fracassat projecte de ciutat perfecta que es diria Park Güell.

 

El Palau Güell, situat en un carrer estret i ocupant una finca relativament petita, mai no tindrà la majestuositat de les grans cases del Passeig de Gràcia. És una de les primeres obres de Gaudí, i la façana (en va arribar a presentar 25 projectes!)  és també més discreta. Però la visita paga la pena: des de les cavallerisses del soterrani fins a les xemeneies cobertes de trencadís acolorit del terrat, amb vistes a la ciutat, des del vell Raval estant. 

Si en sortir voleu anar a fer un mos, només heu de caminar uns metres fins al Bar Cañete, al carrer de la Unió, paral·lel a Nou de la Rambla. Tapes de categoria. 

Judici als genocides cambodjans. El "club de fans" de Pol Pot

A Phnom Penh ha començat el judici contra Noun Chea, de 84 anys, que va ser el número dos del règim de Pol Pot. Entre 1975 i 1979, els khmers roigs van eliminar físicament 1.700.000 cambodjans, la quarta part del país. És el segon dels cinc responsables vius d'aquell malson que s'asseurà al banc dels acusats. El primer, ja condemnat a 35 anys -en complirà 19-, és Kaing Guek Eav, conegut com Camarada Duch. Dirigia Tuol Sleng, un institut d'ensenyament mitjà reciclat com a centre de tortures renomenat S-21, al centre de la capital. S'hi van assassinar 14.000 persones.

Moltes d'elles encara claven les mirades en les dels visitants que actualment s'acosten al que va ser, en un passat gens llunyà, fàbrica de l'horror i que avui és un museu de la memòria.

Aquella galeria de rostres de nens, homes i dones perplexos m'impressionà més que el maquinari de la tortura que s'hi conserva: els somiers metàl·lics on s'aplicaven electrodes, instruments per arrencar les ungles, esquinçar la pell i desencaixar els ossos... els executors solien ser adolescents de 13 a 15 anys.

Pol Pot va fonamentar el deliri de la seva  Kamputxea Democràtica en els més joves, mentalitats no contaminades, "papers en blanc" com diu Denise Affonço, una supervivent del genocidi, al seu llibre "El infierno de los jemeres rojos" . Hi explica els manaments d'Angkar (la cúpula del  Partit), com les obligacions de dir la veritat i obeir en qualsevol circumstància, o les prohibicions d'expressar sentiments, d'enyorar el passat o de queixar-se. També es prohibia explícitament pegar els nens "perquè són els nens d'Angkar i seran educats per Angkar". A les dones se'ls tallaven les ungles i els cabells i eren obligades a tenyir-se tota la roba de negre. No estava permès anar calçat ni seure en una cadira amb les cames creuades "perquè és un signe extern del capitalisme". Els dies festius i el comerç quedaven abolits. I saber algun idioma, portar ulleres, o haver fet estudis de qualsevol tipus equivalia a una condemna a mort. 

Denise Affonço va ser entrevistada al programa Millenium  i es queixava de la ceguesa extrema del món davant el règim de Pol Pot durant trenta anys. No perdona a l'esquerra occidental no haver mogut ni un dit fins després del final de la guerra freda i ara assisteix als judicis en curs amb la sensació que les condemnes no satisfaran ningú. 

A Tuol Sleng hi ha unes sales dedicades al testimoni dels membres d'una delegació sueca que van visitar Cambodja el 1978. Lliurats ideològicament a l'experiència dels khmers van ser passejats per tot el país i fins i tot van tenir el privilegi insòlit de sopar amb l'hermètic Pol Pot. Van tornar a casa encara més convençuts de les bondats del model khmer, que veien com la superació de la dialèctica capitalista-soviètica. No tenien objecció, per exemple, a l'evacuació forçosa de les ciutats perquè tota la població es dediqués a conreuar arròs, bona part del qual es destinava a l'exportació mentre els cambodjans morien de gana. Més tard en renegarien, i avui una exposició a l'epicentre del terror deixa constància del seu penediment inútil. A Suècia, també hi ha exposicions i llibres que recorden aquell episodi.

Aquells suecs no eren una excepció, certament. El gauchisme europeu i americà estava captivat per l'emergència d'un nou model que "millorava" fins i tot el maoisme clàssic. Un dia s'hauria de fer una recerca d'articles de l'època laudatoris amb l'experiència de Kamputxea Democràtica, per donar l'opció als seus autors, tants anys després, de passar la sana vergonya de rectificar, com ho van fer els membres de l'Associació d'Amistat Suècia Kamputxea.

(una recomanació al marge per acostar-se al drama cambodjà: revisar una gran pel·lícula: The Killing Fields (1984) de Roland Joffé)

Comptar manifestants, l'eterna assignatura pendent

És una vella preocupació que em retorna cada vegada que he d'informar sobre una manifestació. Acabem de viure el 19-J, en què el moviment dels indignats ha aconseguit una mobilització al carrer que mereix diversos qualificatius, tots ells força indiscutibles: pacífica, apartidista, reivindicativa, plural... Però ja no és tan fàcil posar-se d'acord respecte a la dimensió de la protesta. O sigui, respecte al nombre de manifestants. De la manifestació de Barcelona n'han quedat tres xifres: 50.000, que deia Interior, 70.000 segons la guàrdia urbana i 260.000 segons "els convocants".

Els analistes valoren la notícia a partir de la xifra. Prenen la que els convé més per reforçar el seu discurs preconcebut. A les portades de l'endemà,  la tria i "utilització" de les imatges tenen el valor d'un editorial.

Però el nombre hauria de ser un, i només un. El mateix per a tothom. Sempre m'he resistit, encara que al final no m'ha quedat altre remei, a citar la xifra que donen els uns i els altres, sabent que estic reproduint dues mentides, o almenys dues dades sota sospita raonable. Com a alternativa, podem mostrar imatges del moment central de la manifestació, citar la superfície ocupada a la trama urbana, la durada de la marxa... però mai tindrà la força d'un dígit amb una bona cua de zeros. 

Les "bones" causes no justifiquen inflar les xifres

Fa més de set anys, el 26 de març de 2004, vaig publicar al diari El Punt un article en què ja reflexionava sobre el malestar professional provocat per la manca d'un "comptamanifestants" reconegut per tothom. Feia molt pocs dies de les grans manifestacions de condemna dels atemptats de l'11-M. Es va arribar a publicar que s'havien manifestat 11 milions de persones a tot l'estat, i un milió i mig a Catalunya. És a dir, en aquell moment, un de cada quatre catalans o espanyols. I jo convidava els lectors a fer la llista dels seus coneguts, familiars i veïns i comprovessin si la quarta part s'havien manifestat. Afegia que aquest tipus d'exageracions animades per causes que susciten un ampli consens té un "pecat original" en l'11 de setembre del 1977, quan tots vam convenir que hi havia un milió de persones al passeig de Gràcia demanant l'Estatut. Des de llavors, el referent dels sis zeros s'ha repetit "a fi de bé" quan hem condemnat els assassinats de Miguel Àngel Blanco i Ernest Lluch, o quan el clam del "No a la Guerra" va ressonar més a Barcelona que a cap altra ciutat del món.

Cal una eina compartida per tothom

Avui vull reiterar la proposta que feia en aquell article. Posem el comptador a zero de les xifres -inflades o no- del passat, i prenem la iniciativa per evitar mentir a consciència. Tenim un CAC, un Col·legi de Periodistes, un grapat d'universitats on s'ensenya comunicació i una xarxa de mitjans públics i privats que invoquen com un mantra l'ètica professional i la necessitat de transparència de la vida pública. Seria gaire difícil que tots plegats es posessin d'acord a crear un instrument que, cada cop que hi ha una manifestació, fes un còmput dels assistents, amb criteris contrastats i públics? Estic segur que la tecnologia, avui, permet fer-ho amb un cost mínim en relació a l'eficàcia sociològica i periodística que representaria. Continuar com fins ara vol dir que preferim seguir abonant la manipulació i que la veritat, al capdavall, no ens importa tant.  

L'alcalde terminal

Fa uns dies em vaig trobar un alcalde caminant sol, per un carrer cèntric de la seva ciutat. De tant en tant, algú l'aturava per parlar amb ell, amb una actitud pròxima al condol. Aquell alcalde, que ho era des de feia més d'una dècada, havia perdut les eleccions, i comptava els dies, les hores, que li restaven per fer el relleu amb el seu rival polític. No me'n vaig saber estar, i vaig anar a saludar-lo.  "No ho entenc", arrencà quasi sense pregunta, amb un fil de veu, "nosaltres hem transformat aquesta ciutat, que ara fa goig i és un bon lloc per viure i per treballar". No sabria dir si se sentia més decebut o traït per la gent, per la seva gent. "De fet, nosaltres hem retrocedit molt poc, però els nostres possibles socis s'han enfonsat, i ja no hi ha res a fer". Vaig apuntar que potser ell no n'era el responsable, que el vot municipal no està lliure del corrent polític general, i que el model de ciutat no li havia discutit ni la mateixa oposició... "sí, però nosaltres sempre havíem governat aquí, i ja n'hi ha que diuen que sóc jo qui els ha portat a la  derrota..."

L'alcalde terminal va dir alguna cosa sobre tornar a la seva professió i va continuar carrer amunt, aturant-se encara de tant en tant, per rebre un cop a l'espatlla que encara li augmentava la sensació de viure una desgràcia.

Quan diuen que la política local és diferent, es deuen referir a això. No he vist cap president de govern, ni d'aquí ni espanyol -i n'he vist uns quants- amb aquesta actitud de pèrdua personal després d'una desfeta electoral. Al contrari, en general sembla que s'hagin tret un gran pes del damunt. Però els alcaldes acostumen a viure al carrer i a conèixer les cares i les veus. I poden arribar a perdre la perspectiva temporal de la seva responsabilitat, que assumeixen com una obligació personal. I quan la democràcia, capriciosa, parla, tot se'ls ensorra.

Aquest matí es constitueixen els nous ajuntaments. Al migdia molts alcaldes hauran cedit la vara i encara no se'n sabran avenir.